ALBERT CARRERAS: “L’HARMONITZACIÓ FISCAL POT SER PA PER AVUI I FAM PER DEMÀ “

Albert Carreras de Odriozola (Barcelona, 1955) és catedràtic d’Història i Institucions Econòmiques de la Universitat Pompeu Fabra. Fou també secretari d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya des de 2011 fins al 14 de gener del 2016. Amb ell conversem sobre la competència deslleial de Madrid i la proposta d’harmonització fiscal d’Esquerra Republicana. “Correm el risc que més harmonització signifiqui més centralització”, avisa.

-La presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va dir el cap de setmana passat que la raó per la qual moltes empreses i empresaris radiquen les seues empreses a Madrid és perquè ací poden implantar-se i treballar amb llibertat. Què en diria?

-Això faria riure si no fos perquè en realitat fa plorar. La raó per la qual s’instal·len moltes empreses a Madrid és que tenen al costat l’Estat amb què han de fer tractes, influir en regulacions, tenir influència… L’Estat utilitza pal i pastanaga tota l’estona i les empreses han d’estar disposades tant a esquivar el pal com a aprofitar les pastanagues. El que passa a Madrid és un efecte capital típic en un Estat que, per més que insisteixi que està descentralitzat, sempre ha tingut una capacitat reguladora en darrera instància. Bona part dels conflictes que hem tingut des de Catalunya amb l’Estat tenen a veure amb competències exclusives de les autonomies en les quals l’Estat, amb molta bel·ligerància, ha volgut mantenir la seua capacitat reguladora. L’Estat sempre ha erosionant la capacitat d’acció de les autonomies. L’Estat s’ha caracteritzat sempre per gestionar amb total discrecionalitat, sense buscar l’eficiència. Quan es van privatitzar les grans empreses estatals va ser un festival per als amics del president del Govern espanyol d’aquells moments, José Maria Aznar. Quan l’1 d’octubre, l’Estat va fer una pressió enorme perquè les grans empreses canviessin la seu. A aquella pressió només es van poder resistir les empreses multinacionals, que no volien ni parlar d’anar-se’n a Madrid. Quan les empreses marxen cap a Madrid és perquè els seus executius saben que poden tenir un tracte fiscal fantàstic: pràcticament no paguen successions i donacions, no paguen patrimoni, i els trams alts de l’IRPF estan molt més baixos que la mitjana. La política iniciada i desplegada pel Partit Popular s’orienta a satisfer i atreure les classes mitjanes-altes i altes, les ben remunerades.

-En definitiva, Madrid fa competència deslleial a la resta d’autonomies.

-Totalment. S’ha de dir que en el passat altres autonomies també es van pujar al carro de les rebaixes fiscals, com va passar en el seu moment al País Valencià o a Navarra. Ara bé, aquest tipus de polítiques fiscals només es poden sostenir en el temps si reps un tracte preferent. Madrid pot fer aquesta política fiscal tan agressiva perquè té el poder de l’Estat sempre al darrere donant-li suport. De fet, sempre que la Generalitat de Catalunya ha proposat increments d’impostos propis, el Govern ho ha portat als tribunals. És a dir, que a Madrid se li permet fer i desfer com vol, però amb la resta de les autonomies Moncloa sempre és molt severa. Per això, escoltar Díaz Ayuso dir segons quines coses fa riure. Hem d’anar amb cura per no caure en els seus missatges simplistes i simplificadors. Espero que no sigui molta la gent que cau en els seus paranys.

-Madrid es va consolidar el 2019 com la primera economia regional, després de superar Catalunya per primera volta des que existeixen registres. Ara el seu PIB representa el 19,3% del conjunt del PIB de l’Estat. Pot Catalunya, en les circumstàncies i dinàmiques actuals, recuperar aquesta posició?

