A LA MAJORIA DE CATALANS ELS ÉS INDIFERENT EL FUTUR DE LA LLENGUA

“No, el català no s’acaba per culpa de Madrid”
(JORDI GALVES )

La llengua catalana s’està acabant per sempre més. El pitjor no és entendre que estem vivint la darrera situació crítica del català; no, no, i ara, això no és el que fa més mal. El pitjor és comprendre que a la majoria dels catalans tant se’ls en dona. Hi ha dies que, quan surt el tema en una conversa, ens esverem molt, fem escarafalls i crits, bufem sorollosament, però d’aquí no passem. A la majoria dels catalans la llengua catalana els és indiferent que s’acabi perquè tenen altres maldecaps. I a la majoria dels espanyolistes els sembla fenomenal que es mori d’una punyetera vegada i deixi de fer ombra a l’espanyol imperial i triomfant.

Per descomptat que la mort del català no serà una defunció imminent ni dramàtica. No serà com en els darrers dies de Pompeia, tampoc farà un gran pet. No cal que ens posem pedres al fetge, sempre sortiran veus conciliadores, veus de vellut, veus plàcides i cofoies que ens diran el que volem sentir. Que no pot ser que estiguem tan malament, que no s’ha d’exagerar. Sobretot no exagerem. Que qui no es conforma és perquè no vol, que tot el que neix en aquesta vida ha de morir algun dia. I que en un món globalitzat només sobreviuran les llengües més potents, les que tenen més parlants. Com si deu milions de parlants de català fos una cosa minúscula.

El català ha deixat de ser hegemònic en tots els àmbits socials deixat del familiar i no sempre. El català ha deixat de ser hegemònic en la gran majoria dels territoris patrimonials de la llengua catalana. Ha perdut les batalles lingüístiques de les grans ciutats, a Barcelona, València, Palma, Perpinyà, Alacant i Tarragona, trontolla a Lleida i Castelló, resisteix sense gaire esperança a Tortosa i Girona. Estan desapareixent els territoris on mai no s’havia sentit parlar cap altra cosa que no fos català. Els mitjans de comunicació en català cada cop estan més castellanitzats. S’han mort gairebé tots els monolingües en català que asseguraven, com si fos una rereguarda, la indefinida vigència de la nostra llengua. Ens demostraven amb el seu exemple que viure només en català era possible i desitjable. De la mateixa manera que viure només en francès o xinès és possible i desitjable.

Estem vivint internacionalment de Gaudí i de Miró i encara hi ha qui creu que si anem tots pel camí de Javier Cercas ens anirà millor

La degradació del català fa passos de llebre en els nostres dies. De ser una llengua potent, amb problemes d’hegemonia però ben viva, passa a perdre aquesta hegemonia. De ser una llengua viva comparable a l’italià, el francès i l’espanyol — les tres llengües amb les que competeix territorialment i socialment— passa a esdevenir una llengua minoritzada, sense utilitat social ni professional. Una llengua anecdòtica que alguns continuen parlant per sentimentalisme però que no compta per a res, una llengua de segona categoria com ara l’occità, el basc, el bretó. Comparable a totes les altres llengües minoritzades d’Europa. Érem com l’hongarès, com el flamenc o com el danès i passem a ser només una curiositat lingüística, innecessària del tot.

Érem civilització, cultura de primer nivell internacional, de Llull a Gaudí o Bohigas, d’Arnau de Vilanova a Josep Trueta o Joan Oró, dels trobadors a Miró o Dalí. No hi ha hagut, en la nostra història, cap gran català o gran catalana que no fos catalanoparlant. Ara, en canvi, la inèrcia ens empeny a ser una comunitat lingüística anecdòtica més, un folklore més, una raresa com una altra. Ens hem anat castellanitzant i castellanitzant com a societat, com a persones, ja no sabem el que diem ni si ho diem bé o malament en el nostre idioma. I, com a contrapartida, tampoc no hem aconseguit ser més universals ni més brillants, sinó més provincians i més mediocres. Espanya sempre ha estat un mal negoci per a nosaltres. Estem vivint internacionalment de Gaudí i de Miró i encara hi ha qui creu que si anem tots pel camí de Javier Cercas ens anirà millor.

Catalunya i els Països Catalans han patit, en el seu conjunt, reiterats intents de genocidi cultural i lingüístic. Josep Benet va dedicar el 1995 un llarg estudi al penúltim intent de pelar-nos a tots com a societat diferenciada. S’intitula L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. L’últim intent, però, és el que estem vivint ara, en aquests moments, damunt de la nostra societat i de la nostra escola. No és tan aparatós ni grandiloqüent com l’intent franquista però precisament per això és més perillós encara, perquè passa en un hipotètic període democràtic. L’activista espanyolista Francisco Caja en parlava obertament en una carta privada a Albert Rivera de 29 de maig del 2011, força abans del Primer d’octubre de 2017: “El momento de noquear al catalán y devolverlo a las masías vendrá con la evolución del momento político. (…) Entre todos, devolveremos al catalán a su situación anterior a 1978. Es decir, matarlo de hambre y despojarlo del ‘prestigio’ que ha obtenido a costa del castellano. Incluso si la secesión fuera adelante, pienso que el tema de la lengua sería una herramienta formidable para fulminar el nuevo ‘estado’ resultante”.

Aquests atacs, cada vegada més nocius contra el català, han trobat la complicitat d’una deixadesa vergonyosa per part dels catalans, d’una mandra espessa i determinant que, com a societat catalana, hem tingut la barra de fer passar per seny i moderació. Hem decidit mirar cap a una altra banda. L’escola catalana, això és el que volíem pensar, la immersió lingüística, els quatre eixelebrats que sempre emprenyen amb el català, les noves generacions, els professors, tota aquesta colla ens faria la feina bruta. Ens faria la feina de recuperació i de consolidació del català que nosaltres no estàvem fent. Ho pensàvem i ho dèiem perquè quan hi pensàvem i ho dèiem ens tranquil·litzava i ens espolsava la mala consciència. Fins que ha arribat el moment de preguntar-nos com a societat què volem fer amb la nostra llengua catalana? Ha arribat el moment perquè els espanyolistes avui ja no baden i ens faran la pell si continuem fent l’orni com si tot anés molt bé.

Informa:ELNACIONAL.CAT (31-5-2022)

67 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: