ALACANT SI QUE TRAU LA LLENGUA. DE MOMENT

“Alacant sí que trau la llengua ”
Aquest dimecres es compleixen vint-i-cinc anys de la històrica manifestació «d’Alacant és important. Sense Alacant no hi ha país», que va mobilitzar 30.000 persones per la valencianitat de la segona ciutat del País Valencià. Dues dècades i mitja després d’aquell clam massiu, la dreta ha reactivat la batalla contra la llengua pròpia a la ciutat. Una ofensiva que coincideix amb un revifament del coneixement del català, tot i que l’ús social continua estancat. EL TEMPS aprofita l’efemèride i la guerra lingüística dels sectors conservadors per evidenciar la valencianitat d’Alacant, així com per copsar els reptes de la llengua pròpia a l’urbs meridional.
( MOISÉS PÉREZ )

Les quadribarrades, el so arrelat a la terra de la dolçaina i el tabal, les consignes a favor de la llengua pròpia i els càntics en defensa de la identitat valenciana havien pres Alacant. Com a reacció a la campanya valencianòfoba de la dreta i a les temptacions de revifar el projecte franquista del sud-est espanyol per part de determinats cercles empresarials i polítics, el Bloc de Progrés Jaume I, una plataforma impulsada per Acció Cultural del País Valencià i l’editor Eliseu Climent, havia aconseguit mobilitzar 30.000 persones sota els lemes «Alacant és important» i «Sense Alacant no hi ha país».

«Alacant és la nostra capital del sud, però és també més que una ciutat valenciana: té la missió d’articular un part important del territori del nostre país, i de mantenir-lo lligat i unit», assenyalava, com a defensa de la valencianitat de la ciutat, l’escriptor Enric Valor en una marxa celebrada l’11 de març de 1995, de la qual es compleix aquest dimecres vint-i-cinc anys. «Fou manifestació espectacular que va pressionar pel manteniment de la valencianitat d’Alacant arran de la campanya que havia impulsat la dreta, les seues terminals educatives en les associacions de pares i mares de la concertada i determinats sectors empresarials», recorda Gràcia Jiménez, aleshores inspectora educativa en Alacant i actualment professora d’Història, membre d’Intersindical i expresidenta de l’Associació Cívica per la Normalització del Valencià a la comarca de l’Alacantí.

Aquella estratègia, motivada per la convicció que a les eleccions valencianes de 1995 les forces conservadores desnonarien l’esquerra de la Generalitat Valenciana, estava emmarcada dintre de la pressió que rebien els responsables de la conselleria d’Educació pels sectors més valencianòfobs contra l’ensenyament en llengua pròpia. «Es tractava d’atacs verbals molt violents. Aquests sectors buscaven que la gent adquiriria una certa hostilitat contra el valencià arran de carregar contra l’idioma de manera persistent. Amb tot, vam aconseguir defensar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià», afirma. I apunta: «25 anys després d’aquella mobilització, la dreta segueix amb el mateix discurs».

Al passat ple municipal de l’Ajuntament d’Alacant, no debades, la ultradreta Vox va presentar una moció en la qual es demanava que la ciutat deixara de ser considerada, tal com estableix la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, una «zona de predomini valencianoparlant» i fóra catalogada com a «zona de predomini castellanoparlant». La iniciativa, tanmateix, va provocar la rèplica dels moviments en defensa de la llengua pròpia. «Es recomana mantenir el multilingüisme com un actiu important en la formació dels nostres infants i joves, no sols per la importància de parlar diversos idiomes en un món globalitzat i interconnectat, sinó pels clars efectes positius que té sobre la formació i les funcions bàsiques del seu cervell», va raonar Anna Esteve, doctora en Filologia Catalana i docent de la Universitat d’Alacant al plenari, qui també va defensar els avantatges socials, d’integració laboral i els beneficis emocionals de l’educació en llengua pròpia.

«Ignorar la valencianitat lingüística de la ciutat deslligaria Alacant de la seua història i de la seua geografia, especialment si el valencià desapareguera de l’àmbit educatiu», va advertir la Universitat d’Alacant, una institució que apuntava, a més, que aquesta mesura «deixaria orfes els signes d’identitat de la ciutat». «Aquesta extirpació de la llengua pròpia i tradicional de la ciutat impediria als seus ciutadans adquirir el valencià en igualtat de condicions que la resta de valencians i els condemnaria a estar en desavantatge a l’hora d’accedir a llocs de treball de la funció pública», va afegir la institució acadèmica de referència de la ciutat.

Gràcies a l’abstenció de Ciutadans i a l’oposició del PSPV, Compromís i Unides Podem, la moció presentada per l’extrema dreta, a la qual va donar suport el PP, va fracassar. Una derrota al ple que va provocar que diferents associacions de pares i mares d’alumnes i organitzacions antivalencianistes, com ara Societat Civil Valenciana o Idiomas y Educación, convocaren una mobilització per al passat cap de setmana. L’epidèmia del coronavirus, però, va cancel·lar la protesta, la qual s’ha ajornat sense data prevista.

Valencianitat inqüestionable

Els promotors de la manifestació reclamaven, entre altres mesures, el canvi de la zonificació lingüística d’Alacant. «Segons les enquestes, només el 3% dels alacantins parla valencià», afirmaven per argumentar la petició. «Alacant era una ciutat valencianoparlant que ha experimentat des del segle XIX un procés de substitució lingüística a favor del castellà», indica Emili Rodríguez, intel·lectual i assagista alacantí, que s’ha implicat en la lluita per la normalització lingüística a la ciutat. «Aquest procés va produir-se amb més intensitat durant la segona etapa del franquisme. A partir de les generacions següents a la meua, s’hi produeix un trencament amb el valencià», exposa.

«L’acceleració de la substitució lingüística va donar-se per raons com ara el prestigi social que tenia el castellà entre els sectors benestants, per la influència de la televisió, pel desenvolupament econòmic i per l’efecte de la repressió de la dictadura sobre la llengua, la qual estava prohibida a l’escola», explica Marinela Garcia, professora de Literatura Catalana a la Universitat d’Alacant i vicepresidenta d’Acció Cultural del País Valencià. I assenyala: «Jo forme part de la generació que comença a veure com la transmissió familiar de la llengua s’hi perd».

Malgrat donar-se aquest procés, «la valencianitat d’Alacant és ben present», apunta l’escriptor i jubilat catedràtic de Llengua i Literatura d’institut, Ximo Caturla. «Passejar pels barris d’Alacant sense trobar-te amb el valencià és pràcticament impossible. Està present a tots els carrers i en la toponímia menor. Encara més, tant l’himne de la ciutat com el de les Fogueres i l’oficiós, La manta al coll, són en valencià», exemplifica.

«Noms com ara el Raval Roig, el Postiguet, el Pla, el Bacarot, el Maigmó, la Serra Grossa, l’Albufereta o el Tossal són en valencià, i es pronuncien així tant pels valencianoparlants com pels castellanoparlants», reforça Lliris Picó, activista lingüística de la plataforma d’Alacant pel valencià, professora associada al departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant i treballadora a l’Institut d’Estudis Catalans. «Canviar-ho suscitaria les queixes dels alacantins», adverteix. I defensa: «Alacant és territori valencianoparlant. La llengua forma part de la història i la identitat d’Alacant. El canvi de zonificació seria esborrar el passat i el present de la ciutat».

Arran d’aquests criteris històrics, de fet, va considerar-se a la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, aprovada per unanimitat a les Corts Valencianes l’any 1983, que Alacant s’integrava com a zona de predomini catalanoparlant. «Històricament, el valencià ha sigut llengua normal a la ciutat. El procés de substitució lingüística i la interrupció de la transmissió familiar de l’idioma va produir un tomb en la llengua predominant. Amb criteris històrics i amb l’objectiu de contrarestar la pèrdua de coneixement del valencià, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià va considerar Alacant com a zona de predomini valencianoparlant», manifesta Brauli Montoya, professor de Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant, investigador especialitzar en la matèria amb diversos treballs al respecte, membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i integrant de l’Institut d’Estudis Catalans.

«Un canvi de la zonificació lingüística seria gravíssim. Alacant, tradicionalment valencianoparlant i segona ciutat del País Valencià, estaria equiparada a la resta de localitats castellanoparlants. Això tindria conseqüències profundament negatives per a la recuperació del valencià a la ciutat, i per a la vigència de la llengua a la comarca», alerta. «Es tracta d’una aposta partidista per part de la dreta, la qual agita el punt més feble, com és la llengua, en la seua batalla política per desgastar l’esquerra», valora Dèlia Amorós, professora de secundària, membre del casal popular d’Alacant El Tio Cuc i exintegrant del gabinet tècnic de la conselleria d’Educació durant la passada legislatura.

L’activista lingüística assegura que l’objectiu de les forces conservadores i antivalencianistes és «estendre el model d’exempció lingüística del Baix Segura a la resta de comarques del sud, tot i que crec que un govern del PP tampoc canviaria la zonificació lingüística d’Alacant». «S’està alimentat una amplificació territorial de l’exempció lingüística quan les peticions han experimentat una davallada notable darrerament i, en uns anys, caminarem cap a una zona única», contextualitza. Segons les dades oferides pel departament que encapçala Vicent Marzà, de Compromís, l’exempció a la comarca del Baix Segura abasta el 9% en primària i el 16% en secundària.

L’exempció lingüística, a banda de ser una anomalia tal com va analitzar EL TEMPS en un reportatge a fons, «s’ha convertit en un dels grans forats del sistema educatiu valencià», critica Francesc Hernández, professor del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València i membre de l’Observatori del Valencià de la Fundació Nexe. «S’està aplicant malament i d’una exempció s’ha passat a una generalització a les zones castellanoparlants», lamenta. I detalla: «Perquè una persona estiga exempta de cursar valencià ha d’acreditar, segons la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, una residència temporal, i això no s’ha produït. Encara més, la normativa estableix que els alumnes han d’estar capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit el valencià en igualtat amb el castellà. I és evident que aquest apartat tampoc s’hi dóna».

«Actualment, s’està incomplint els articles 19.2 i 24 de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. O dit d’una altra manera: s’està cometent frau de llei. Amb la llei en la mà, predomina la facultat de l’Estat i, en aquest cas, la Generalitat Valenciana per establir la seua competència per sobre de la voluntat dels pares. Si un pare diu que el seu fill no pot donar valencià, és igual, llevat que acredite una residència temporal. Està obligat a ser competent», defensa. I argumenta: «Es tracta d’una qüestió avalada pels tribunals espanyols i europeus».

Ús social, l’assignatura pendent

«D’ençà que va instaurar-se la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, no s’ha produït cap conflicte lingüístic en Alacant», sosté Garcia. «L’acció de l’escola ha provocat que en Alacant s’hagen canviat prejudicis i punts de vista, així com s’ha estès el coneixement del valencià», agrega Josep Escribano, president de l’Associació Cívica per la Llengua El Tempir, la qual realitza tasques de normalització del català a les comarques meridionals del País Valencià. «Gràcies a l’ensenyament, s’ha eliminat la certa hostilitat que hi havia abans cap a la llengua pròpia, així com s’ha augmentat el coneixement del valencià, malgrat que els mitjans convencionals intenten transmetre el contrari», coincideix Amorós.

La Universitat d’Alacant, segons les persones consultades per a l’elaboració del reportatge, ha fet una tasca important en la normalització del català a la ciutat i les comarques del sud. A la imatge, el seu ampli campus| Viquipèdia
Les xifres, de fet, ho corroboren. Segons les dades oferides pel sociolingüista de la Universitat d’Alacant, Antoni Mas, a EL TEMPS, el percentatge d’alacantins que entenen, parlen, llegeixen i escriuen català ha augmentat en el període 1986-2011. Només en la capacitat de comprensió de la llengua s’ha experimentat una quasi inapreciable davallada entre l’enquesta feta en 2001 i la realitzada l’any 2011. «L’ensenyament ha possibilitat, malgrat els dalt i baixos del sistema públic, l’aprenentatge de la llengua que s’havia perdut amb la interrupció de la transmissió familiar. L’assignatura pendent, però, és l’increment de l’ús social de la llengua», assenyala Garcia.

«El problema és que s’estan noves fornades de valencianoparlants per l’escola, però que no usen socialment la llengua. I per a què vols nous parlants si no té ús social? S’han de trobar àmbits en els quals pugues fer immersió i aprendre, com ara en l’associacionisme civil d’Alacant», demana Escribano. «En aquest àmbit, la Universitat d’Alacant ha jugat un paper important, ja que ha introduït la llengua en els plans d’estudis. I ho ha fet, no només en filologia catalana, sinó en altres graus. Fins i tot, ha possibilitat que alumnes castellanoparlants s’hi retroben amb el valencià», ressalta Picó. «La Universitat d’Alacant també ha oferit espais per conversar en valencià durant hores a alumnes procedents de poblacions castellanoparlants. Ara bé, es tracta d’accions insuficients. D’aquesta manera, segueixen sent complicat la revernacularització del valencià, és a dir, que torne a ser la llegua d’ús social i familiar a Alacant», expressa Montoya.

Per aconseguir aquest canvi d’actitud envers la llengua, «és necessari la implicació de totes les forces polítiques, inclosa una dreta que sol traït la seua pròpia identitat valencianoparlant», assenyala. «Si no hi ha el suport institucional i econòmic necessari per normalitzar la llengua, és complicat trobar-hi espais d’ús social, els quals no poden dependre d’una entitat acadèmica», alerta Picó. «Cal una voluntat ferma i una planificació de la normalització lingüística arreu del País Valencià», reclama Garcia.

«Mentre creem nous parlants que no usen la llengua perquè no tenen els espais socials adients, el procés de substitució lingüística avança. Cal una política lingüística integral i adaptada a les realitats de cada zona territorial», exigeix Escribano. «Hem de centrar esforços en les comarques del sud», comparteix Garcia. «Alacant té un sentiment bilingüe i no és hostil a la llengua, llevat d’alguns reductes amb molta veu mediàtica. La progressiva i lenta revitalització del valencià, però, permet pensar que podem anar més enllà del matalaf del passat històric», observa optimista Amorós. Emprant el símil d’aquella campanya que animava a parlar català, Alacant sí que trau, de moment, la llengua.
Informa:ELTEMPS.CAT (11-3-2020)

203 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: