“Què en queda, del Primer d’Octubre? ”
Qüestionar la legitimitat del referèndum des de l’independentisme és la coartada per a justificar la renúncia a aplicar-ne el resultat
( PERE MARTÍ )
Èxit. El referèndum del Primer d’Octubre va ser un èxit cívic i polític que va anar més enllà de l’independentisme. Catalunya va demostrar que era capaç d’organitzar una votació multitudinària sobre el seu futur. Aquell dia van anar a votar més de dos milions de catalans, la majoria independentistes, però també gent que va contra la independència i alhora a favor de la democràcia. El triomf del referèndum va ser possible gràcies a la suma de la determinació institucional del govern del president Carles Puigdemont i el vice-president Oriol Junqueras i la valentia de la societat civil que va custodiar les urnes, les butlletes de vot i els col·legis i va formar les meses electorals.

La repressió exercida per l’estat espanyol va originar una fractura política i sentimental entre Catalunya i Espanya que ja no té marxa enrere. Malgrat els intents de negociar pel govern català durant el mes d’octubre, abans de declarar la independència, el govern espanyol va decidir d’aplicar l’article 155 de la constitució espanyola, suspendre l’autogovern i empresonar el govern o forçar-lo a anar a l’exili. La repressió va continuar contra els CDR, els batlles que van col·laborar amb el referèndum i voluntaris que van plantar cara a la policia espanyola o la Guàrdia Civil, que van passar de ser agredits a ser agressors. El judici als presos polítics va servir per a fer visible el canvi de papers: provar de fer passar les víctimes per botxins. I ara la sentència del Tribunal Suprem ratificarà aquesta perversió.

Però dos anys després, el mandat de l’1-O encara no s’ha fet efectiu. La repressió n’és una de les causes, però no pas l’única. L’altra és la renúncia dels partits polítics independentistes a fer-ho. No és una renúncia explícita. Aquests dies tothom reivindica l’esperit del Primer d’Octubre, però es pot constatar que no se n’ha aplicat el resultat. Normalment, quan es parla de l’esperit d’una cosa és perquè no s’ha fet realitat o perquè ja és morta. Per entendre’ns: quan el Madrid perd, reivindica l’esperit de Juanito al Bernabéu. Amb l’1-O passa una cosa semblant, amb poques excepcions.

L’unionisme no ha acceptat mai el resultat del referèndum, cosa que és normal, però ja no és tan normal que l’independentisme en qüestioni la legitimitat. Les condicions tècniques en què es va fer van ser les pròpies d’un estat d’excepció, però la legitimitat del referèndum és inqüestionable mentre no se’n pugui fer un altre en condicions normals. Com que això, ara per ara, és impossible, perquè no hi ha cap partit espanyol que vulgui pactar-lo, la legitimitat de l’1-O continua intacta. Qüestionar-la és la coartada per a renunciar a fer-lo efectiu. Per part d’aquells polítics independentistes que consideren que el resultat del referèndum no es pot implantar, seria molt més honest de renunciar-hi públicament. Si no ho fan és perquè tindria un gran cost electoral i la renúncia es maquilla amb eufemismes diversos, com la necessitat d’eixamplar la base o les proclames abrandades que després no s’acaben materialitzant.

La commemoració dels dos anys del referèndum arriba pocs dies abans de saber-se la sentència del Suprem i amb una nova onada de repressió enmig de la campanya electoral. Fa dos anys l’independentisme havia guanyat la batalla de la democràcia. I avui hom intenta criminalitzar-lo vinculant-lo amb el terrorisme. La resposta que s’hi doni aquestes setmanes servirà per a mesurar si l’estratègia que s’ha seguit els darrers dos anys ha servit per a avançar o per a recular.
Informa:VILAWEB.CAT (1-10-2019)