2-8: BARÇA, REVOLUCIÓ O MEDIOCRITAT

“2 a 8 ”
( JOAN J.QUERALT )

Després de l’hecatombe de Lisboa hi ha un insòlit consens general en socis, afeccionats, premsa i adversaris, que el Barça ha tocat fons. Però, com que cal ser optimistes, les coses poden empitjorar encara més si els canvis són cosmètics. Si no es vol això, cal voltar la truita.

La malaltia, també hi ha consens, no és l’entrenador. Malgrat no haver prestant cap antecedent victoriós, Quique Setién resulta com a mínim responsable per acceptar una tasca que objectivament el superava de totes totes. Setién és un símptoma. La malaltia es diu planificació aventurera des de Berlín 2015, la darrera Champions del Barça. O si voleu, Bartomeu i la seva disminuïda cort de directius i tècnics.

Tot s’ha fiat a Messi. Fiar-ho tot a Messi ha equiparat el Barça a la selecció argentina que, amb Messi, no guanya res, llevat d’unes remotes olimpíades (2008). El Barça va entrar en decadència amb la no substitució de l’autèntic trident: Xavi, Iniesta i Busquets. Els tres junts van fer el Barça dels somnis. I, hi hagués qui hi hagués al davant acompanyant Messi, la cosa rutllava, des de Ronaldinho a Neymar passant per Pedro, Villa o Eto’o. No veure, com els bons futbolers assenyalaven, que el trident era al mig i no al davant, ha estat la gran errada estratègica.

Els tres migcampistes eren únics. Va marxar el trident i el que han portat després, al contrari que els equips guanyadors, s’ha demostrat buit de sentit futbolístic. Els dos últims reforços, pedaços més aviat, Arthur i De Jong, ben poc han aportat a la medul·lar. També pot ser que avui dia, per falta de migcampistes com els del trident d’or, calgui jugar d’una altra manera. El famós ADN Barça va ser una conjunció astral; sense els astres que el van parir, no hi ha res a pelar. Sembla que el futbol de la tercera dècada del segle enfila altres rumbs. Sigui com sigui, qui ho havia d’ensumar i reaccionar en conseqüència, no ho va veure. Incompetència professional, se’n diu d’això.

La solució, entenc, passa perquè la directiva dimiteixi en el primer minut hàbil, que l’staff tècnic, des d’Abidal a tots els executius de despatxos i col·laboradors externs marxin, vist els seus èxits. També una bona part de la plantilla ha de sortir. Així, una gestora hauria de despatxar els tècnics (realment, tècnics?) i culminar els traspassos en marxa, en faci de nous o rescindeixi els contractes a Semedo, Umtiti, Piqué, Alba, Busquets, Rakitiċ, Suárez, Griezmann, Vidal, Junior Firpo, Braithwaite, Dembelé, Coutinho… com a mínim. Per a Messi la moneda em cau de cantó i dubto; però una oferta mínimament bona hauria de ser acceptada.

Sé que en menys de quinze dies això seran els encants, que és un tot a cent, però un any més amb aquest equip encara seria pitjor. Potser alguns encara puguin lluir un parell d’anys més en altres esquadres. Bé per ells, però aquí tenen tot el peix venut.

Amb el que queda de plantilla i les promeses de les quals tothom parla meravelles del Barça B es podria passar la maroma d’un any de transició, tot aspirant, com en altres èpoques no tan llunyanes, a salvar la temporada amb la Copa. Però, fins i tot sense guanyar res, es veuria un canvi de rumb, d’estratègia, d’imatge, de coratge, tot enfocant la propera temporada com una passarel·la adient per encarar la temporada 21-22 amb raonables expectatives d’èxit, havent assentat les bases d’un equip competitiu —esperit ara absent— i guanyador —ara només un difús record—. L’autoestima pròpia i el respecte de tercers pujaria sense dubte.

A poc més es pot aspirar ara tancant-se el mercat de fitxatges el proper 1 de setembre. Dues condicions per una provable reeixida. Una, ja l’he esmentat: dimissió —ja tardana— en ple de la junta actual i que una gestora es fes càrrec de l’equip amb un programa de mínims: intentar liquidar la part de plantilla obsoleta i sobrera. No valdria que la junta actual convoqués eleccions i, per tant, continués en funcions: suposaria conservar les hipoteques d’incompetència àmpliament manifestades. Cal fer foc quan abans millor.

La segona seria que la gestora preparés uns comptes que l’actual junta no ha preparat. Les causes del retard són irrellevants; si els números quadren, cap problema. I els números quadren, si la documentació comptable els suporten, si les depeses són reals i legítimes i els ingressos no són fills de la fantasia. Un cop prestats aquests comptes, encara no aprovables estatutàriament, cal convocar eleccions no més tard de finals d’octubre.

L’altre punt que ha d’enllestir d’immediat la gestora és la contractació d’un nou entrenador i un mínim equip tècnic professional. Cal acabar d’un cop per sempre amb experiments d’entrenadors sense currículum i, per tant, sense autonomia envers l’empresa. Cal contractar un entrenador amb personalitat, amb criteris clars i moderns, que passi de la llotja i aguanti la tirada de les vaques sagrades que quedin. Ha de tenir les mans lliures per fer i desfer d’acord amb la seva experiència acreditada amb títols nacionals i europeus, no amb glamur o frases buides. Ni Tatas ni Setiens. Ni cap dels que sonen ara i que no han guanyat res. Sense lligues importants ni Champions al sarró no cal esperar el capgirament imprescindible.

Soc conscient que l’exposat és un programa radical de màxims. Però per anar tirant un cop més no fa falta la revolució necessària que el Barça, els barcelonistes i el futbol demanem. Amb una mica de maquillatge i un parell de llagrimetes n’hi hauria prou.

El lema ha de ser revolució o mediocritat. Al Camp Nou encara es pot somiar a girar la truita.
Informa:ELNACIONAL.CAT (17-8-2020)

184 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: