AEROPORT: EL PROBLEMA NO ÉS GESTIONAR-LO, SINÓ ACABAR AMB LA TIRANIA D’AENA

“Aeroport de Barcelona: jugar als partidets per a no entrar al debat de fons”.

El nus de tot el que hauríem de discutir és qui el gestiona l’aeroport, com s’allibera El Prat de la tirania d’AENA.

( VICENT PARTAL )
El matí del 14 d’octubre de 2019 la gent anava concentrant-se a la plaça de Catalunya de Barcelona i a moltes ciutats indignada per la sentència que acabava de proclamar el Suprem espanyol. A la una, Tsunami Democràtic va cridar a col·lapsar l’aeroport de Barcelona i una gentada va començar a caminar cap a la instal·lació. L’acció era una còpia de la tàctica feta servir aquell mateix agost pels demòcrates d’Hong Kong i var significar un abans i un després. Per al país, per allò que va demostrar sobre nosaltres mateixos i per al món. El conflicte català no havia ocupat tantes portades ni havia obert tants informatius com aquell dia. Ni quan es va proclamar la independència.

Aquells dies vaig fer un editorial –La revolta catalana a l’era de la globalització– en què remarcava precisament la gran habilitat mostrada amb aquella acció per a aprofitar la globalització. La tardor del 2019 la revolta global que tenia els punts més calents a Hong Kong, el Líban, Catalunya i Xile copiava tàctiques i maneres de fer i obria camins de futur, tal com remarcaven de manera ben precisa articles com aquests tres:

—The Guardian. ‘New generation, new tactics: the changing face of Catalan protests’
—Quartz. ‘Hong Kong is exporting its protest techniques around the world’
—Wired. ‘Catalonia has created a new kind of online activism. Everyone should pay attention’.

Això era possible, entre més coses, però també, perquè Barcelona era i és una de les grans ciutats de la globalització i perquè tenia un hub intercontinental que, si es posava en perill, es feia perillar la normalitat de gent i empreses arreu del món.

Per això, quan observe aquests dies algunes de les reaccions a l’anunci de l’ampliació pactada del Prat no em puc treure del cap la imatge de la multitud col·lapsant-lo i les càmeres del món sencer enfocant-hi. Em costa d’entendre que ni una cosa tan clara com aquesta faça entendre a alguns la importància, absolutament estratègica, de la instal·lació. L’ocupació d’Hong Kong i de Barcelona va moure titulars per tot el món. No han estat els únics aeroports ocupats al món. Però per haver estat allò que eren, hubs intercontinentals, han estat les dues ocupacions de què tothom ha sentit a parlar arreu del món. Ara és en joc el debat sobre si el Prat continuarà essent allò que ja començava a ser abans de la pandèmia o no. I estaria bé que els apriorismes ideològics, la demagògia i el partidisme extrem deixassen lloc a una discussió seriosa al respecte. Que no la tenim, ni la tindrem, si els partits i partidets continuen prioritzant jugar a guanyar posicions tàctiques entre ells abans que no pensar en el país i el seu futur.

L’anunci ha anat acompanyat de molta traca partidista, de baix calibre i de molt poca discussió real sobre si volem aquesta mena d’aeroport o no, sobre si ens interessa com a país, com a societat. El debat que ha esclatat amb tanta espectacularitat és tanmateix fum de botges. Especialment perquè ni toca –ni vol tocar de cap manera i en cap moment– el nus gordià de la qüestió. Nus que no és si s’amplia el Prat o no, si es connecta amb els altres o no, si es dedica a una cosa o a una altra. El nus de tot allò que hauríem de discutir és qui el gestiona l’aeroport, com se l’allibera de la tirania d’Aena –amb la independència, sens dubte– i quina companyia aèria –o quines– tens per a fer-ne, efectivament, un hub –suposant que és aquest l’objectiu que la nostra societat vol tenir. O quines eines tens si no tens ni companyia aèria. Podria ésser, simplement, tenir el poder de decidir tu, i no Aena, a qui van a parar els millors slots.

Però passa que ningú no vol parlar d’això, i deixen el debat reduït a un nivell gallinaci, a una batalla d’eslògans tronats i propagandes creuades. Sobretot perquè quan el govern de la Generalitat, o el conseller Puigneró, que en aquest cas no sé si parla en nom del govern sencer, promet de fer del Prat l’aeroport més verd del planeta, o de resoldre d’una jugada la relació entre el Prat, Girona i Reus, o consolidar Barcelona com un gran hub intercontinental, en realitat no fa res més que aprofitar-se de l’ambigüitat. Per a marcar-li un gol al president Aragonès, incomodar tant com puga el seu soci, enfonsar-lo en les contradiccions, treure pit com a interlocutor de Madrid i avisar al poder tradicional, a La Vanguardia i tots els señoritos de sempre, que el timó el tornen a portar ells.

Puigneró, en qualsevol cas, pot prometre que farà del Prat l’aeroport més verd del planeta de la mateixa manera que pot prometre que el pintarà tot de color de rosa. Perquè no hi ha cap concreció de res en l’acord. Tot és fum. Dir que la Ricarda se salvarà perquè la Unió Europea ha de donar el vistiplau, i gràcies a Déu que és així!, no és explicar res. És limitar-se a descriure un procediment de què, encara que volgués, no es podria escapar. I així, tot. De la mateixa manera fa un titular amb la connexió de Reus i Girona que no s’entén ni té cap lògica. D’acord: Adif farà estacions en tots dos llocs, però on aniran a parar els trens que isquen d’allí? Perquè el TGV on precisament no arriba és al Prat! I encara: connectar Reus i Girona com a “quarta pista” era, en tot cas, una proposta que es feia servir per a defensar que no calia ampliar el Prat. Quin sentit té, doncs, insistir-hi ara si l’acord preveu l’ampliació? I Lleida? Com és que Alguaire no entra al paquet de les interconnexions? Però insistisc una vegada més: si ni la Generalitat, ni l’ajuntament, ni cap institució del país no té la clau de la gestió aeroportuària, quina credibilitat té tot aquest debat, totes aquestes propostes, tot aquest foc d’encenalls?

Em sap molt greu dir-ho així, però m’ha semblat més ser davant un espectacle polític mediocre, provincià, que davant cap altra cosa. Junts sembla que ha decidit cobrar les deslleialtats d’Esquerra amb el president Torra i tirar pel dret i crear-li al president Aragonès tants problemes com siga possible, fins i tot a ple agost. Esquerra no sap ni què fer i sembla que comencen a saltar les costures d’un partit sense lideratge, que aquests darrers anys només ha tingut com a nord l’hegemonia partidista per a gestionar l’autonomia: ni programa, ni idees, ni ideologia, ni res. La CUP tira de consigna i prou, segurament sense ser conscient que les seues amenaces rutinàries ja tenen molt poca credibilitat. Què faran? Que tombaran el govern, potser? I el PSOE, mentrestant, es diverteix jugant amb els partits catalans idiotitzats i rebaixant cada dia més el nivell del conflicte, satisfet de veure quina colla d’arreplegats que té davant. Ah! I els comuns demostren que tenen una barra insuperable, galàctica. Ells són socis del govern espanyol i, per tant, coresponsables de la proposta d’ampliació de l’aeroport, però en canvi només semblen interessats a retreure al president Aragonès allò que negocien els socis d’un amb els socis dels altres per a veure si així esgarrapen algun vot. No seria més lògic –i coherent– que la indignació teatral dels comuns per aquest acord es traduís en la dimissió immediata del seu ministre –el ministre Castells– i l’abandó de la coalició monclovita? Dic jo. Si és que resta algun bri de coherència…

Lamentablement, l’afer és un reflex més del moment tan baix que viu la política catalana a conseqüència del pacte per a la contrarevolució autonomista. No puc deixar de pensar que l’octubre del 2019 el Prat va ser el símbol de la nostra força com a país i la demostració que estem més que preparats per a alliberar-lo. L’autonomisme té aquestes coses, que sembla que puga imposar un relat de normalitat sobre la gent i fer-nos tornar quinze anys enrere. Però que vigile. Hi ha una indignació continguda creixent des de baix…
Informa:VILAWEB.CAT (4-VIII-2021)

93 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: