INHABILITACIONS: UNA MALA PEÇA AL TELER PER A L’INDEPENDENTISME

“Inhabilitacions: mala peça al teler per a l’independentisme”.

La retirada de l’acta de diputat de Pau Juvillà ha tensat la relació entre partits independentistes. El seu, però, és el primer de més casos que podrien arribar aquesta legislatura. Analitzem quin impacte poden tenir i el marge de maniobra que tenen les organitzacions polítiques davant d’això.

(XAVIER PUIG I SEDANO )

La gestió de la repressió sempre genera tensions al si de l’independentisme. El darrer cas, la inhabilitació del secretari de la Mesa del Parlament i diputat de la CUP, Pau Juvillà, serveix d’exemple. No és res diferent, però, del que vam veure amb la inhabilitació del president Quim Torra i la no-investidura del president Carles Puigdemont. O, com ha passat els darrers dies, per les guspires que han esquitxat el debat després de la conferència del president Pere Aragonès i les seves declaracions sobre els indults que han molestat Jordi Sànchez, portaveu de Junts per Catalunya.

Sempre plou sempre mullat, i en un moment en què ni tan sols hi ha acord sobre el rumb general del moviment, cada decisió important que han de prendre els partits esdevé un trauma. Més encara si té un impacte tan personal com les conseqüències legals que acompanyen les accions penals que pren la justícia espanyola contra l’independentisme. Si volen perseverar en els seus objectius, els partits sobiranistes toparan cada vegada amb l’ordenament jurídic estatal. I això, si passa de l’entelèquia als fets, comporta sancions.

Unes sancions que bé coneix el moviment, amb exiliats, ex-presos polítics i centenars d’encausats. Entre ells, uns quants diputats i membres del govern que tenen causes obertes i podrien acabar inhabilitats, com ha passat amb Juvillà.

Es tracta de la diputada de la CUP Eulàlia Reguant, pendent de judici al Tribunal Suprem i a qui demanen sis mesos de presó i inhabilitació; Lluís Puig, exiliat i diputat de JxCat, contra el vot delegat del qual el PSC va presentar un recurs a Tribunal Constitucional; Meritxell Serret, diputada d’ERC, que va tornar de l’exili i està pendent de judici al Suprem per l’1-O; Josep Maria Jové i Lluís Salvadó, tots dos diputats d’Esquerra Republicana, estan també pendents de judici, assenyalats per la Fiscalia com a suposats arquitectes del referèndum d’autodeterminació; el conseller Roger Torrent (ERC) té pendent un judici per haver permès, com a president del Parlament, dues votacions contra la monarquia i en favor de l’autodeterminació a la cambra catalana; el conseller Josep González Cambray (ERC) està encausat per un possible delicte de malversació quan era director general de Centres Públics, dins la causa Volhov i la consellera Natàlia Garriga (ERC) va ser una de les detingudes el 20 de setembre de 2017 i té una causa pendent al jutjat d’instrucció 13 de Barcelona per desobediència i malversació.

Caldrà veure, doncs, com l’independentisme encara totes les possibles inhabilitacions que es podrien derivar d’aquests casos. A l’aire sura l’interrogant si es repetirà el sainet esdevingut els darrers dies amb la inhabilitació de Pau Juvillà.

A més, a tots ells cal sumar-hi la possibilitat que Laura Borràs, presidenta del Parlament, sigui inhabilitada per la causa que té pendent per un suposat fraccionament de contractes quan era al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes. Una causa que, en cas d’arribar una sentència condemnatòria, encara generaria més revolada al si dels partits independentistes, perquè entre aquestes formacions no hi ha consens sobre si és una causa de motivacions polítiques o no. Obertament, aquesta hipòtesi només la defensa Junts, que farà tot el possible per preservar el capital polític d’un dels seus principals referents.

Poc marge

Mentre tot plegat no arriba, que serà més aviat que tard, els partits independentistes fan càbales sobre com encarar la propera inhabilitació. Fonts parlamentàries afirmen, però, que en el moment de tancar aquesta edició no hi ha hagut cap reunió a tres bandes (ERC – CUP – JxCat) per intentar bastir una solució conjunta.

Sobre la taula hi ha les propostes que va fer Laura Borràs durant la seva compareixença a la darrera Junta de Portaveus: canviar el reglament del Parlament, impulsar una llei per crear una sindicatura electoral catalana i promoure al Congrés dels Diputats una reforma de la LOREG (Llei Orgànica de Règim Electoral). Però són mesures que tothom assumeix que és impossible que arribin abans de la sentència d’Eulàlia Reguant, que ha de passar per judici el dia 1 de març. El seu cas, tanmateix, serà una mica diferent del de Juvillà, perquè la sentència que emeti el Suprem serà considerada ferma, el que redueix el marge de maniobra de la Mesa del Parlament.

Fonts properes a Borràs també descarten cap mena de desobediència si no és en el marc d’una estratègia conjunta i recorden que la presidenta del Parlament no s’immolarà si després tot ha de seguir “amb normalitat”.

En termes estrictament jurídics, el catedràtic de Dret Penal de la Universitat de Barcelona, Joan Queralt, pensa que “és complicat dir si hi ha marge” perquè l’independentisme pugui fer alguna cosa més que en el cas Juvillà per defensar l’escó de Reguant. Ho atribueix al fet que “l’aplicació del dret vigent s’ha retorçat tant que s’han encarregat d’anul·lar els espais d’efectivitat dels recursos”. Afegeix que amb les inhabilitacions de diputats “s’han regirat els elements jurídics de tal forma que els fan contradictoris en si mateixos i impossibles d’entendre”.

Queralt pensa que cal que l’independentisme estudiï bé les causes per “digui el que digui el Suprem, anar progressant amb recursos al Constitucional i, si cal, a Europa”. A més, creu que en l’actualitat l’independentisme afligeix un dels deures pendents des de fa temps, “crear una mena d’escut pels funcionaris”, perquè el seu paper és “una de les pors que hi ha des de 2014”. Conclou que “els funcionaris no poden estar per sobre la Presidència. És un tema que la mesa ha de parlar”, es pregunta si potser “abans de desobeir s’ha de saber manar” i rebla que “no és difícil crear un escut per protegir els funcionaris i un protocol per activar-lo. Això pot tenir conseqüències legals, però quan algú vol fer coses importants, s’arrisca”. Queralt demana, però, centrar-se sobretot en la batalla penal, perquè creu que abans del cas Reguant es podrien fer passos en la línia de protegir els funcionaris i que siguin els membres de la mesa els qui assumeixin responsabilitats.

Pel que fa a la desobediència, que no la desobediència civil, Queralt pensa que ara mateix “no porta enlloc, només a una retòrica barata de fireta i a posar-se medalletes. El que hem de fer és lluitar amb arguments jurídics”. Reclama, doncs, “deixar-nos de tanta èpica barata” i “oblidar el tenim pressa, perquè el que hem de fer és guanyar, i guanyar necessita de molta paciència”. També demana, diu, “no presentar-se com a víctima”, perquè “sabem quin pa s’hi dona i cal plantar cara”.


La paraula màgica

Desobediència ha estat una de les paraules fetitxe de l’independentisme els darrers anys. Amb tot, però, s’ha pronunciat més cops que no pas vegades s’ha definit amb claredat. Queralt insisteix que quan fa la seva crítica es refereix a la “desobediència retòrica”, i reivindica que “tant de bo tots tinguéssim el valor de fer desobediència civil, que és un tema molt seriós, que requereix molt coratge personal i molta organització”.

Qui coneix bé aquest coratge i organització que requereix la desobediència civil és Pepe Beúnza, que l’any 1971 va esdevenir el primer objector de consciència per motius polítics de l’Estat espanyol i és un dels referents de la noviolència a casa nostra. Diu que a Catalunya “s’ha parlat molt de desobediència, però no s’ha practicat. I no s’ha practicat perquè no s’ha preparat”, i afegeix que “els pocs que l’han practicada s’han vist una mica desprotegits”.

Sobre les possibles formes de desobediència, relata que aquesta “té un sentit individual quan és la força de la persona, però un sentit col·lectiu i poderós quan és una força política”. Tanmateix, no desmereix la desobediència individual, perquè “la dignitat de la persona és molt important”. Ara bé, reconeix que això no és prou per “canviar una llei” que es considera injusta.

Sobre el que ha passat els darrers dies amb el cas Juvillà i altres inhabilitacions, Beúnza apunta que “queda com una situació de casos aïllats quan hauria d’estar dins una estratègia coordinada i organitzada”. Alhora, pensa que “perden molta força les accions individuals perquè no hi ha una estratègia de resposta col·lectiva a l’abús i l’autoritarisme”. Sense una visió col·lectiva, relata, “queda com un cas d’uns pocs parlamentaris i no té sentit”.

Ara bé, Beúnza assenyala que “en la lluita noviolenta no és convenient dir què ha de fer cadascú. Cal ser pedagògic, i cadascú ha de fer el que està disposat a aguantar”. Ho dibuixa com “una decisió personal dins una estratègia”, i apunta la importància que “qui desobeeix no es cremi, no es quedi com en una trampa en la qual ha caigut”. Amb tot plegat, diu que “la divisió dels partits treu molta força a aquestes desobediències. La força que dediquem a barallar-nos entre nosaltres la perdem per enfrontar-nos al poder”.

Com Queralt, Beúnza també demana ser conscients de l’adversari que hi ha al davant i que “els canvis socials són molt complicats i llargs”. Com a nota d’optimisme, conclou que “tots som aprenents de noviolència i penso que n’hem après molt en aquests anys”.

Els fets, però, demostren, que encara queda molt camí per fer. De moment, pesen més els obstacles que les ganes d’avançar.
Informa:ELTEMPS.CAT (27-2-2022)

113 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: