LES PRESSES DE SÁNCHEZ

“Les presses de Sánchez ”
( JOSÉ ANTICH )

A mesura que passen les hores es fa més evident que la precipitació de Pedro Sánchez per tancar un acord amb Pablo Iglesias només tenia un objectiu: impedir que el retrocés electoral ―lleu, però reculada al cap i a la fi― del PSOE li acabés costant el càrrec. D’aquí les presses i la necessitat de formalitzar una abraçada en tota la regla amb qui era, unes hores abans, el que li impedia dormir a ell i a tots els espanyols, segons deia, amb la simple idea que fos present al Consell de Ministres. Els vells dinosaures del PSOE, amb Felipe González al capdavant, segurament més en el paper d’home de negocis que d’expresident, han començat a ensenyar les urpes amb menyspreu cap a l’acord i cap a l’home que l’ha promogut. És cert que Sánchez i González no se suporten, però és que el transvestisme del president en funcions costa de vegades fins i tot de seguir. Una altra cosa és que la premsa de paper s’acoquini i demani com menys explicacions millor.

Tal com s’estan posant les coses per a Sánchez, no n’hi ha cap altra per a l’independentisme que no precipitar-se com un naïf, perquè acabarà trobant al complex tauler de la política espanyola una jugada guanyadora. El Pedralbes II ha de ser el principi de la negociació d’Esquerra Republicana ―que és, ara per ara, l’únic convidat al banquet― i no pas el final, perquè tota aquesta prepotència de la Moncloa té molt de cartró pedra per coaccionar els independentistes, que ja han començat a sentir el pressing Esquerra. D’aquesta posició no es mouran els professionals del xantatge que pressionen. El Felipe González que aquest dijous repartia consells i clatellots a parts iguals té molta mili i molts ressorts per fer patir Sánchez en les properes setmanes.

Per això, el president en funcions només pot cedir o cedir, ja que si no, la seva butaca començarà a estar en risc i ja hi ha, almenys, dos barons socialistes esperant que això succeeixi: el castellanomanxec García-Page i la defenestrada Susana Díaz. Els cants de barrar el pas a Vox són només una lletania per impressionar, entre altres coses perquè els electors catalans ja l’han barrat donant-li només dos diputats i la suma de PP, Cs i Vox és de només sis escons, quan els que estaven en joc a Catalunya eren 48. Si a Espanya haguessin votat com a Catalunya, Vox tindria només 14 parlamentaris i no 52 com ha aconseguit.

En conseqüència, només un diàleg sense línies vermelles i amb el conflicte polític a sobre de la taula és un camí mínimament transitable per a l’independentisme. ERC ja ha ensenyat les seves cartes, ara ha de moure’s Pedro Sánchez si vol que hi hagi partida i deixar de repetir la ximpleria que el que passa és un conflicte entre catalans. Per aquest camí, amb presos, exili, repressió i un clima d’amenaces permanents, bé siguin legislatives o judicials, no hi hauria d’haver cap trajecte. I això és de primer de negociació.
Informa:ELNACIONAL.CAT (15-11-2019)

186 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: