2021: L’ANY PERFECTE SOMIAT PER ALS AUTONOMISTES, PERÒ…

“2021: l’any que somniaven els autonomistes.”

El retorn a l’autonomia necessita dues peces mĂŠs que no han arribat ni es preveu que arriben: el conformisme dels ciutadans i els al¡licients des de Madrid. Ni l’una cosa ni l’altra no sĂłn sobre la taula

(VICENT PARTAL )

L’any 2021 ha estat marcat pels indults i els resultats de les eleccions catalanes. Dos esdeveniments que, com que van coincidir, han permès als polítics autonomistes de somniar que el seu projecte podria obrir-se camí i afermar-se, quatre anys després de la proclamació de la independència.

Les eleccions, de fet, no van deixar un resultat gaire clar, però aquest petit handicap va ser superat en el procés negociador. La victòria del PSC, el fet que ERC i Junts quedassen separats sols per un escó i l’augment d’escons de la CUP semblava, d’entrada, que podien dificultar la proposta d’assentar-se en l’autonomia i guanyar temps, una proposta que ERC ha defensat aquests darrers anys i que va defensar clarament durant la campanya. Tant Junts com la CUP s’havien presentat a les eleccions amb una proposta rupturista, de recuperació del conflicte amb l’estat espanyol. I, tanmateix, en un tomb sorprenent dels esdeveniments, la negociació per a formar govern ho va capgirar tot com un mitjó.

Primer va ser la CUP que va córrer a assegurar la investidura del president Aragonès, atorgant-li dos anys de coll per a portar a terme el seu projecte de negociació amb Espanya. Potser es va deixar endur per l’aparença que es podia formar un govern d’esquerres, però la realitat és que el seu gest va servir sobretot per a pressionar Junts a fi que donàs el vist-i-plau a la presidència d’Esquerra Republicana, guanyada a les urnes.

Junts, al començament, no ho va fer fàcil, però amb la campana a punt de sonar Jordi Sànchez va irrompre en la negociació i va tancar amb una facilitat esfereïdora un acord, gairebé personal, amb el president Pere Aragonès. I d’aquest acord en va nàixer un govern que va espantar la CUP, entre més raons per la presència d’un nom tan marcat per a ells com el de Jaume Giró. Però ja era massa tard. Els anticapitalistes no havien negociat bé i la resta de l’any, per a ells, tot ha estat un camí cap a la marginació de l’escena política catalana.

I així Esquerra i Junts, molt còmodes en la coalició malgrat el soroll ambiental, han canviat d’estratègia de mica en mica, bandejant els cupaires i acostant-se als comuns i al PSOE. Han convertit els comuns en soci preferent al parlament, que els rescata sempre que cal amb els seus vots, i han pactat amb el PSOE a les bambolines del poder –124 càrrecs importants han començat a repartir-se ja, com a bons amics, PSC, Esquerra i Junts, convertits de manera fàctica en el tripartit de l’ordre. Els electors de Junts havien votat Puigdemont i Borràs, però es van trobar amb Sànchez i la CUP s’ha perdut pel camí. El resultat, doncs, era previsible. Fins i tot també el desembarcament aparatós del sotagovern convergent, recol·locat sense manies a les conselleries que controla Junts. Amb la concessió dels indults per part de Pedro Sánchez, pressionat pel carrer i per Europa, el somni d’alguns de refredament del procés d’independència semblava perfectament encarrilat. Però al carrer les coses no són tan senzilles com s’imaginen als despatxos.

Cosa que es va veient precisament aquest darrer tram d’any. Perquè el retorn a l’autonomia necessita dues peces més que no han arribat ni es preveu que arriben: el conformisme dels ciutadans independentistes i els al·licients que haurien de venir de Madrid per a justificar un canvi de rumb d’aquestes dimensions. Ni l’una cosa ni l’altra no són pas sobre la taula.

A Madrid les promeses han anat caient l’una rere l’altra, estrepitosament. El català a l’escola era blindat fins que la realitat va fer evident que no. El català a l’audiovisual era blindat fins que la realitat va fer evident que no. La reforma laboral era blindada fins que la realitat va fer evident que no. I així una vegada, una altra i una altra. Sánchez ja té allò que volia, bàsicament un pressupost aprovat, i de seguida ha corregut a dir que la taula de diàleg val més deixar-la estar. L’autonomisme, si tot continua així, patirà molt aquest 2022 que ara comença.

Sobretot perquè la segona condició necessària perquè triomfe aquesta situació, el conformisme de l’independentisme civil, tampoc no hi és. La manifestació de l’Onze de Setembre, enmig de la pandèmia, va ser una gran lliçó. El carrer va parlar clar i els polítics se’n van amagar o van fugir. I, fins i tot enmig de les dificultats causades pel coronavirus, cada vegada que hi ha hagut l’ocasió de manifestar-se –la darrera, en el concert de Lluís Llach al Palau Sant Jordi– ha quedat clar que una part important de la població no està disposada a plegar veles i a renunciar a aconseguir un estat independent ben prompte. Per una altra banda, les eleccions a l’Assemblea de Representants del Consell per la República van desmuntar amb un simple bufit la campanya de desqualificació i manipulació contra aquest organisme que els sectors més durs de l’autonomisme havien bastit. D’aquesta manera, s’oferia una pista sobre què pot passar si l’any vinent continua el menysteniment de Pedro Sánchez i si les notícies que s’espera que arriben de l’exili contribueixen a capgirar l’ambient aquest –com d’anar arrossegant els peus– en què l’independentisme català s’ha mogut el 2021.
Informa:VILAWEB.CAT (31-XII-2021)

173 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: