( ANDREU BARNILS )

Nicolas Garcia (1960) és el batlle d’Elna, el poble on demà Òmnium Cultural celebrarà els seixanta anys d’història. Membre de la direcció del Partit Comunista Francès (PCF), la vida del senyor Garcia és història viva de la Catalunya Nord: amb l’avi al camp de concentració d’Argelers, la seva família va viure en primera persona la Retirada, quan mig milió de republicans es van exiliar al nord dels Pirineus tot fugint de la guerra de 1936-1939, per a ser rebuts en camps de concentració. Doncs dècades després, aquest nét de la Retirada arriba a ser batlle i compra la Maternitat d’Elna, l’edifici on tantes mares sense papers (republicanes, jueves, etc.) van poder tenir fills gràcies a Elisabeth Eidenbenz (1913-2011), figura que Garcia reivindica amb passió. I també dècades després, gràcies a Garcia i més, tots els senadors del Partit Comunista Francès voten a favor de l’alliberament dels presoners polítics catalans. VilaWeb ha entrevistat el senyor Garcia per conèixer, amb la seva vida, la nostra història.
N).
(…)
—Escriviu en català?
—Començo ara a fer-ho. És el nostre drama. No l’hem après a escola. Jo parlo el català que em va ensenyar ma mare. El fill el parla, el català. Va molt a Montbrió del Camp. I les meves filles adolescents han tingut vergonya de parlar-lo. Veus? La pressió del francès i de l’estat. Ara els sap molt greu. Jo tinc un llibre en preparació, per quan ja no sigui alcalde. Un llibre de memòries, però de la família, no de la meva, que és petiteta.

—Quina és la vostra carrera dins el Partit Comunista Francès?
—Vaig entrar a les Joventuts. Del 1979 al 1983 vaig tenir una aturada esquerrista. Era més esquerrista que el Partit Comunista Francès. Més revolucionari. Però el 1983, gràcies a militants i a una dona d’Alenyà, em vaig afiliar al partit. El 1991 entro a la direcció provincial. El 1996 sóc primer secretari i entro al comitè central. A la direcció nacional.

—Teníeu sou dins el partit?
—Us explico una cosa? El 1991 tenia la meva empresa de jardinera. Cobrava 30.000 francs. I vaig deixar l’empresa al soci, sense res en canvi, per anar al partit a cobrar-ne 6.000. Cinc vegades menys. Doncs el primer mes em diuen que no hi ha diners. I la meva dona em va dir: i la paga? Aquest mes no n’hi ha. Va agafar les maletes, els tres fills, i em diu: vaig a casa ma mare, quan tu et guanyis la vida, ja tornaré. No és un acudit. En acabat va millorar. Jo tinc un Dacia i visc en una casa de 80 metres quadrats. Cap problema. Ara, avui, sóc jubilat. I sóc alcalde. D’alcalde cobro uns 1.800 euros. Cada mes en dono 1.600 al meu partit. Visc dels 1.500 euros de la jubilació.

—Per què sou comunista? O per què encara ho sou?
—A la primera us respondré allò que deia el poeta Marcos Ana: “Que tens res millor a proposar-me?” A la segona, perquè encara s’ha de canviar el món.

—Quan vau fer-lo, el pas a l’independentisme?
—El dia que no sigui batlle d’Elna us respondré. Jo avui vull ajudar la lluita i el poble català perquè pugui decidir el seu futur. Per mi és la base. Per mi el poble palestí té el dret de decidir el seu futur i el català, també. I amb la història d’Espanya, encara més. No us diré pas si sóc independentista o no. Diré només que no puc suportar i mai no suportaré que un polític pacífic el fiquin a la presó per haver fet política pacíficament. Això no hi ha cap demòcrata que ho pugui aguantar. No serem mai lliures mentre hi hagi polítics amenaçats de presó o siguin a la presó. El meu combat és aquest: que el poble català pugui decidir el seu futur tranquil·lament en referèndum a Catalunya (no a tot Espanya). I que mentre els polítics siguin no violents puguin defensar les idees que vulguin.

—Demà Òmnium celebra els seixanta anys a Elna. Què significa per a vós?
—Per a mi és un orgull, un honor que Òmnium celebri els seus seixanta anys a Elna. He fet venir Puigdemont, jo que sóc del Partit Comunista. Imagineu-vos què m’han dit els meus amics: vas amb la dreta ara? Jo vaig amb els que demanen democràcia. Tenia lligada amistat amb Quim Torra i a vegades en parlàvem: “Quim, si fos a Catalunya, i tu president, potser em manifestaria contra alguna de les teves formes. Però a mi m’interessa això: que la llibertat i la democràcia siguin llei a Catalunya!” És, per tant, un orgull, un honor i un engatjament polític. Significa moltes coses. Quan vaig anar a veure el primer concert de Lluís Llach tenia catorze anys, a Barcelona. Els meus acompanyants van escriure en una paret: qui perd la seva llengua, perd la clau de la seva llibertat. No vaig entendre-ho del tot. Però ara, amb el paper que fa Òmnium, trobo que és molt important. Simbòlicament, fer-ho aquí és molt important. Algunes urnes han passat per aquí. Venir a Elna, que ha estat capital de Catalunya Nord, on hi ha la Maternitat, per mi és important.

—Un consell als catalans del sud?
—Units. Units. La desunió ha fet molt mal. Molt mal. Tinc família a Catalunya, i tinc un sondatge gairebé permanent, amb els vuitanta cosins. Han tingut molta il·lusió, i després molta desil·lusió. I encara gràcies que no s’han perdut les eleccions, però s’haurien pogut perdre. Per mi en política la primera cosa que compta és l’objectiu del moment. Per exemple, el meu partit trobo que falla a les eleccions presidencials franceses, perquè tota l’esquerra es presenta dividida. I si no anem units, perdrem. A Catalunya l’objectiu del moment hauria de ser d’anar unit. Quin és l’objectiu a Catalunya? Ser independents o dirigir el país de manera partidista? I jo que pensava que l’objectiu primer era fer la República Catalana. Una vegada guanyes aquest objectiu, tries l’esquerra, la dreta. Jo vull una societat més social, l’altre més liberal. Trobo que el consell seria unitat. Mireu què vol el poble. Vol que us renyiu pel lloc de president? O que lluiteu per la independència. Trobo que han decebut molta gent i han tingut molta sort de guanyar les eleccions.

—Coses que veieu que els del sud veiem de manera errònia al nord?
—Mantingueu el mode electoral que teniu. No agafeu el francès. Mitterrand en deia el cop d’estat permanent. Hi ha un ultrapoder per al president, o els batlles. Molts parlen de la gran estabilitat que dóna el sistema francès. Una estabilitat que mata la democràcia. No serveix. M’encanta veure els debats al parlament català i espanyol. A França, molts formalismes. Macron no posa els peus al parlament. El president no hi posa els peus. No hi està obligat, i no hi va. La constitució ho impedeix. L’única vegada que hi pot anar és quan reuneix senat i parlament. Un cop a la legislatura. Després, dir que la imatge de país jacobí és justa, però hi ha molta progressió cap al regionalisme. A vegades avances i recules. Perquè hi ha molt conservadorisme, també al meu partit. Jo vaig fer entrar al congrés del partit, que semblava impossible, textos a favor del dret a la llibertat dels presoners polítics catalans. Inimaginable. Es va aprovar. I tots els senadors del PCF, tots, van votar a favor de la moció de l’alliberament dels presos polítics. Tots. Cap altre partit. Es parla del senador Calvet, però està sol, al seu partit. De socialistes, tres o quatre. Dels verds, una mica més. Melenchon, cap. De comunistes, tots. És la feina que hem fet diversos camarades de diverses províncies. Diria que el jacobinisme recula i tenim un model electoral que no és desitjable.

—Voleu afegir res?
—Diria que, parlant de França, la República no té futur si no és capaç de trencar el centralisme i entendre com es formen les cultures. Milito per construir una República a França que sigui igualitària en serveis públics igual a Perpinyà que a París. Però si la contrapartida és negar identitats i particularitats, cultures, llengües llavors no té futur. La gent no ho acceptarà. Menys ara que abans. No sé si és possible a Espanya, però si França vol un futur d’unitat i igualtat s’ha de fer així, i s’ha de construir una altra cosa.
Informa:VILAWEB.CAT (15-VII-2021)