COLAU, ENTRE XIULETS I LLÀGRIMES A GRÀCIA

“Colau, xiulades i llàgrimes”
( JOSÉ ANTICH )
El que havia de ser una anècdota, els xiulets a l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, durant el pregó de la Festa Major de Gràcia, s’ha acabat convertint en un debat sobre el dret dels concentrats a protagonitzar una esbroncada a la primera edil de Barcelona. No deixa de ser curiós que en un país i en una ciutat en què qualsevol representant polític és objecte al carrer de l’aplaudiment o el retret de la ciutadania, des del rei cap a baix, sigui l’alcaldessa de la capital catalana la que es permeti parlar d’actitud sectària en comentar els fets. La sonora xiulada de dissabte, que va interrompre el seu discurs tot just iniciar-se, amb una Colau que visiblement emocionada no va poder evitar les llàgrimes, es va iniciar per part d’alguns representants de les associacions del barri que estan disconformes amb la seva gestió. I tenen, naturalment, tot el dret a expressar-se, dins dels cànons de qualsevol societat democràtica que protegeix la llibertat d’expressió dels seus ciutadans.

Acostumada com està a fugir de les crítiques i acabat de superar l’equador del segon mandat, és normal que Colau, que viu a Gràcia, s’hagi sentit entre desconcertada i irritada per la magnitud de la protesta. Jugar a casa i tenir aquest resultat és doblement dolorós. És molt més fàcil estar al bàndol dels que protesten i dels que desacrediten gratuïtament per un grapat de vots. L’exalcalde Xavier Trias, si tingués un caràcter amb menys bonhomia del que gaudeix als seus 75 anys, podria dedicar tot un capítol de la seva biografia a com les mentides de Colau, per les quals mai no s’ha excusat, van propiciar un tomb electoral a la capital catalana el 2015.

El que hi ha darrere la crítica política expressada a Gràcia és, potser, l’avís d’un canvi de cicle en la política municipal amb les eleccions previstes el maig del 2023. Aquí sí que hi ha el problema per a Colau, perquè en aquest districte Barcelona en Comú va ser primera força política amb el 23,83% dels vots i no pas un partit marginal. Però la desastrosa gestió, que es va encetar amb un pacte contra natura amb l’exprimer ministre francès Manuel Valls per impedir l’alcaldia d’Ernest Maragall, ha portat aquests fangs dels quals ella no se’n vol fer responsable. Després ha vingut el malbaratament econòmic -on ha passat d’un superàvit heretat a un deute de 800 milions a finals del 2020-, el conflicte amb nombrosos sectors econòmics de la ciutat o la brutícia perfectament visible a molts racons.

Això és el que li hauria de preocupar a l’alcaldessa i no pas els xiulets que ha rebut que, d’alguna manera, van amb el sou, perquè en els últims anys són pocs els governants que en un moment o altre no s’han trobat en una situació similar i lluny de fer més gran la bola han tendit, intel·ligentment, a donar-li la mínima importància. Perquè estaríem arreglats si cada vegada que un col·lectiu interromp un discurs s’hagués de cridar a capítol els qui protesten per molt fort que ho facin i per molt incòmodes que siguin. Aquestes són les regles de joc.
Informa:ELNACIONAL.CAT (16-VIII-2021)

96 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: