ELISENDA PALUZIE PRESIDENTA DE L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA (ANC)
“L’Assemblea ha de mantenir la independència dels partits”
“Ens pot portar a una altra cosa, com ara una reforma en clau autonomista, però no a la independència del país”

(Docència i militància )
Nascuda el 13 d’octubre del 1969 a Barcelona, la trajectòria d’Elisenda Paluzie està estretament lligada als àmbits de la docència i l’economia, un binomi que la va portar a ser escollida degana de la Facultat d’Economia el 2009. Militant de l’independentisme des de la seva època d’estudiant, des del març del 2018 és presidenta de l’Assemblea en substitució de Jordi Sànchez.
( FRANCESC ESPIGA – BARCELONA )
Se’ns diu que som els hiper­ven­ti­lats, però som els que estem al car­rer i fem que s’ompli la caixa de soli­da­ri­tat
Per a aquesta lluita, que serà llarga i difícil, hem d’asso­lir peti­tes victòries que gene­rin opti­misme
Hi ha el perill que alguns vul­guin fer de l’ANC un apèndix i que d’altres la vul­guin empe­ti­tir
A les por­tes del con­clave gene­ral del dia 22 de març a l’Hos­pi­ta­let, on s’apro­varà el nou full de ruta de l’Assem­blea fins a l’any 2021, i enmig d’un con­text polític espe­ci­al­ment agi­tat, la pre­si­denta de l’enti­tat, Eli­senda Palu­zie, refle­xi­ona sobre tot ple­gat en aquesta entre­vista.

-Aquesta set­mana, al Par­la­ment, s’ha vist una nova pica­ba­ra­lla entre JxCat i ERC. Com es veu, des de l’Assem­blea, aquest moment de desunió en l’inde­pen­den­tisme?
-Estem en un clima pre­e­lec­to­ral i, a més, sense saber la data d’aques­tes elec­ci­ons, cir­cumstància que encara ho empit­jora, perquè no sabem si aquest clima s’allar­garà un mes, dos, cinc o sis. A l’Assem­blea, aquests esce­na­ris no ens van bé, perquè a vega­des gene­ren des­encís i tensió entre les bases. I tot i que inten­tes aïllar-te d’aquest soroll, sem­pre t’acaba afec­tant, ni que sigui una mica.
-Part d’aques­tes fric­ci­ons entre par­tits tenen a veure amb la taula de diàleg amb l’Estat. Vostè és escèptica o, direc­ta­ment, ja no n’espera res?
-Soc molt escèptica, perquè no s’hi va ni amb força ni amb uni­tat. No hi ha hagut una reflexió estratègica prèvia i no s’ha defi­nit una estratègia clara i uni­fi­cada del front inde­pen­den­tista. D’altra banda, també hi ha un escep­ti­cisme més de fons. Fruit del que hem vist tots aquests anys, s’ha cons­ta­tat que l’Estat espa­nyol no ens reco­neix com a sub­jecte polític i no res­pecta el dret d’auto­de­ter­mi­nació. I, des de l’inde­pen­den­tisme, molts cops el que ha fallat ha estat creure que hi hau­ria una pos­si­bi­li­tat de nego­ci­ació i diàleg. I quan això ha pas­sat, s’han comès errors com ara no apro­fi­tar l’embran­zida de l’1 d’octu­bre espe­rant que reeixís una pro­posta de diàleg. No hem de donar la imatge que no estem dis­po­sats al diàleg, però creure-hi de manera ingènua com l’estratègia que ens por­tarà a la inde­pendència és erroni. El diàleg ens pot por­tar a una altra cosa, com ara una reforma en clau auto­no­mista, però no a la inde­pendència del país.
-Per tant, l’única via és la uni­la­te­ra­li­tat?
-L’únic referèndum que hem pogut fer és el que vam fer de manera uni­la­te­ral. I, a més, ens en vam sor­tir, amb mol­tes difi­cul­tats, és cert, però aquell 1 d’octu­bre vam gua­nyar la bata­lla a l’Estat. Es va dir que no hi hau­ria urnes ni pape­re­tes i que no es vota­ria. I es va fer. Les victòries que hem tin­gut han estat d’aquest tipus. Quan es parla d’uni­la­te­ra­li­tat, pot sem­blar que invo­quem la intran­sigència, algú que va a la seva, però quan par­lem d’un procés d’alli­be­ra­ment naci­o­nal, més enllà de la paraula, del que es tracta és d’exer­cir la sobi­ra­nia. I l’1 d’octu­bre ho vam fer. I la majo­ria de pro­ces­sos d’inde­pendència s’han fet d’aquesta manera, perquè els estats impli­cats no esta­ven dis­po­sats a dia­lo­gar. Tot i així, s’han fet pro­gres­sos i ja hi ha estats que afron­ten aquests pro­ces­sos de manera més moderna i democràtica, com la Gran Bre­ta­nya. Però l’Estat espa­nyol no té aquest grau de madu­resa democràtica, com s’ha vist en el judici i amb la repressió, i, per tant, renun­ciar a la uni­la­te­ra­li­tat en aquest con­text és com renun­ciar a la inde­pendència.
-La uni­la­te­ra­li­tat, però, no només no ha dut a la república, sinó que ha supo­sat repressió i des­encís, i ha ferit una part molt impor­tant de la soci­e­tat cata­lana que no és inde­pen­den­tista.
-La uni­la­te­ra­li­tat no ha estat el que ha pro­vo­cat des­encís, perquè hi va haver un gran orgull col·lec­tiu sobre el que es va fer l’1-O. Una altra cosa és el que va pas­sar després, quan es creia que, pot­ser, l’altra part volia nego­ciar d’acord amb aquesta força que tu havies demos­trat, cosa que no va pas­sar. I, per això, el que diem des de l’Assem­blea és que la uni­la­te­ra­li­tat s’ha de pre­pa­rar, i no pots anar a una decla­ració d’inde­pendència sense haver pre­vist els esce­na­ris i tenir les coses pro­gra­ma­des per impo­sar una auto­ri­tat sobre el ter­ri­tori. I mol­tes de les cam­pa­nyes que hem fet van en aquesta línia de pre­pa­rar-nos millor. I pel que fa als sen­ti­ments de la població no inde­pen­den­tista, la res­pon­sa­bi­li­tat rau en l’Estat espa­nyol i en uns par­tits polítics que han dei­xat una part de la ciu­ta­da­nia sense l’opor­tu­ni­tat de defen­sar els seus argu­ments, i fer que gua­nyi la seva opció, de manera democràtica i d’acord amb un debat públic i seriós. I això és el que van fer a la Gran Bre­ta­nya el 2014 en el cas d’Escòcia.
-Entén que hi hagi desànim, o can­sa­ment, entre les bases inde­pen­den­tis­tes?
-Neces­si­tem man­te­nir una acti­tud més en posi­tiu. L’Assem­blea pot, i ha de fer, aquest paper que fa de corcó, però és essen­cial que man­tin­guem l’opti­misme, que és fona­men­tal per avançar. I quan hem fet coses con­cre­tes que han por­tat a victòries, ja han gene­rat aquest sen­ti­ment. Recordo l’endemà de gua­nyar les elec­ci­ons a la Cam­bra de Comerç, per exem­ple, com es va visu­a­lit­zar aquesta il·lusió. I per a aquesta lluita, que serà llarga i difícil, hem de saber tro­bar peti­tes victòries que ens gene­rin aquest opti­misme. No podem estar sem­pre desa­ni­mats. I la mani­fes­tació de Per­pinyà va ser una mica això.
-Però aquesta visió es con­tra­posa amb una certa imatge que s’està impo­sant de l’Assem­blea com a bastió de la radi­ca­li­tat.
-Hi ha un intent d’ins­tal·lar aquesta imatge. I és molt injust. Se’ns diu que som els hiper­ven­ti­lats i, al final, la gent de l’Assem­blea és la que està al car­rer i és la que ajuda a omplir la caixa de soli­da­ri­tat. Per tant, aquests que són tit­llats d’hiper­ven­ti­lats, i que són crítics amb els par­tits, són els que més sopars grocs han fet per reco­llir diners per a tots, per als polítics i per als repre­sa­li­ats de base. I, d’altra banda, l’Assem­blea és la que ha fet una anàlisi, crec que bona, de les feble­ses del procés i ha tre­ba­llat per com­pen­sar-les.
-El docu­ment de full de ruta que ha fet el secre­ta­riat, i que ara està pen­dent d’esme­nes, asse­nyala que de cara a les elec­ci­ons denun­ci­a­ran els par­tits que ava­lin la via uni­la­te­ral però després ho incom­plei­xin. Això és un avís a ERC?
-És un mis­satge genèric. S’ha de veure el redac­tat final del docu­ment d’acord amb el debat d’esme­nes. Jo, per­so­nal­ment, defenso la manera com hem actuat fins ara: davant unes elec­ci­ons, fem pro­nun­ci­a­ments sobre con­tin­gut i no dema­nem el vot per ningú. I, després, la gent ja és prou madura per extreure con­clu­si­ons quan diem una cosa i un par­tit fa el con­trari. De tota manera, sí que hi ha una certa frus­tració entre les bases de l’Assem­blea perquè els par­tits no reac­ci­o­nen, no s’ha acon­se­guit la uni­tat estratègica i aban­do­nen posi­ci­ons que dos anys enrere defen­sa­ven.
