( VICENT PARTAL )
Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre’ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l’únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.
La discussió sobre la sobirania del parlament o els possibles límits de la mateixa és tot un clàssic de la ciència política. Ho és de manera constant d’ençà que Montesquieu va establir aquell concepte segons el qual el govern es divideix en tres cossos, el legislatiu, l’executiu i el judicial, que han d’actuar d’acord amb grups de persones diverses, precisament per assegurar la llibertat i evitar la imposició de la tirania a partir de l’arbitrarietat d’un sol cos. Al Regne Unit i a Anglaterra, que no és el mateix, no tenen cap constitució formal escrita, però segurament tenen els debats constitucionals més rics intel·lectualment parlant del món. I fa dècades que debaten amb passió sobre quins són els límits amb què, d’ençà de la seua sobirania pròpia, cada poder pot actuar.

El debat teòric és molt ric i interessant però sempre té un límit que ningú no travessa: un poder no pot immiscir-se en el funcionament de l’altre, no pot interferir el funcionament normal de l’altre.

Es pot discutir, per exemple, si els tribunals poden, en circumstàncies extraordinàries, tombar una decisió del parlament o del govern, o en quines condicions el parlament pot ignorar una llei per poder-ne fer una de nova. Però aquest debat, que ha durat segles, ha mantingut sempre que, si es vol parlar de democràcia, tots tres poders han de respectar la independència dels altres dos, raó per la qual no han de permetre mai l’existència d’allò que s’ha anomenat ‘agents d’altri’.

Per ‘agents d’altri’ s’entén personatges que des de dins una institució no treballen per la mateixa institució, sinó per una de les altres dues. Gent que dins el parlament no treballa pel parlament, sinó per l’executiu o el judicial. O gent que dins la justícia no treballa per la justícia, sinó pel parlament o l’executiu. O gent que dins l’executiu no treballa per a l’executiu, sinó pel legislatiu o el parlament. I per què aquesta és la ratlla que no es pot travessar? Doncs perquè no és possible de sostenir el principi bàsic de l’autonomia de cada poder, com a garantia contra la tirania, sense acceptar, de manera lògica, que cadascun d’ells ha de tenir autonomia de funcionament i que, en tot cas, les discrepàncies que puguen aparéixer entre ells s’han de resoldre en peu d’igualtat i sempre posteriorment als actes de cadascun.

Més enllà que es publiquen o no unes resolucions del parlament, fet ja de per si gravíssim, el fet que és més preocupant de tots els esdeveniments al Parlament de Catalunya és que l’existència documentada d’agents d’altri amenaça la regla més bàsica de la democràcia.

Com ha pogut comprovar tothom, al parlament de Catalunya hi ha un grup de funcionaris del mateix parlament que no treballen a favor dels electes que conformen la cambra legislativa, sinó a favor, i a les ordres, d’un altre poder, en aquest cas, el poder judicial. I, a més, ho fan contra els electes. Els lletrats de la cambra catalana fa temps, massa temps ja, que són ‘agents d’altri’, amb el consentiment del president Torrent i de diversos grups parlamentaris.

I, cosa que és pitjor encara, com es pot veure, amb la tolerància activa d’una part del govern. Perquè quan ahir el vice-president Aragonés deia que no tenia gens d’importància si es publicaven o no les resolucions votades divendres no tan sols menystenia de manera greu la funció per la qual el parlament, ell mateix, ha estat votat pels ciutadans, sinó que donava suport implícit a l’actuació d’un grup de funcionaris que cometen la pitjor de les violacions de les regles bàsiques d’una democràcia: destruir des de dins la separació de poders, permetent que regne, dit a la manera de Montesquieu, l’arbitrarietat que condueix a la tirania.
Informa:VILAWEB.CAT (9-8-2020)