A CATALUNYA ELS QUE DIUEN MANAR TENEN TICS DE CRIAT

“No sabem manar”
“Mai ningĂş no pot comandar res amb eficĂ cia res amb un posat errĂ tic i poruc. Ni inspira confiança als seus ni respecte a lâenemic”.
(SANTIAGO ESPOT )
Tot veient la cimera francoespanyola de la setmana passada a Barcelona, vaig recordar unes paraules escrites per en Rovira i Virgili fa una pila dâanys referents al capteniment de la majoria dels nostres polĂtics davant el poder de lâocupant: âCom seâls veu el costum de donar excuses, de fer acataments i genuflexions, dâabaixar el cap i de mirar a terra! Com seâls endevina lâesperit de servents domèstics en les reiterades i innecessĂ ries protestes dâafecte i de fidelitat al senyorâ
Quan hom veu la imatge que va donar el govern de Catalunya davant SĂĄnchez i Macron, les paraules del que fou un notable dirigent i periodista de lâèpoca de la Generalitat republicana sĂłn una sentència inapel¡lable. Segons diuen els mitjans dâinformaciĂł, Pere Aragonès va pactar amb la Moncloa el contingut de les paraules dels seus vint segons amb el president de la repĂşblica francesa. Ăs en aquest moment quan penso en la figura del masover. Lâamo (SĂĄnchez) arriba al mas (Catalunya) amb un convidat de luxe (Macron) i el presenta amb lâaire de dir âaquest ĂŠs el que ens farĂ uns bons calçots que ĂŠs el producte tĂpic de la terraâ. Naturalment, el masover, desprĂŠs de la breu presentaciĂł, marxa i deixa que lâamo la peti amb el convidat.
No mâagrada fer aquestes similituds quan es tracta de la meva naciĂł i dels seus representants. Però quan el ridĂcul dâuns pocs afecta el prestigi de Catalunya, cal denunciar-ho fins i tot amb la paròdia. Ăs massa important el que ens hi juguem per a no utilitzar totes les armes dialèctiques al nostre abast. On rau lâorigen del nostre mal?
Aquell procedir que descrivia en Rovira i Virgili ĂŠs conseqßència de segles de colonitzaciĂł polĂtica i mental, ĂŠs clar. Amb tot, sovint no som conscients que aquesta situaciĂł ha fet que el nostre sentit polĂtic sâhagi encongit fins a lĂmits que fan que hĂ gim perdut el sentit del âmanarâ. Els que arriben als cĂ rrecs institucionals mĂŠs destacats, com no pot ser de cap altra manera, encarnen perfectament aquesta mancança que ens condemna a què ens vegin uns rellogats a casa nostra.
Manar significa saber revestir-se dâautoritat, resoluciĂł i prendre riscos. Mai ningĂş no pot comandar res amb eficĂ cia res amb un posat errĂ tic i poruc. Ni inspira confiança als seus ni respecte a lâenemic. Aquest ĂŠs el retrat que ens va quedar a tots plegats quan vam veure al president de Catalunya davant el poder espanyol i francès a les portes del MNAC.
Segurament totes aquelles raons per les quals avui Catalunya no compta amb moltes simpaties en les cancelleries internacionals, tenen el seu origen en el fet que no ens veuen disposats a manar amb contundència per defensar la causa de la fundaciĂł dâun estat. Qui vol com aliat a qui no estĂ disposat a assumir tots els costos que es desprenen de lâacciĂł de manar? NingĂş no vol vincular-se a qui no manifesta una ferma voluntat directiva.
Entre nosaltres, gairebĂŠ ningĂş no vol parlar dâaquestes coses. Sembla com si amagant les nostres misèries, desapareguessin. Continuem sense entendre que si no som conscients per on fallem, no podem encetar cap estratègia guanyadora. No ĂŠs estrany que avui a Catalunya els que diuen manar siguin aquells que tenen els tics del criat.
Informa:ELMON.CAT (24-I-2023)