-I això podria dur l’Assem­blea a dema­nar el vot per alguna can­di­da­tura o fins i tot a donar-li suport orgànic o mate­rial?
-Jo no en soc par­tidària. És bàsic i fona­men­tal que l’Assem­blea man­tin­gui la seva inde­pendència res­pecte als par­tits. Ara, tam­poc puc dir què pas­sarà sobre això en l’assem­blea gene­ral.
-En una entre­vista recent, par­lava d’un intent de “mar­gi­nar” l’Assem­blea. A què es refe­ria?
-Un dels argu­ments pels quals crec que no ens hem d’impli­car en les elec­ci­ons, i per tant ens n’hem de que­dar al marge, és que, en el con­text actual de desunió entre els par­tits, l’Assem­blea corre el perill que alguns la vul­guin con­ver­tir en un apèndix i que d’altres la vul­guin empe­ti­tir. I davant d’aquest risc, que sem­pre hi ha estat però que ara és espe­ci­al­ment pre­sent, el prin­ci­pal valor a pre­ser­var és la seva inde­pendència res­pecte als par­tits. I això no vol dir no defen­sar cer­tes posi­ci­ons polítiques; ben al con­trari. En la bata­lla del dis­curs, hi hem d’entrar.
-Fa poc, vostè també esme­nava una reflexió del pre­si­dent Mas en què dema­nava que fos la soci­e­tat civil la que car­regués el pes del procés en detri­ment de la Gene­ra­li­tat. Veient el que ha pas­sat, això no seria una manera de pro­te­gir les ins­ti­tu­ci­ons?
-La inde­pendència, com l’1-O, la farem entre tots. No pots dir que la faràs, només, des del car­rer. I la gent que es mobi­litza, no està en risc també? Per tant, jo el que deia és que això ho hem de fer entre tots. I en un con­text en què encara tenim Par­la­ment i podem votar par­tits inde­pen­den­tis­tes, el que no podem per­dre mai és legi­ti­mi­tat democràtica i les majo­ries que donin suport a aquesta inde­pendència. I, per tant, l’òrgan més impor­tant per fer la inde­pendència és el Par­la­ment.
-Cal refun­dar el sis­tema de par­tits actu­als per asso­lir la inde­pendència?
Primàries va ser un intent en aquest sen­tit, par­tint de la pre­missa que no es poden fer les coses seguint la mateixa clau que el sis­tema autonòmic espa­nyol. Ara hi ha un cert mis­satge que defensa que cal posar l’accent en la bona gestió, però hi ha mol­tes coses que es fan que no són gaire dife­rents de com es fan en aques­tes ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les que tant blas­mem. I aquí cal fer un esforç espe­cial. N’és un exem­ple el fun­ci­o­na­ment, d’acord amb quo­tes polítiques, de les tertúlies en els mit­jans de comu­ni­cació públics. Molts cops no hi va gent pre­pa­rada o amb bagatge, sinó posada pels par­tits. I no crec que sigui gaire exem­plar, això. I n’hi ha molts més exem­ples. El que cal és fer les coses d’una altra manera, perquè així trans­mets la idea que amb la república les coses es faran molt millor.
-Un dels rep­tes que té l’ANC és reno­var la seva cúpula a l’abril. Es pre­sen­tarà a la ree­lecció?
-La pre­sidència de l’Assem­blea fa de por­ta­veu del que deci­dei­xin els seus asso­ci­ats i el secre­ta­riat. I jo m’he de sen­tir còmoda amb els plan­te­ja­ments que s’han d’apro­var en l’assem­blea gene­ral. Per tant, no em plan­te­jaré la decisió fins que no s’aprovi el full de ruta. No necessària­ment hi he d’estar d’acord al cent per cent, però sí en allò essen­cial.
-Doncs li ho pre­gun­taré al revés: amb el docu­ment sense esme­nar del full de ruta, s’hi sent còmoda?
-No al cent per cent, però en gene­ral sí que em sento còmoda amb la pro­posta que fa el secre­ta­riat, perquè, d’entrada, con­ti­nua defen­sant la via uni­la­te­ral per asso­lir la inde­pendència, i aquesta idea que ens hi hem de pre­pa­rar amb cam­pa­nyes de la lluita no vio­lenta com la d’Eines de País. Ara, però, caldrà veure com es resol el debat de les esme­nes.

Informa:ELPUNTAVUI.CAT (7-3-2020)