7 BARBARISMES D’ALLÒ MÉS BÈSTIES EN CATALÀ

“7 barbarismes que farien enfadar el capità Haddock ”
( ANTONI ROIG )

Per molt que a Pompeu Fabra no li agradés saber-ho, no fer servir algun barbarisme quan escrivim o parlem en català és una tasca increïblement difícil, ja que moltes vegades no ens adonem que estem fent servir paraules, expressions o locucions que no són pròpies de la llengua catalana. Ara que el debat sobre si als mitjans de comunicació es fa ús del catanyol i que a Twitter els mestretites lingüístics que es presten a fer correccions sobre el català són vistos de mal ull, la Selecció La Gandula d’avui es basa en 7 barbarismes que tant tu com el 99,9% de la gent del teu voltant heu dit alguna vegada, ni que sigui sense voler-ho. Perquè tothom sap que dir agulletes, puesto o basura és fer servir un barbarisme de ca l’ample, però en canvi sovint no pensem que dir vivenda en comptes d’habitatge, parlar de disfrutar quan a allò que ens referim és a gaudir o usar el verb recolzar per expressar la voluntat de donar suport són barbarismes igual de flagrants.

Sense voluntat de posar-nos perepunyetes, sinó de parlar català d’una forma més genuïna i correcta, aquí teniu set barbarismes que diem cada dia, que farien sortir de polleguera el capità Haddock (i Joaquim Ventalló, és clar!) i que podem erradicar sense gaires complicacions.

1. Tenir que (haver de)
Possiblement l’error sintàctic més freqüent i dolorós del nostre dia a dia, l’autèntic campió de les locucions a la castellana que fem servir equivocadament i gairebé de forma automàtica. Cada dia sentim coses com “Tenim que anar comprar el pa” o “Hi ha que fer una reunió per decidir-ho”, en comptes de dir “Hem d’anar a comprar…” o “Cal fer una reunió…”, ja que en català, quan ens referim a obligacions o una necessitat que s’ha de complir, cal fer servir la construcció haver de + infinitiu, caldre + infinitiu o ser necessari + infinitiu.

2. Gran (gros)
En català, quan ens referim al volum físic d’un objecte o persona, les coses no són grans, sinó grosses. El teu cotxe no és gran, sinó gros; el teu got de cervesa no és el més gran de la vaixella, sinó el més gros, i fins i tot Messi no és el més gran, sinó en qualsevol cas el més bo de tots. Quan és correcte fer servir la paraula gran? Quan ens referim a l’edat d’algú, la categoria d’algú a qui elogiem o a la grandària d’un espai, per tant, sí: la teva besàvia és gran, Josep Pla era un gran escriptor i el teu garatge és gran.

3. Donar (tocar, fer, girar-se, etc.)
El verb donar, tan senzill i inofensiu que sembla, és una de les armes més perilloses de la nostra estimada llengua, ja que massa sovint el fem servir en situacions en què no té com a significat el concepte entregar. Podem donar una carta, un llibre o un jersei a algú, però cada cop que diem “Què més dona!” en comptes de “Tant se val” o “No m’ha donat temps” en comptes de “No he tingut temps”, estem sent víctimes d’un castellanisme produït per la traducció mental del verb dar castellà. En català no donem petons, els fem; el rellotge no dona les set, sinó que les toca; no li donem al botó per imprimir, sinó que el premem, i no ens donen plantón, sinó que ens deixen plantats.

4. Decepcionar (decebre)
Aquest verb, juntament amb el disfrutar i el despedir, és possiblement el barbarisme més repetit gairebé sense que ens n’adonem. Quants cops no hem sentit dir “estic decepcionat amb tu” o “no decepcionis el teu germà” quan hauríem de dir “estic decebut…” o “no decebis…”? El verb decepcionar en català no existeix, sinó que hi ha els verbs decebre o defraudar, però el fet que existeixi la paraula decepció ens permet caure una vegada i una altra en la trampa.

5. I punt (i prou)
“Això és així, i punt!”. Segur que més d’una vegada heu dit una expressió així, sobretot quan es tracta de donar un tema per tancat. La locució, però, és un castellanisme provocat per la popularitat de l’expressió “¡y punto!”, quan en realitat en català ens convé dir simplement “i prou”. Un altre error molt freqüent i semblant, també per culpa d’una locució provinent del castellà, és fer servir la conjunció i entre tal com o punt final.

6. Pronominalització del verb caure (s’ha caigut per ha caigut)
En català els verbs reflexius no es pronominalitzen, per tant no “se’ns cauen les coses a terra”, sinó que “ens cauen les coses a terra”. L’error és petit i pot semblar insignificant, d’acord, però expressions com “ens passem per casa del teu cosí” no són res més que el calc de “nos pasamos por casa de tu primo”. El verb ‘caure’ en concret, a més, tampoc es pronominalitza quan es fa servir en intransitiu de forma reflexiva (dir caure’s és un error); tanmateix, quan el verb té ús reflexiu sí que se l’acompanya de pronom feble (em cauen els cabells). Què, un bon merder, oi? Resumint, que ja ho sabeu, ni us rieu de les coses ni us poden demanar que no us rigueu de res.

7. Menys mal (encara sort)
Per acabar la tria d’avui, una expressió molt vulgar i popular entre tots nosaltres, sovint expressada directament en castellà catalanitzat: menus mal. Entra dins aquell grup de barbarismes dits a la catalana que tanta tendresa desperten, com bussón (bústia), gasto (despesa), paro (atur) o lavavajilla (rentaplats), però que no per això deixen de ser barbarismes de l’alçada d’un campanar. En català no diem “menys mal que no m’he fet mal” o “menys mal que has arribat, ja patia”, sinó que direm “encara bo que no m’he fet mal” o “sort que has arribat, ja patia”.

Tnforma:ELNACIONAL.CAT (5-8-20209

197 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: