PER DAMUNT DE LES LLUITES CAÏNISTES DELS PARTITS: L’ANC HA DE TORNAR A AGAFAR EL TIMÓ DE LA INDEPENDÈNCIA
RadioCatalunya
( RAMON SERRA, editor de RADIOCATALUNYA.CAT ) Tants caps tants barrets. El refranyer català ens donaria moltes pistes per definir la situació política actual a Catalunya. De fet, res de nou en tractar-se de problemes de poder, encara que siguin unes molles de pa. Les ambicions dels polítics aquí arreu del món no tenen límit. Els fets s’agreugen quan hi ha en joc el futur de la nació. Tot amb tot, la majoria dels processos d’alliberament nacional han viscut episodis prou convulsos. Per tant, els catalans no som pas gent del tot rara i més quan els principals líder son a la presó o a l’exili i augmenta cada la repressió espanyola. Dit això, és normal que ara mateix tothom es preocupi per veure si tindrem aviat govern o bé caldrà anar a unes noves eleccions, fet que segurament tindria unes greus conseqüències per a l’independentisme. Més o menys tothom sap la situació actual, si bé no serà sobrer recordar que per proclamar la independència, i sobretot assegurar-la i mantenir-la, calen aquestes condicions: a) tenir una majoria de vots en les eleccions i/o en un referèndum; b)voluntat política per tal que el Parlament, el Govern o qui sigui amb autoritat la proclami; c) que hi hagi un control del territori de forma permanent i d)que la situació internacional ho permeti. L’independentisme es majoritari, segons la darrera votació ” autonòmica”. O sigui que no s’hi val l’excusa que cal que en siguem més. El Tribunal Federal del Canadà ha ratificat que un majoria és un 50% dels vots + 1. No cal cercar més excuses. La situació és ben clara. Una altra cosa és que no se sàpiga que fer-ne amb aquests vots. Pel que fa a la voluntat política de proclamar la independència bé pel Govern o pel Parlament aquesta és nul·la. Ara mateix no s’albira pas que hi hagi algú que n’assumeixi el compromís i més la situació que ha provocat la pandèmia. Precisament la Covid-19 ha frenat pràcticament tota manifestació política al carrer, que és el nostre punt més fort. Això ha fet que el xiuxiueig de la política s’hagi mogut sobre tot en els despatxos dels partits.A sac obert tothom hi posa mà. Sembla com si la lluita per la independència passi només per les mans dels polítics com si no hi hagués cap altra alternativa. Per tot plegat no cal estranyar-se d’aquesta lluita de galls per continuar administrant l’autonomia. Ara mateix no sembla que es pugui anar més enllà, sobretot si no es mira més enllà dels nassos. D’aquí ve que donar dos anys de coll a la taula del diàleg–que tothom sap que fracassarà–no sigui una mala idea per sortir de la crisi i per tenir temps per tornar a organitzar el carrer. S`acosten temps difícils. Ja veureu com l’Estat ens tindrà ben poc en compte a l’hora de repartir els fons europeus que no seran uns altres fons Marshall d’altres temps. Els fons s’hauran de tornar i, per tant, caldrà mesures impopulars com la pujada d’impostos i la retallada de les pensions. En aquestes circumstàncies, doncs, el Govern patirà molt. Particularment no veig amb mals ulls que una part independentista, en aquest cas ERC, governi en solitari. Un govern bipartit o tripartit amb la CUP ho tindria molt fotut. Sempre ens hem de guardar un as per als pròxims anys en lloc de cremar ara totes les possibilitats independentistes. No s’han de posar tots els ous en una mateixa cistella. Això no obstant no ens ha d’impedir de fer veure el lamentable espectacle caïnita entre ERC i JxCAT amb dues tàctiques diferents per dur el país a bon port, a Ítaca. El paper del Consell per la República, que tant important és per a la projecció exterior, és una pedra a la sabata com també ho és el paper d’aquestes dues formacions a Madrid. I sobretot, la pregunta del milió: quin és el pla de ruta si després d’aquest dos anys de coll per al diàleg amb Espanya no hi ha cap acord que s’ho valgui? Deixo, doncs, a la consideració dels experts com s’ha de resoldre el problema del Govern. Jo prefereixo mirar més enllà, no sé si uns mesos o aquests dos anys de gràcia que es dona a Espanya. Espero que en aquest temps la situació al carrer ja s’haurà normalitzat i aleshores l’ANC haurà de tornar a aixecar la cresta o obligar amb manifestacions i sobretot amb l’ocupació del territori que els polítics proclamin la independència d’acord amb els sues programes electorals. El que no podem ser és no protegir-los i que la repressió espanyola encara sigui més forta que l’actual. La proclamació ha d’anar acompanyada d’aquesta ocupació del territori i que duri el temps que faci falta. Vol dir això que pel cap es poden necessitar mig milió de persones. Serem capaços d’organitzar-nos? Estem disposats a fer sacrificis i no deixar-ho tot a mans dels polítics? Només així obligarem a Europa a intervenir. Les bones paraules se les emporta el vent. Això no vol pas dir que fem servir la violència: simplement es tracta de resistència. Per tant, cal derivar el conflicte de Madrid a Brussel·les. D’altra banda, és cert que potser ara mateix no tenim bona peça en el tauler internacional, l’altra pota que falta per afirmar la independència. Però la situació pot canviar en un tres i no res com s’ha vist moltes vegades Escòcia podria ser un nou estat europeu en un període més o menys curt de temps. I també Catalunya podria enganxar-se a Anglaterra que vol fundar una nova EFTA amb els països nòrdics. Per tant, no tot s’acaba a Europa i cada cop més s’obriran oportunitats per poder triar si volem ser-hi a dins o no. Bo i resumint: cal que l’ANC prengui aviat el timó de la independència davant el caïnisme dels partits polítics. Cal preparar amb temps l’ocupació del territori juntament amb Òmnium, els CDR i el que faci falta per quan arribi el “momentum”. I si aquest “momentum” no Llegir més…
Llegir més...
