“1648: la pesta que va castellanitzar Oriola ”
L’any 1648 una epidèmia va delmar la població d’Oriola: 5.000 dels seus 12.200 habitants van morir entre els mesos de febrer i juliol. La repoblació d’habitants procedents de Múrcia va ser el colp definitiu per a la substitució del català com a llengua popular.

( VIOLETA TENA )

Quantes voltes han escoltat en les últimes setmanes que el món no serà igual després de la COVID-19? La lletania es repeteix una volta darrere l’altra per part d’analistes i opinants. I probablement no els falta raó. Almenys la història així ho certifica, tant a nivell macro com micro. Europa, per exemple, va tardar dos segles a recuperar la població que va perdre a causa de l’epidèmia de pesta negra de 1347. Al Regne de València també durant aquella calamitat bubònica alguns municipis, com ara Sotaia (al costat de Potries, a la comarca de la Safor ) van desaparèixer i d’altres, com Beniparrell van quedar abandonats durant tres segles. Tots els seus habitants havien mort o van fugir a causa de la propagació de la malaltia.

Les epidèmies, doncs, han tingut efectes determinants sobre la demografia, però també sobre la llengua. Un exemple paradigmàtic és el d’Oriola, a la zona més meridional del País Valencià, on el català té a hores d’ara una presència testimonial. En el cas de la capital del Baix Segura, l’epidèmia de pesta que va esclatar el 1648 fou determinant per coadjuvar a la definitiva castellanització d’aquest territori: segons les investigacions dutes a terme pels historiadors, aquella epidèmia va matar a 5.000 oriolans, d’una població de 12.200 habitants, entre els mesos de febrer i juliol. El municipi fou repoblat per persones procedents majoritàriament de Múrcia, circumstància que fou letal per a la pervivència del català, que havia estat llengua d’ús majoritari des del segle XIV, quan fou repoblada per catalans -així en deixa constància Ramon Muntaner a la seua Crònica- fins aquell segle. “L’epidèmia no fou l’única causa, però va reblar el clau de forma definitiva al procés de substitució lingüística”, explica Brauli Montoya, professor de filologia catalana a la Universitat d’Alacant.

Aquella pesta, tot i no tenir els efectes devastadors de la pesta negra del segle XIV, també va deixar una alta mortaldat i es pensa que va arribar a aquesta banda de la mediterrània a través dels ports, amb les mercaderies i els mercaders procedents de l’Alger. València fou el primer lloc on es va detectar el focus, ja a l’any 1647. La notícia es va estendre a tot el territori i a Oriola els responsables de la ciutat prengueren mesures preventives: es nomenaren “guardians de pesta”, s’incautaren les mercaderies procedents de València i es sotmeté a quarantena a totes les persones procedent de la ciutat. A la ciutat de València es calcula que moriren 20.000 persones, una xifra molt alta -representava una cinquena part de la població- però proporcionalment inferior a la registrada a Oriola, on pràcticament la meitat de la població va desaparèixer en el lapse de sis mesos. Tot i que no existeixen estudis comparatius no és agosarat afirmar que la d’Oriola fou una de les mortaldats més altes del Regne de València.

A aquesta davallada demogràfica li seguiren els consegüents efectes catastròfics: un procés de desintegració social, malestar social, debilitat econòmica i un buidatge poblacional en els sectors professionals més qualificats, molts dels quals van fugir de la ciutat per no tornar-hi. En els anys posteriors es produïren diverses onades repobladores de persones procedents de Múrcia, un territori amb què, per proximitat, Oriola tenia una relació molt directa. “Les repoblacions que han seguit a les epidèmies marquen l’esdevenir dels territoris i són fets determinants per a la llengua”, explica Josep Bernabeu, professor d’història de la medicina a la Universitat d’Alacant. Per la seua banda, Brauli Montoya recalca que “tot i que el català continuava sent la llengua oficial de l’administració, aquella repoblació fou essencial per a la castellanització popular”.

Aquest filòleg recorda, en tot cas, que el procés de castellanització de l’àrea més meridional de l’aleshores Regne de València s’havia iniciat unes dècades abans. No es pot perdre de vista que el 1609 havia tingut lloc l’expulsió dels moriscos, la major part dels quals vivien al camp. El lloc d’aquells moriscos fou ocupat pels mateixos oriolans, qui, alhora, foren reemplaçats per habitants de Múrcia en diverses campanyes repobladores. “No s’ha de perdre de vista que són territoris molt pròxims entre ells i amb una cultura agrícola molt similar, circumstància que facilitava les coses”, explica Montoya.

Amb tot, el català va continuar tenint una posició predominant en la parla oral. Un predomini que, tanmateix, s’esmortirà durant les següents dècades i rebrà un colp definitiu amb la pesta de 1648, per bé que encara el 1684 es té coneixement de documents que certifiquen l’ús del català com a llengua d’ús entre la població oriolana. El català, tanmateix, romandrà com a llengua oficial fins al 1707, any en què s’aboleixen els Furs i el castellà esdevé l’idioma de comunicació en l’administració. “En el cas d’Oriola, coincideix en el temps la pèrdua de la llengua oficial i la popular”, explica Montoya.
Informa:ELTEMPS.CAT (22-4-2020)