AGUANTARÀ ERC EL ” PRESSING” DE PUIGDEMONT ?

“Aguantarà ERC el ‘pressing’ de Puigdemont? ”
( MARÇAL SINTES )

El compte enrere ha començat i Catalunya es dirigeix de dret a unes noves eleccions, el pròxim 14 de febrer. Aquesta vegada la legislatura tampoc no ha durat quatre anys, cosa que ja comença a convertir-se en tradició.

Com serà aquesta campanya que, de facto, ja ha començat? Fa dues setmanes jo mateix escrivia que, malgrat la pandèmia i la duríssima crisi econòmica associada, i malgrat també que els ciutadans quan són enquestats reclamen “bon govern”, és molt possible que la discussió electoral se centri, es continuï centrant, en la qüestió nacional.

En primer lloc, perquè els dos grans protagonistes de la contesa, JxCat i ERC, han governat i governen junts. No sembla, doncs, que la controvèrsia entre ells hagi de ser sobre si des del govern s’han fet bé les coses o no. Tots dos han de vendre que les coses s’han fet bé o tan bé com les circumstàncies han permès. Tampoc no sembla que la batalla s’hagi de focalitzar en si cal fer polítiques més d’esquerres o més de dretes, per la mateixa raó —han governat i governen junts—, i també perquè JxCat, si és que es pot ubicar en algun lloc ideològicament parlant, s’ubicaria en una posició similar a ERC. (Aragonès, per la seva banda, no pot ser considerat un perillós trotskista).

Apuntava fa un moment que és molt possible que la discussió electoral continuï voltant entorn la qüestió nacional. En concret, sobre el significat del que va ocórrer la tardor del 2017 i, molt lligat a aquesta anàlisi, sobre què cal fer una vegada superades les eleccions del pròxim febrer. En aquest escenari, viurem el combat —és el meu vaticini— entre l’independentisme pragmàtic o realista (representat per ERC) i l’independentisme emocional o radical (representat per JxCat). Val a dir que en les dues faccions hi ha altres actors, però ERC i JxCat són els qui atrauran tots els focus.

Viurem el combat entre l’independentisme pragmàtic o realista (representat per ERC) i l’independentisme emocional o radical (representat per JxCat)

Aquest plantejament resulta a priori molt incòmode per Esquerra, ja que Puigdemont i JxCat posaran tota la seva força i imaginació, que no és poca, a qüestionar la voluntat i les conviccions independentistes dels republicans. L’objectiu? Presentar-los davant l’electorat com un partit polític tebi, poruc, que ha renunciat, que ha acceptat l’statu quo i, a més, és còmplice del PSOE. Un partit que ha reculat fins al peix al cove i, en definitiva, que en el fons ha renunciat a l’objectiu de la independència. La paraula “traïdors” penjarà tothora com una espasa de Dàmocles sobre els dirigents republicans.

Aquesta tàctica per part de JxCat no és nova en absolut, i troba el seu primer precedent en l’elaboració de l’Estatut després desballestat pel Tribunal Constitucional. Aleshores, ERC formava part del primer govern tripartit, que, per decisió de Pasqual Maragall, maldava per elaborar un text nou i més ambiciós. Des de l’oposició, CiU exigia anar més enllà i assetjava ERC amb tota mena de retrets, cosa que inevitablement acabava generant fortes tensions a l’interior d’un govern amb majoria del PSC.

Els primers moviments per desgastar ERC ja s’han començat a produir i suposen un bon indicador de per on aniran les coses. Un exemple és l’exigència de Puigdemont que les eleccions es presentin com un plebiscit, tot afegint que si aquest plebiscit es guanya (si l’independentisme aplega més del 50 per cent dels vots), es posi de nou proa directament cap a la independència. JxCat, entre altres coses —ja ho ha començat a fer—, reclamarà una i altra vegada que ERC renunciï públicament a pactar a Catalunya amb els comuns i amb els socialistes. És a dir, que es comprometi que la Generalitat continuarà tenint un govern independentista. Etcètera.

Serà molt interessant, doncs, observar fins a quin punt ERC té la sang freda i la solidesa suficients per mantenir el seu discurs. Si plantarà cara al pressing de Puigdemont i als desafiaments patriòtics que li llançarà JxCat, i, també, si se’n sortirà a l’hora de posar en valor la importància d’un govern solvent, que governi bé, més enllà de l’objectiu d’una Catalunya lliure.

Veurem, en resum, si ERC aguanta i és capaç de defensar amb solvència la seva estratègia realista davant l’onada d’emocions que Puigdemont i els seus provaran de mobilitzar.
Informa:ELNACIONAL.CAT (6-10-2020)

110 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: