A LA BIBLIOTECA NACIONAL D’ESPANYA NO HI HA NINGÚ A QUI DEMANAR PERDÓ PER PARLAR CATALÀ

“Ningú a qui demanar perdó per parlar català a la Biblioteca Nacional d’Espanya”
( NOCOLÀS TOMÀS )

Primera decepció, sense ni tan sols sortir de casa: segons la web de la Biblioteca Nacional d’Espanya, només una persona s’ha inscrit en tot el dijous per a visitar l’exposició sobre la “la Llum a l’Edat Mitjana a la literatura catalana”. O sobre la literatura “en llengües vernacles utilitzades en els antics territoris de la Corona d’Aragó”. O qualsevol fórmula que no faci enfadar els quatre-fatxes-blavers-de-tota-la-vida. Era esperable una mica més d’expectació, després de tot el rebombori. Però no. Un cop allà es confirma el presagi: no hi ha absolutament ningú. Ningú vol dir ningú. Tampoc cap senador valencià del Partit Popular indignat per la indecència de dir-li “literatura catalana” a la literatura en català. Ni cap turista francès, d’aquests que venen a Madrid a amarar-se de cultura.

Una possible explicació és que l’amenaça separatista s’ha plantat a la capital d’Espanya, i això genera certs recels. Ja ho va avisar Isabel Díaz Ayuso, quan després de la Llei Celaá va apressar-se a blindar l’educació madrilenya i garantir que els madrilenys podien estudiar en castellà. Però la hipòtesi més plausible l’exposa la seva comissària, la catedràtica Josefina Planas, en conversa telefònica amb aquest diari des de Barcelona: “De l’exposició se n’ha parlat per la polèmica, però quan es va inaugurar, menys La Vanguardia, la resta de mitjans ni van parlar-ne. No ha despertat cap mena d’interès fins ara, malauradament”.

L’edifici de la Biblioteca Nacional d’Espanya és imponent, majestuós, imperial. Es troba al bell mig del Paseo de Recoletos, irònicament a dues passes de la plaça de Colón. La sala on s’exposa ja és una altra història. Una petita “avantsala”, una espècie de rebedor, que mesura onze per dotze passos. Un responsable de seguretat de la saleta, que està comentant el Madrid-Liverpool d’ahir a la nit, no sap gaire de què va la pel·lícula, però esvaeix dubtes: “No seria la mostra més visitada, no. N’hi ha de més visitades que aquesta”.

Què hi ha dins? Cinc vitrines il·luminades amb una quinzena de manuscrits, molt interessants. Destaca la figura de Francesc Eiximenis, nascut a Girona i mort a Perpinyà. També n’hi ha del mallorquí Ramon Llull o un poema en occità compost a finals del segle XIII per Matfré Ermengaud. La principal queixa era per incloure autors valencians en una mostra de literatura catalana. I sí, hi ha un autor valencià, un de sol: Francesc de Pertusa. La resta, ni tan sols hi són, com insisteix la seva comissària. “En algun mitjà de comunicació s’ha arribat a parlar d’Isabel de Villena, de Bonifaci Ferrer i d’autors que no hi són! És ignorància”, lamenta Planas, bastant perplexa.

No hi ha filòlegs ni experts a la sala, perquè realment no hi ha ningú, però a simple vista el vernacle s’assembla bastant al català; tant el vernacle pròpiament català com el vernacle diguem-ne valencià. El principal esforç és per desxifrar manuscrits de fa uns quants segles. És qüestió de posar-hi una mica de ganes.

Si la polèmica ja ha estat absurda, encara més ho han estat les disculpes de la BNE. Com volien els mateixos blavers, han transformat el debat sobre l’origen dels autors en un debat sobre la unitat de la llengua. Els responsables de la biblioteca deixen anar en el seu comunicat la fórmula “llengües vernacles dels antics territoris de la Corona d’Aragó”. Un debat que filòlegs i historiadors van tancar fa dècades. El 1980, la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) i la Reial Acadèmia de la Història (RAH), amb els seus presidents al capdavant, ja van ratificar el document La lengua de los valencianos. Entre altres conclusions, s’hi deia que “el valencià és una variant dialectal del català”, que és “un fet prou clar per a la filologia i per a la història” i que “és culturalment aberrant tot intent de desmembrar el País Valencià de la comunitat idiomàtica i cultural catalana”.

Però la Biblioteca Nacional d’Espanya ha caigut de quatre grapes en el parany de les teories anticientífiques del blaverisme. Per entendre’ns, seria com si l’Organització Mundial de la Salut s’empassés el discurs de Miguel Bosé parlant del xip amb tecnologia 5-G que Bill Gates ha inoculat a les vacunes contra el coronavirus. I tampoc no ha servit de res el “text aclaridor” de la BNE. Ja ho va dir l’actor Ovidi Montllor, parlant de vernacle: “Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense”.

Des de la Biblioteca Nacional d’Espanya diuen que l’”única veu autoritzada” és la seva comissària, i que ningú més no parlarà d’aquest tema. Planas, que admet que no ha volgut entrar a Twitter aquests dies, ni tan sols vol valorar el “text aclaridor”. Costa trobar algú a qui demanar perdó per parlar català a la BNE.
Informa:ELNACIONAL.CAT (16-4-2021)

145 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: