AIXÒ DE LA CONFRONTACIÓ INTEL·LIGENT: LA DE L’ESTAT ÉS VIOLENTA

“Això de la confrontació intel·ligent ”
Qui ha mostrat una més gran i tenaç capacitat de confrontació –violenta– és l’Estat

( SALVADOR CARDÚS )

Per a qui està acostumat a estudiar la societat com un espai de relacions conflictives –de poder i de dependència, de creences i d’incerteses, d’interessos mesquins i de solidaritats que s’hi encaren–, pensar la política com un lloc de confrontació no passa de ser una obvietat, una redundància. De manera que quan el president a l’exili Carles Puigdemont defensa la necessitat de seguir una estratègia de “confrontació intel·ligent” amb l’Estat, l’únic que hi ha de nou i que de manera racional podia haver convidat a l’especulació és saber què volia dir amb l’adjectiu intel·ligent.

Tanmateix, i al contrari del que era esperable, les esquinçades de vestidura han vingut pel fet d’haver parlat de “confrontació”. Quan el conflicte polític es trasllada de l’àmbit dels fets al del relat –que és on som ara–, les paraules són com xiclets que es poden estirar fins a fer-los dir qualsevol cosa. En aquest cas, perquè si bé és cert que l’independentisme ha desafiat l’unitarisme espanyol, qui ha mostrat una més gran i tenaç capacitat de confrontació –violenta– és l’Estat. I, quan l’independentisme ha quedat desbaratat, qui ha mantingut la confrontació és l’Estat, demostrant que vol aprofitar l’ocasió per derrotar-lo, si pot, definitivament.

A més, s’ha volgut interpretar la “confrontació” com una invitació a llançar-se a una batalla campal definitiva, precipitada i sense càlcul. Han tornat a sortir les acusacions d’un suposat “Tenim pressa” o d’avalar els “hiperventilats”. ¿Que no hi havia confrontació sostinguda en temps autonòmics? ¿Que no és aquesta la naturalesa de qualsevol clima polític? ¿Algú creu que una hipotètica independència ens duria a una bassa d’oli parlamentària, a un nou –i fals– oasi entre partits o a una mar encalmada d’interessos socials?

Produeix perplexitat que es digui que és inconvenient “iniciar una confrontació amb l’Estat” quan ja portem quinze anys d’una brega que no cessa

El que produeix perplexitat és que es digui que és inconvenient “iniciar una confrontació amb l’Estat” quan ja portem quinze anys d’una brega que no cessa. O que se suggereixi que cal evitar-la fins a temps millors, mentre l’adversari manté la confrontació venjant-se cruelment, particularment sobre els que té empresonats. ¿Pot ser que el vicepresident Oriol Junqueras cregui que aquests temps millors no arribaran fins que ell els pugui liderar? Ara l’hermenèutica és un camp de batalla i tot pot significar qualsevol cosa. ¿Però evitar la confrontació vol dir que cal mostrar-se mansoi davant el botxí? ¿Vol dir que cal acceptar l’ statu quo repressiu, sotmetre’s dòcilment al dret de l’enemic i acceptar les condicions d’abús que van portar a voler la independència? Caldrà tornar a cantar l’ Indesinenter de l’Espriu i Raimon?

A l’estratègia de la confrontació hi ha qui hi contraposa el realisme –de la derrota– i un pragmatisme que només pot ser entès com el retorn al vell i confortable anar tirant autonòmic. Que al moviment independentista li va sobrar confiança en la integritat democràtica de l’estat espanyol és una evidència que tothom ha reconegut, a vegades fins i tot amb mostres d’una autoflagel·lació patològica. Però, ara mateix –i a manca de fets que ho desmenteixin–, la demanda de realisme no és més que claudicació, i el pragmatisme és un llirisme. De la mateixa manera, si el diàleg polític no s’entén com a confrontació, com un torcebraç en què el que compta són les forces de cadascú, llavors sí que se’l pot qualificar d’ingenu, de màgic. Fent memòria dels discursos d’abans de l’1-O, el paper dels que ara avalen una estratègia sense confrontació recorda molt allò de l’arrencada de cavall i la parada d’ase.

Torno al principi: la part realment enigmàtica de la proposta d’una “confrontació intel·ligent” de Puigdemont és la del significat de l’adjectiu, i és la que hauria d’haver estat qüestionada. El substantiu és mera descripció factual.

Informa:ARA.CAT (7-9-2020)

408 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: