A BARCELONA ÉS PRÀCTICAMENT IMPOSSIBLE PARLAR EN CATALÀ UN DIA SENCER

“Perdó per parlar català a Barcelona”.
«Si algú s’esforça a fer l’exercici de passar un dia sencer parlant en català a la ciutat veurà de seguida que és pràcticament impossible. I, sobretot, molt esgotador»
(PAULA CARRERAS )
“Catalans! No canvieu de llengua” era l’imperatiu que ara ja fa uns mesos va aparèixer en forma de cartell que emulava els de la segona república a molts punts de la ciutat de Barcelona. I també a moltes històries d’Instagram. Els ideòlegs eren la gent de La Doctrina, una marca de productes amb missatges carregats d’ironia i antillirisme il·lustrat. L’art del cartell el firmava la il·lustradora Maria Picassó, que si xafardegeu una mica per les xarxes veureu que la seva obra potser us sona d’haver-la vist en portades de llibres, articles en diaris o a l’avatar de Twitter d’Òscar Dalmau. No era el primer cop que la marca posava el focus en la qüestió de la llengua, també havíem vist bosses i samarretes per la ciutat i per les xarxes amb el missatge “perdó per parlar català a Catalunya”. Frase que, per cert, usurpo descaradament per titular aquest text.

Perdó per parlar català a Barcelona. L’he adaptada una mica, sí. A Catalunya no ho sé perquè, tot i que em pesi, hi ha encara molts punts del territori que no he trepitjat mai, però a la capital està claríssim. No es pot viure íntegrament en català a Barcelona. Si algú s’esforça a fer l’exercici de passar un dia sencer parlant en català a la ciutat veurà de seguida que és pràcticament impossible. I, sobretot, molt esgotador. Malgrat que sempre em dirigeixi en català a totes i cadascuna de les persones amb qui he d’interactuar, no hi ha hagut encara cap dia que tothom em respongui en el meu idioma, que és el mateix que el de la ciutat i que el del país. Seria sorprenent que algú no pugués viure íntegrament en francès a França, en anglès a Anglaterra o en espanyol a Espanya. Perdó per tenir drets lingüístics. Ai, sí, perdó, digo que llamaba para reservar mesa para cuatro.

L’altre dia em mirava l’entrevista que Anna Guitart va fer a Biel Mesquida a Tot el temps del món –quin gran programa, per l’amor de Déu, que se’n facin moltes temporades més!– i recordava que un concepte clau en el discurs que va fer l’autor mallorquí durant la recollida del Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català era el de “batallar”, amb relació a la qualitat de vida que té la nostra llengua. Mesquida, que durant tota la seva vida s’ha atrinxerat en aquesta causa, etzibava: “Jo sempre dic que ens hem de donar la culpa a nosaltres mateixos. La gent dels Països Catalans hauríem de ser nosaltres qui fem l’esforç de parlar, escriure i viure sempre en català i no canviar de llengua cada cop que un comerciant no parla la nostra llengua. (…) Aquestes lluites no són grans batalles com Waterloo, són lluites del dia a dia, coses petites que ens fan gastar molta energia”. Reproduiria sencera la conversa, de tan deliciosa que va ser. Us recomano que la mireu amb calma, si podeu.

Mesquida té raó. Mentre a Barcelona gastem energia en intentar reanimar la nostra llengua moribunda, segur que a París, Londres o Madrid pengen cartells a favor de causes que encara no tenen guanyades i no llueixen bosses de tela amb disculpes iròniques. A nosaltres no ens queda una altra que seguir dedicant esforços a una causa que vull creure que no està perduda, malgrat tot. I, com ho fa la gent de La Doctrina o com ho ha fet tota la vida Biel Mesquida, caldrà fer-ho amb alegria perquè ja se sap que en aquesta vida és millor riure que plorar i millor demanar perdó que demanar permís.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (13-VIII-2022)

58 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: