“ALCARRÀS”, EL TRIOMF DE LES PERIFÈRIES CATALANES

“«Alcarràs», el triomf de la perifèria”.
«La nació real no és només la del “nosaltres”, sinó també la del “naltros”, el “natros”, el “naltres”, el “noltros” o el “mosatros” ».
( JOSEP -LLUíS CAROD-ROVIRA )
La concessió de l’Os d’Or de la Berlinale al film Alcarràs ha estat rebuda amb alegria per la nostra societat, on l’arribada de bones notícies és més aviat escassa, sobretot les que tenen a veure amb la nostra cultura i la seva projecció internacional. Que el festival de cinema de Berlín atorgués el màxim guardó a una pel·lícula catalana per la seva qualitat, superior, doncs, a totes les altres, va originar una satisfacció notable, com de triomf col·lectiu i orgull nacional, més encara en saber-se que la pel·lícula catalana era en català.

És aquesta una precisió impensable i innecessària en qualsevol altre idioma, però sí, lamentablement, en el nostre cas, tenint en compte com està d’avançat el procés de substitució lingüística per l’espanyol, en tots els àmbits. Quan hom sent parlar d’una pel·lícula francesa, alemanya, espanyola o anglesa, no cal afegir-hi la concreció de pel·lícula francesa en francès, alemanya en alemany, espanyola en espanyol o anglesa en anglès, perquè a ningú no se li acut de pensar que puguin ser en altres idiomes.

L’èxit d’Alcarràs, però, és un èxit múltiple, un triomf evident i inesperat de la perifèria o, més ben dit, de les perifèries. Començant per la perifèria geogràfica. L’indret no és la cosmopolita Barcelona, ni l’atractiva Sitges, ni la turística i internacionalment coneguda Costa Brava. La majoria de compatriotes no hi han estat mai de la vida, d’altres tindrien encara ara certes dificultats per situar el municipi en el mapa i no deuen ser pocs aquells que n’han sentit el nom per primer cop.

Amb un passat d’origen islàmic, “el cirerer” es veu que significa en àrab el nom del poble, Alcarràs és on hi ha situat Cal Macià, la masia del segle XVII pertanyent a la muller del president Macià, Eugènia Lamarca, avui necessitada d’una rehabilitació urgent. Un municipi d’uns deu mil habitants on la policia espanyola actuà com a tal per impedir-hi el referèndum de l’1 d’octubre on més de la meitat del cens electoral acudí a votar i un 92% del qual ho feu per la independència.

Alcarràs és també la perifèria econòmica i professional, atès que el film no retrata un sector de producció vinculat a la modernitat més estricta, sinó perifèrica, per no dir marginal. No parla de la indústria de l’automòbil, el sincrotró, el cotxe elèctric, les indústries de la cultura, les start-ups, les smart city, les fashion week, els aeroports per ampliar o els creuers de luxe, sinó de la pagesia, dels préssecs per collir, de famílies que viuen de la terra i, tot, amb uns protagonistes que no són actors professionals, sinó pagesos i gent del poble.

Pel que fa al cinema fet aquí, en allò que es refereix a l’instrument lingüístic emprat en les diferents pel·lícules, Alcarràs se situa també a la perifèria idiomàtica, atès que el film no és rodat en espanyol, com la majoria absolutíssima de produccions fetes aquí, sinó en català, com en la immensíssima minoria. Però, vet aquí una altra singularitat, no es tracta només de perifèria idiomàtica, sinó també dialectal, atès que el català que hi apareix amb tota la seva vivor, realisme i espontaneïtat és la variant nord-occidental de la llengua.

No es tracta, doncs, del català central, vinculat tradicionalment amb Barcelona, aquest estàndard amb el qual ben sovint costa tant d’identificar-se, ni tampoc del valencià o de cap de les variants insulars del català de les Balears, sinó de la modalitat dialectal menys coneguda de la llengua comuna, amb menys projecció pública, de tal manera que més d’un, gràcies a Berlín, en deu haver descobert ara l’existència. Una variant que, d’altra banda, serà sentida com a més de casa, més propera, per la gent d’Andorra, la Franja, les Terres de l’Ebre i el País Valencià i no sols pels pagesos o llauradors d’aquests llocs.

Llevat de l’excepció recent de la calçotada o el fet casteller, produïda en les darreres dècades, els referents col·lectius, les icones nacionals, l’imaginari català s’havia construït a partir d’elements de la Catalunya Vella, talment com si aquest fos no sols el territori més “nacional”, sinó l’únic digne pròpiament d’aquest nom: Barcelona, Montserrat, la plana de Vic, el cor de Catalunya, l’Empordà, la Cerdanya, el Montseny, la Costa Brava, la sardana, el Turó de l’Home, el Puigmal…

Ni terra endins, ni més avall, ni mar enllà, el país massa sovint sembla acabar-se a Sitges, passant per damunt, això sí, del Baix Llobregat. Hi ha una simplificació paorosa de la catalanitat referencial, reduïda a un àmbit limitat, a la qual costa molt d’imaginar també, com a elements propis de la catalanitat, amb categoria de simbòlics, el Montsec o el Montsant, els Ports o el Delta, la jota o la boira de Lleida.

La nació real no és només la del “nosaltres”, sinó també la del “naltros”, el “natros”, el “naltres”, el “noltros” o el “mosatros”, per dir-ho d’alguna manera. Benvingut sigui, doncs, el fenomen Alcarràs, perquè permetrà la visualització de moltes perifèries i, tant de bo, en comporti també la socialització emocional. Un pas important en la definició d’una identitat col·lectiva realment nacional, a la qual encara manquen tants factors de cohesió, intercanvi i intercomunicació dialectal, amb un mercat cultural sòlid i identificable o, si més no, que s’hi assembli.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (3-3-2022)

81 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: