AIXÍ ES VA GESTAR L’OPERACIÓ CLANDESTINA DE LES URNES DE L’1-O

“Així es va gestar l’operació clandestina de les urnes de l’1-O”.
(GEMMA SAURA-IGNACIO OROVIO)

14 d’agost del 2017. Jordi Sànchez, president de l’ ANC, baixa d’un cotxe a Illa, un poble als afores de Perpinyà. Falta un mes i mig per a l’1- O i una de les grans incògnites és si els independentistes aconseguiran les urnes per al referèndum. Un darrere de l’altre, els plans oficials de la Generalitat per comprar-les s’han vist frustrats. El que pocs saben és que des de fa setmanes hi ha en marxa un pla clandestí. Sànchez n’és el cervell. El dilluns 14 d’agost és un moment crític. Les 10.000 urnes que ha comprat secretament a la Xina, i que han desembarcat a Marsella, arriben en tres tràilers a un magatzem a Illa, des d’on un exèrcit d’activistes les introduirà a Catalunya.

Avui, cinc anys després, Jordi Sànchez admet públicament per primera vegada que va ser ell qui va organitzar la compra de les urnes, si bé subratlla que va ser només una peça més d’un engranatge format per milers de persones; la majoria, ciutadans anònims. “L’1- O va ser un èxit col·lectiu, no individual ni tampoc només dels partits”, diu Sànchez, que al juny va deixar la secretaria general de Junts.

Han passat cinc anys dels fets que el van portar a la presó i més d’un des que el van indultar. Els seus comptes amb la justícia estan saldats, a diferència d’altres persones que van assumir responsabilitats i han demanat l’anonimat a La Vanguardia o han rebutjat ser entrevistats. “És massa aviat per explicar tota la veritat, perquè es paga molt cara”, afirma Marta Rovira, la secretària general d’ERC, refugiada a Suïssa.

També l’ànim en el moviment independentista ha canviat. L’aparent front unit d’aleshores ha quedat dinamitat. Les esquerdes que es començaven a veure entre ERC i els exconvergents avui ja són fractures profundes. El relat de l’1- O es converteix en arma política.

Sànchez explica que va posar en marxa l’operació a l’abril del 2017 després d’acordar-ho amb el president Carles Puigdemont. Ho van decidir al marge de la cúpula d’ERC, que ho va saber quan les urnes ja s’havien comprat, segons es desprèn del relat creuat de diversos protagonistes. L’entorn d’ERC va exercir després un paper clau en la distribució de les 6.500 urnes, a través d’una estructura piramidal que va aconseguir disseminar-les per tot el territori sense que les forces de seguretat les detectessin.

Per explicar com es gesta l’operació cal rebobinar fins a la primavera del 2017. En aquell moment, el pla és que sigui el Govern que compri les urnes, com han fet altres comunitats per a les seves eleccions. Tot i això, aviat s’evidencia que cap responsable polític no està disposat a assumir el risc de ser acusat de malversació.

El calendari corre i la crispació entre ERC i PDECat creix dia a dia. Els dos socis s’acusen de fugir d’estudi. La pressió recau sobre la consellera de Governació, l’exconvergent Meritxell Borràs, responsable de processos electorals.
Vertical

Davant la paràlisi, el 22 d’abril es forja el que es dirà l’ Estat Major del procés, el grup paral·lel al Govern que pren el comandament del referèndum. Al costat de Puigdemont i Oriol Junqueras hi seuen els líders de l’ ANC i Omnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, així com pesos pesants dels partits, com l’exconvergent David Madí o el republicà Xavier Vendrell.
Sànchez va supervisar en persona, a prop de Perpinyà, la descàrrega de les caixes arribades de la Xina

La tensió entre Puigdemont i Junqueras cristal·litza en una de les primeres reunions, en una escena que dos testimonis, de famílies polítiques diferents, han relatat per separat a aquest diari. Junqueras es presenta amb un decret de compra amb la seva firma. Exigeix que Puigdemont rubriqui el document. Aquest esquiva el parany. “Puigdemont i Junqueras ni es parlen. Va ser surrealista; tot i que els dos eren allà, una persona va haver de fer de mitjancer i passar els papers entre l’un i l’altre”, recorda un testimoni. Puigdemont surt sense firmar.

El Govern convoca un concurs per homologar les empreses que puguin subministrar urnes, i hi ha querella de la Fiscalia contra Borràs. El concurs es declara desert, al·legant que les empreses no han acreditat solvència tècnica i econòmica. La veritat és que les advertències de la Guàrdia Civil, que ha contactat amb els propietaris, els ha acovardit.

Una altra possibilitat és que el Govern recorri a les urnes del Ministeri de l’Interior que guarden els ajuntaments. Són les que s’utilitzen habitualment en les eleccions. La Fiscalia no triga a ordenar que se’n reforci la vigilància.

En realitat, aquestes urnes no són mai un pla real, sinó més aviat una maniobra de distracció, un esquer per a la policia, assegura Sànchez. El pla subterrani per aconseguir urnes està ja en marxa. El líder de l’ANC ha encarregat la compra a una persona de la seva màxima confiança la identitat de la qual s’ignora.

Marta Rovira descobrirà l’operació al juny, en una reunió al Palau de Pedralbes. “El tema està arreglat”, li diu el president de l’ ANC. Rovira s’indigna. ERC s’aferra a l’exigència que les urnes es comprin des del Govern. El seu argument és que l’1- O no pot ser un altre 9- N. No és una consulta, és un referèndum.

Sànchez té a les mans mostres de diferents urnes, que porta a les reunions de l’ Estat Major abans que es decideixi com s’executarà ben bé la compra.

A Espanya amb prou feines hi ha quatre empreses del sector, ­dues de les quals catalanes. Una té el motllo de ferro per fer-les, en metacrilat. Suposa un estalvi notable, perquè només el motllo costa uns 30.000 euros. I un estalvi de temps. Però el mateix dia que el president de l’ ANC visita les instal·lacions, l’empresa rep la trucada de la Guàrdia Civil. El pla queda avortat.

També es descarten unes urnes desmuntables que fabrica Smart Dragon Ballot Expert, amb seu a Guangzhou: quan Sànchez en porta una a la reunió per provar-la, els líders polítics es veuen incapaços d’armar-les.
ERC no va saber fins al juny que la compra estava tancada, però després va ser clau en la distribució

Les urnes triades són d’aquesta firma. Són l’opció més pràctica perquè s’apilen. N’hi ha prou amb tres contenidors per portar-les des de la Xina i es poden guardar en un sol magatzem. El model elegit mai es mostra a l’ Estat Major. Sànchez n’hi ensenya una a Puigdemont, al maleter d’un cotxe, i el president dona la llum verda.
Horizontal

Al juny es decideix comprar un altre joc de 10.000 urnes de reserva. Es fabriquen al Baix Llobregat, en dues empreses de plàstic que, assegura Sànchez, ignoren el que estan produint. Una fabrica la caixa –una làmina que es munta– i l’altra la tapa. A l’estiu, una patrulla de la Guàrdia Civil visita una de les fàbriques, però no detecta que les planxes són urnes.

La comanda es lliura al setembre i s’amaga en un magatzem de l’interior de Catalunya. No arriben mai a posar-les en circulació. Fa un temps les van traslladar a un altre magatzem, on segueixen avui dia. La factura total d’aquestes urnes ascendeix a 66.000 euros. Les urnes xineses van costar 110.000, incloent-hi el transport i el lloguer dels diversos magatzems utilitzats durant el llarg periple. El pagament es fa mitjançant empreses estrangeres i en els dos casos ho assumeixen particulars, que avui ja han cobrat els avançaments. Les entitats independentistes s’han encarregat de vehicular les donacions i no s’ha gastat ni un euro públic en urnes, assegura Sànchez. “Si calcules que les urnes van costar 200.000 euros, i l’ Estat es va gastar 87 milions en buscar-les, queda clar que Catalunya ha de ser independent”, ironitza. Són els diners que va costar 10.000 policies extres a Catalunya, tal com va explicar aleshores el ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido.

Les caixes xineses arriben a Marsella a finals de juliol en tres contenidors i, per no aixecar sospites, s’hi queden dues setmanes. El 14 d’agost tres camions les traslladen a un magatzem a Illa ( Ille-sud- Têt en francès). Sànchez ho supervisa in situ. Viatja sense mòbil i s’assegura que ningú no el segueix.

Ha dirigit l’operació amb total hermetisme. Ni tan sols en dona detalls a les reunions de l’ Estat Major. Això suscita nerviosisme, especialment a la cúpula d’ERC. Fins al punt que Junqueras exigeix comprovar amb els seus propis ulls que les urnes existeixen. Sànchez s’hi nega: massa arriscat. Però Junqueras hi insisteix tant que al final accedeix a portar fins a Illa una persona de la seva confiança.

El mateix 14 d’agost comencen a baixar urnes cap a Catalunya, en furgonetes, cotxes i fins i tot alguna autocaravana. Els activistes extremen les mesures per evitar ser descoberts. Uns quilòmetres per davant de cada vehicle amb urnes n’hi va un altre que vigila que no hi hagi controls policials.

Des d’ Illa, les urnes són distribuïdes a vuit magatzems, cada un amb un responsable. Sànchez en coneix només tres, la resta els han reclutat els seus col·laboradors. Ala Mercè, les 6.500 urnes ja són a Catalunya. A Illa en queden 3.500 per si de cas. No es van utilitzar mai. Continuen gairebé totes al mateix magatzem.
Es va comprar un altre joc d’urnes que no es va posar mai en circulació: eren desmuntables i fabricades a Catalunya

El moment més crític és entre el 26 i 27 de setembre, quan les urnes es distribueixen d’aquests vuit magatzems a una cinquantena de comarcals.

Els intercanvis sempre es fan de la mateixa manera. Es recluta una xarxa de centenars de persones , en molts casos a través d’alcaldes, perquè s’ocupin de transportar-les des dels magatzems fins a cada poble. Les trobades s’asseguren mitjançant contrasenyes (“quina calor fa avui”) o vestimenta. Els contactes per telèfon són mínims i amb paraules clau: “ botifarra” o “ pastís” volen dir “urna”.

“Vivíem preparats per desfer-nos ràpidament de qualsevol targeta sim si sospitàvem que podíem ser enxampats”, explica un membre de la xarxa.

Un informe de la Guàrdia Civil que consta al cas Volhov assenyala M.M., una militant d’ERC de Sant Joan Despí molt propera a l’exconseller Xavier Vendrell, pel seu paper en l’organització. En un escorcoll se li van confiscar llistes en què s’intueix el repartiment de paperetes i urnes per tot el territori. “La majoria de coses van passar per ERC perquè érem l’únic partit. Al PDECat es mataven entre ells i molts no estaven pel referèndum”, diu un alt càrrec republicà.

“Hi havia una divisió d’equips logístics, equips d’urnes, de paperetes, tots organitzats en vertical, completament estancs, per si algú era detingut”, detalla un jove que va fer de coordinador comarcal.

“Em va citar un conegut en una cafeteria a Barcelona i em va demanar que em fes càrrec d’una comarca amb la qual jo no tenia res a veure, però hi havia un problema i em vaig espavilar”, relata. “A partir de l’encàrrec busco, a través del meu partit [era el PDECat], una persona per poble, entre 30 i 40, i a cadascun els demano que busquin un lloc per votar. Després vaig validar els punts de votació. Alguns no servien i va caldre buscar alternatives. I també va caldre buscar un lloc als pobles on l’alcalde no era independentista”.

En Josep, militant de la CUP que va fer de coordinador local a la seva ciutat de l’àrea metropolitana, no va saber res de les urnes fins al final. “Se’n va ocupar el regidor d’Esquerra. No sé com ho va fer. No ens fèiem preguntes”. La nit abans del gran dia el van citar en una casa. “Ens vam organitzar en comandos per distribuir les 40 urnes. Hi vam estar treballant de 12.00 a 5.00. Cada mitja hora arribava un cotxe o una furgoneta, les carregàvem en bosses d’escombraries i se n’anaven. Totes les urnes van dormir en pàrquings a prop de les escoles i es van repartir a l’hora que va tocar”.

En Cèsar i la Blanca són regidors de Junts en un poble del Vallès Oriental. L’alcalde va proposar a en Cèsar que s’encarregués de les urnes. Va rebre una trucada de la Generalitat que el va donar “d’alta” com a coordinador local. Va ser citat en una reunió –sense mòbil– el 29 d’agost en el Consell General de l’Esport, en què hi havia coordinadors de cinc comarques, als quals van dir que la data clau era el 7 de setembre, en què el Parlament aprovaria les lleis de desconnexió. Va ser integrat a un grup de Signal, que va desaparèixer després de les detencions del 20 de setembre. Aviat se’n va crear un altre. Aquell dia li va proposar a la Blanca que s’hi unís, per si el descobrien. Silenci fins al dia 27, en què els van citar en una instal·lació esportiva del Vallès. Eren uns 200. Els van detallar com es desenvoluparia la jornada.
Un informe del cas Volhov assenyala el paper en la distribució d’una col·laboradora de Xavier Vendrell

“El dissabte abans estava nerviós perquè faltava un dia i no teníem urnes; vaig trucar amb el mòbil d’un amic al meu coordinador. Em va dir que estigués tranquil, que el rellotge funcionaria”, recorda en Cèsar. “Les urnes van arribar a les quatre de la tarda. Me les va lliurar un regidor d’ERC del poble veí, al carrer. Em vaig sentir com un narcotraficant”.

Aquell dia va rebre una altra trucada. Reunió final de coordinació a l’Inefc, a Montjuïc. “Érem centenars de persones i entrava qui volia i com li donava la gana, ja no hi havia cap control. No entenc que no ens detectessin, és impossible”, calcula.

“Com a poble és el més bonic que hem fet”, diu la Blanca amb brillantor als ulls.

“No ho visc com una cosa heroica”, diu en Cèsar. “Calia fer-ho”.
Informa:LAVANGUARDIA.COM (25-IX-2022)

86 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: