( PILAR CARRECELAS )
Avui fa un any que Tsunami Democràtic convocava milers de persones contra la sentència del procés a l’aeroport del Prat. Uns dies després, ho va fer a La Jonquera. Aquestes són algunes de les accions de protesta més potents que es poden dur a terme a l’actualitat, perquè el que passa a un aeroport o a una via per on fins ara passaven 100.000 passatgers i 10.000 camions diaris respectivament et projecta necessàriament al món. Genera problemes que a tercers realment els pugui interessar resoldre. Però aquell moviment, que encara avui ningú sap qui és però resulta evident als interessos de qui treballava, desconvocava la protesta abans que això passés. Es va dir que s’havia assolit l’objectiu. Encara avui no han explicat quin.
Dic que resulta evident als interessos de qui estava el Tsunami Democràtic perquè va adoptar un lema, “Sit and talk”, que l’independentisme civil no havia defensat mai abans. No ho va fer ni en manifestacions al carrer ni a les urnes. Sí que ho van fer els líders polítics independentistes, incloent Carles Puigdemont, Quim Torra, Pere Aragonès. I va desaparèixer just quan va ser investit Pedro Sánchez president del Govern espanyol.
El Tsunami Democràtic va néixer per controlar la reacció post-sentència i canalitzar-la cap a on interessava a l’elit política autonòmica catalana. Perquè els ciutadans no n’han tret res d’aquelles mobilitzacions: el seu vot és anul·lat cada cop que a l’Estat li ve de gust i la repressió no s’atura ni tan sols de la mà de la Generalitat, la policia de la qual avui mateix ha condecorat 400 agents de mossos, inclosos 140 antiavalots, per ajudar a sufocar aquelles mateixes protestes.
Sí que se n’han beneficiat els partits polítics independentistes: pocs van apuntar al govern com un col·laborador necessari de l’Estat i poden continuar al capdavant d’aquesta gestoria d’Espanya anomenada Generalitat de Catalunya. La repressió que ells mateixos també pateixen i apliquen és un preu que estan disposats a pagar per això: no podrien aconseguir-ho d’altra manera.
Però si una cosa ens va ensenyar el Tsunami (i això no ho vam preveure) és que els catalans efectivament podem bloquejar l’aeroport. I la Jonquera. I l’Estació de Sants. I que si ningú ens desconvoca, és a dir, si no deixem que ens aturin ni tan sols els polítics que diuen estar amb nosaltres i la seva policia, podem generar un problema en què algú estigui disposat a donar alguna cosa a canvi de resoldre’l. No només les molles amb què es conformen els polítics sinó, com deia la CUP quan encara feia caure candidats convergents i introduïa referèndums a l’agenda política, el pa sencer.
Però per fer-ho cal entendre que tot el que es comença no surt gratis, i per tant, pel preu a pagar, cal necessàriament arribar fins el final. Això implica no tenir uns polítics en contra a la Generalitat. Perquè com estem veient, si demà tornéssim a l’aeroport i baixéssim a pistes, serien els primers a acusar-nos a la justícia espanyola de sedició.
Informa:ELMON.CAT (15-10-2020)