-És molt difícil que Catalunya recuperi la posició que ha tingut fins l’any 2018 perquè Madrid ho té tot a favor. Quan parlem de riquesa parlem de població i de PIB per capita. No s’ha de perdre de vista que els territoris més dinàmics habitualment han estat Madrid i l’àrea de l’eix mediterrani. Històricament havien tingut un creixement demogràfic i econòmic força semblant. El que canvia és el PIB per capita, perquè Madrid ha entrat en una mena de cercle virtuós del qual resulta molt difícil que hi surti, com molt bé s’explicava en un informe que recentment va publicar l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques. Perquè hi ha aquest efecte de capitalitat pel qual totes les institucions i les grans empreses opten per situar-se allí. A això també contribueix una xarxa d’infraestructures absolutament radial que també facilita que s’hi assentin iniciatives vinculades a l’economia del coneixement. El resultat és una concentració brutal de recursos. Si ens mirem les dades en un cert període històric, això encara es veu més clarament. Al principi de la Transició, Madrid, Catalunya i el País Basc tenien un PIB per capita molt semblant. Ara, en canvi, i malgrat el dinamisme dels altres territoris, el PIB per capita de Madrid s’ha disparat, i això és el resultat del suport constant i decidit de l’Estat a un model d’Estat centralitzat. Trencar aquesta mena de cercle virtuós en què està Madrid és molt complicat i Madrid, per ella mateixa, no el voldrà trencar, òbviament. Hi ha la creença aquesta segons la qual Espanya és un dels països més descentralitzats del món. Però no és més que això: una creença.

-Recentment va aparèixer un estudi que indicava que aquest fenomen d’hipercapitals està ocorrent a tot Europa, és a dir, que les grans capitals europees creixen molt més ràpid que la resta dels territoris.

-França i el Regne Unit serien l’exemple més evident d’aquesta hipercapitalitat. Fixa’t, per exemple, que el PIB per capita de l’Île de France, el territori que envolta la capital, París, és el doble que el de la resta de França. Això és una brutalitat. I el problema és que l’aspiració d’Espanya és que Madrid esdevingui una mena de París o de Londres. Això ho explica molt bé el Germà Bel al llibre Espanya, capital París (La Campana). Perquè l’estructura actual d’Espanya està basada en un model borbònic pel qual la capital havia d’estar a Madrid. Madrid va ser una invenció política de Felip II: és una capital artificial que ha resultat caríssima de bastir i que s’ha creat a costa de la resta dels territoris. Aquesta preeminència que té Madrid en l’actualitat està legitimada internament per aquella decisió monàrquica, que ha resultat immutable amb el pas del temps.

-Madrid com a unitat de destí. Ho va dir la pròpia Díaz Ayuso: “Qué es Madrid si no es España?”.

-Ara es parla molt de l’Espanya buidada, però és que aquesta Espanya buidada, en bona mesura, és el resultat de tenir una hipercapitalitat que tot ho absorbeix. Només els territoris més dinàmics i més allunyats han pogut mantenir una certa resistència. En tot cas, el problema és que Madrid vol ser París, quan en realitat l’estructura d’Espanya és molt més semblant a la d’Itàlia, en el sentit que Barcelona té el paper de Milà, és a dir, té la capacitat de fer-li de contrapès. D’alguna manera, Barcelona representa una amenaça per a la hipercapitalitat de Madrid. I mentre a Itàlia és té la consciència que existeixen dues grans ciutats, aquí l’Estat fa tot el possible per beneficiar i apuntalar Madrid. És a dir, qui hauria de ser àrbitre, en realitat actua de part. En lloc de garantir un cert equilibri territorial, l’han fet volar per terra. Aquesta manera de fer té un origen històric, però resulta molt estúpida, perquè posa obstacles al desenvolupament d’altres territoris que, en realitat, poden generar riquesa per al conjunt del país.

-L’harmonització fiscal és la solució a aquest problemes?

-Des del punt de vista dels territoris que són més pobres que la mitjana, pot ser una solució a tenir en compte. El cas del País Valencià o les Illes és paradigmàtic. Són dues autonomies que fa seixanta anys tenien uns nivells de riquesa per sobre de la mitjana. Però el fet que les seues autonomies s’hagin abocat al turisme -una activitat de baix valor afegit que requereix molta mà d’obra-, ha provocat, entre més factors, una caiguda fortíssima del seu PIB per capita. A tot això cal afegir un sistema de finançament que, en la seua darrera versió, la de 2009, es va dissenyar pensant que el turisme i la rajola continuarien generant activitat econòmica, raó per la qual es van habilitar fons compensatoris per als territoris menys dinàmics. La realitat, però, va ser tota una altra i aquest model de finançament ha afonat encara més les Illes i el País Valencià. Sobre això hi ha un consens acadèmic total i absolut. I és inqüestionable, si ens mirem les xifres. És normal que el País Valencià, ara, reclami igualtat de condicions després d’anys de maltractament.

-Fa uns dies el diari Ara publicava un article de l’economista i ex parlamentari Germà Bel on es mostrava molt escèptic sobre l’harmonització fiscal. Diu: “L’anomalia espanyola no s’arreglarà ni és pal·liarà amb l’harmonització fiscal parcial. Sense canviar els factors de fons -el model d’Estat i el paper de la capital-, l’única forma de resoldre el problema és suprimir la descentralització fiscal”.

-M’ha semblat molt assenyat això que deia el Germà Bel: si s’harmonitzen els impostos de patrimoni i successions, els guanys que tindria la comunitat autònoma de Madrid en augmentar-se l’impost de successions o el de patrimoni els faria servir per rebaixar encara més l’IRPF per a les rendes altes, i seguir atraient rendes altes i grans patrimonis. Es plantegi com es plantegi aquest debat, fa la impressió que Madrid sempre acabarà guanyant la partida. Correm el risc que més harmonització signifiqui més centralització.

-Aspirar a la independència de Catalunya, com aspira Esquerra Republicana, i alhora convertir l’harmonització fiscal de les autonomies, no resulta un poc incongruent? Un altre economista de prestigi, el Guillem López Casasnovas, escrivia fa uns dies que si “harmonitzes, coordines i cohesiones, en realitat el que fas és malmetre la descentralització tributària”.

-Per això a tots ens ha pillat la proposta d’ERC una mica descol·locats, perquè d’alguna manera ha trencat un tabú. Si tu aspires a tenir més autogovern -fins i tot un sistema tributari propi-, no sembla que tinga molta lògica que pactes amb l’Estat una harmonització amb la resta d’autonomies, perquè això et situa en un terreny de joc diferent. Resulta incongruent, sí. Es corre el risc que l’harmonització fiscal esdevingui pa per avui i fam per demà.

-Per què?

-Perquè l’harmonització no et dona més poder fiscal, sinó que te’l resta. Ho hem viscut durant la crisi del 2009 al 2014. Les comunitats autònomes -Catalunya ho va intentar molts cops, però algun cop fins i tot ho va intentar Madrid- van intentar crear nous impostos per fer front a la seva crisi fiscal. El Govern de Rajoy ho va recórrer sempre i el Tribunal Constitucional li va donar la raó -crec que sense tenir-la!. Mariano Rajoy i Cristóbal Montoro, ministre d’Hisenda, volien que el Govern central fos l´únic que pogués crear nous impostos, i que les comunitats autònomes s’havien de limitar a reduir les despeses. El que ens cal és un model més autènticament federal, amb responsabilitat fiscal de les comunitats autònomes, que han de ser responsables de la recaptació dels impostos necessaris per fer front a les seves despeses.

-Els experts valencians en matèria de finançament ja han advertit que caldria avançar cap a un model de més responsabilitat fiscal per part de les autonomies. És a dir, que s’assigne a cada administració una base tributària propera a la dimensió de la despesa provocada per les seues competències i que alhora les autonomies tinguen capacitat normativa sobre les figures que se li assignen. Què en pensa?

-L’arquitectura institucional espanyola s’ha dissenyat de forma que les autonomies tenen molt poca capacitat tributària, i això és un error. De fet, els governs locals tenen molta més autonomia fiscal que no les comunitats. Els pobles tenen la clau de la seua caixa, mentre que les autonomies són molt dependents de l’Estat. Moltes voltes encara hem de recordar que el 50% de l’IRPF, el 50% de l’IVA i el 58% dels impostos de règim especial són de les autonomies. És a dir, l’Estat s’hauria de limitar a recaptar-los i entregar-los a les comunitats autònomes. De fet, són recursos que no apareixen als Pressupostos Generals de l’Estat. Però el Ministeri d’Hisenda, quan no ha volgut actualitzar les bestretes del model de finançament, com va passar fa uns mesos, sembla que oblidi que no són diners seus. Als PGE només hi surten els diners que posa l’Estat per alimentar alguns fons que tracten de reequilibrar el resultat del model de finançament. És un complement del gruix de recursos, que són els aportats per les CA. En resulten moltes distorsions i una sobrecompensació. Sense aquesta intervenció de l’Estat, el model de finançament de les comunitats autònomes, alimentat per les aportacions de les CA, milloraria immediatament en el sentit de donar lloc a moltes menys diferències de recursos públics per habitant.

-Davant d’aquestes propostes, moltes voltes la resposta és un “això no pot ser”. Hi ha països que distribueixen la responsabilitat tributària d’una forma més equitativa?

-I tant que n’hi ha. Tots els països realment federals: Estats Units, Canadà, Brasil, Austràlia… i a la UE el cas més clar és el d’Alemanya. Alemanya sempre ha estat un punt de referència en aquesta matèria. Òbviament, també és una qüestió que genera tensions, però de partida els landers tenen una participació molt més activa i una major responsabilitat tributària. Els altres casos que els experts sempre agafen com a model són Canadà i Austràlia.

-El Govern espanyol s’ha compromès a constituir una comissió que aborde la qüestió de l’harmonització fiscal. Què en podem esperar?

-Per començar, ja veurem si la comissió aquesta de l’harmonització es reuneix. No s’ha de perdre de vista que els experts per a la reforma del model de finançament, en l’últim Govern de Mariano Rajoy, ja van posar a sobre de la taula un informe molt detallat, on es parlava molt d’aquest tema. Vull pensar que aquest serà un dels punts de partida. Però s’ha d’anar amb cura amb el que s’acorda i en quins termes específicament: quan l’Estat va cedir el 30% de l’IRPF a les autonomies el primer que va fer Rodrigo Rato després del pacte va ser reduir el tipus de l’IRPF. Cal anar amb cura perquè no et colin un gol i t’acabi perjudicant més que no beneficiant. Em temo que hi hagi molt de soroll per a no res. De fet, no sabem ben bé què es el que han negociat ERC i el PSOE.

-Allò lògic seria que l’harmonització fiscal anara compassada de la reforma del model de finançament, que porta sis anys caducat?

-Sí. Haurien d’anar compassats i això fa encara més improbable que s’acabi obrint aquest meló. Perquè, a més a més, com més temps passa, més difícil resulta obrir-lo, perquè genera guanyadors i perdedors. I els guanyadors són més nombrosos en diputats que no els perdedors. Pensem que el model tancat el 2009 donava compensacions permanents a aquelles comunitats autònomes que no havien gaudit l’enriquiment produït per la bombolla immobiliària, l’expansió del turisme i la immigració massiva. En canvi, les autonomies de l’arc mediterrani i Madrid, que sí que havien gaudit d’aquesta prosperitat, s’esperava que en tinguessin prou amb els seus propis impostos, molt dependents de les transaccions immobiliàries. Amb la crisi, aquests impostos es van ensorrar. Les comunitats amb compensacions automàtiques van descobrir que havien fet un gran negoci i que era formidable estar assegurat contra els riscos de crisi econòmica. Els qui fins ara han guanyat no volen que s’introdueixin canvis i advoquen pel “virgencita, virgencita, que me quede como estoy”. Hi ha moltes resistències perquè hi ha molts interessos creats i molta por a perdre els guanys obtinguts. Els diputats que surten d’aquestes autonomies guanyadores són molts més que els que surten de les perdedores, encara que aquestes tinguin més molta més població (recordem que són Andalusia, Catalunya, Madrid i País Valencià, més les Illes i Múrcia). I és que el sistema de representació al Congrés dels Diputats és molt poc proporcional, i el del Senat no ho és gens.
Informa:ELTEMPS.CAT (7-12-2020)

100 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: