ALEMANYA HA FET QUE PUTIN SIGUI POSSIBLE

“Alemanya ha fet que Putin sigui possible”.
(PAUL KRUGMAN )
La guerra d’agressió de Putin funciona amb els diners que Rússia treu de vendre combustibles fòssils a Europa. I encara que Ucraïna, increïblement, hagi aconseguit repel·lir l’intent de Rússia de capturar Kíiv, a Putin no se l’aturarà definitivament fins que Europa posi fi a la seva dependència energètica.

Això vol dir que Alemanya -els líders polítics i econòmics de la qual insisteixen que no poden viure sense el gas natural rus, encara que molts dels seus economistes no hi estiguin d’acord- s’ha convertit, a la pràctica, en el principal habilitador de Putin. Això és vergonyós, i és increïblement hipòcrita si tenim en compte la història recent d’Alemanya.

Els antecedents: fa dècades que s’avisa Alemanya dels riscos de convertir-se en dependent del gas natural rus. Però els seus dirigents, focalitzats en els beneficis a curt termini d’una energia barata, han ignorat aquestes advertències. La vigília de la guerra d’Ucraïna, el 55% del gas alemany venia de Rússia.

No hi ha dubte que tallar ràpidament o fins i tot reduir enormement aquest flux de gas seria dolorós. Però múltiples anàlisis econòmiques -des del Bruegel Institute de Brussel·les, l’Agència Internacional de l’Energia i l’ECONtribute, un think tank patrocinat per les universitats de Bonn i Colònia- han considerat que els efectes de reduir dràsticament les importacions de gas de Rússia estarien lluny de ser catastròfics per a Alemanya.
Em crida l’atenció el contrast entre la reticència que té ara Alemanya a fer sacrificis moderats i els immensos sacrificis que va exigir a altres països durant la crisi del deute

Com va dir un membre del Consell Alemany d’Experts Econòmics, un embargament de gas rus seria difícil però “factible”.

L’anàlisi de l’ECONtribute ofereix un ventall d’estimacions, però en el pitjor dels casos un embargament de gas rus reduiria temporalment el producte interior brut d’Alemanya un 2,1%. De seguida posaré aquesta xifra en context.

Ara els industrials alemanys es neguen a acceptar les estimacions dels economistes i insisteixen a dir que un embargament seria certament catastròfic. Però ja sabíem que dirien això, oi? Els líders industrials d’arreu sempre diuen que qualsevol proposta de restricció a les seves activitats serà un desastre econòmic.

Per exemple, si retrocedim als anys 1990, els grups industrials dels EUA van fer advertències nefastes sobre les polítiques per reduir la pluja àcida, tot insistint que costarien milers de milions i fins i tot portarien a “la potencial destrucció de l’economia de l’Oest Mitjà”. No va passar res d’això. De fet, les noves lleis van produir grans millores en la salut pública a un cost financer modest.

Malauradament, els dirigents polítics d’Alemanya, el canceller Olaf Scholz inclòs, s’han posat del costat dels alarmistes. Les revelacions de les atrocitats russes a Ucraïna els han portat a reconèixer de mala gana que alguna cosa han de fer, però encara sense gaire sensació d’urgència.

El que em crida l’atenció -i és un paral·lelisme que per alguna raó no he vist traçar a gaire gent- és el contrast entre la reticència que té ara Alemanya a fer sacrificis moderats, fins i tot davant de crims de guerra horribles, i els immensos sacrificis que Alemanya va exigir a altres països durant la crisi del deute europeu de fa una dècada.

Com potser recorden alguns lectors, a principis de la dècada passada gran part del sud d’Europa va enfrontar-se a una crisi. Els préstecs es van esgotar i això va fer que els tipus d’interès del deute públic augmentessin. Els funcionaris alemanys no van trigar a culpar aquests països del seu propi tràngol, insistint, amb un discurs moralitzant, que tenien problemes perquè havien estat fiscalment irresponsables, i que havien de pagar-ne el preu.
Potser, potser, la comprensió que negar-se a tancar el flux de gas rus converteix Alemanya en còmplice ‘de facto’ d’assassinats en massa la induirà a una acció real

Passa que aquest diagnòstic era en gran part erroni. La major part de l’augment dels tipus d’interès al sud d’Europa va reflectir el pànic del mercat, més que no pas els fonaments del mercat: els costos d’endeutament van caure, fins i tot per a Grècia, després que el president del Banc Central Europeu digués tres paraules -“el que calgui”- per suggerir que el banc, si era necessari, intervindria per comprar deute de les economies amb problemes.

Tot i així, Alemanya va prendre la iniciativa a l’hora d’exigir als països deutors que imposessin mesures d’austeritat extremes, sobretot retallant despesa, per molt grans que fossin els costos econòmics. I aquests costos van ser immensos: entre el 2009 i el 2013 l’economia grega es va encongir un 21% mentre l’índex d’atur s’enfilava fins al 27%.

Però mentre que Alemanya va estar disposada a imposar la catàstrofe social i econòmica a països als quals titllava d’irresponsables en l’endeutament, no ha estat disposada a imposar-se costos molt menors a ella mateixa malgrat la innegable irresponsabilitat de la seva política energètica passada.

No estic segur de com quantificar-ho, però crec que Alemanya va rebre més i més clares advertències sobre la ineficàcia de la seva dependència del gas rus que no pas Grècia sobre el seu endeutament precrisi. I, tanmateix, sembla que el famós afany alemany de tractar la política econòmica com un joc moral només s’aplica a altres països.

Per ser justos, Alemanya ha deixat enrere l’absoluta manca de voluntat d’ajudar Ucraïna que tenia al principi: l’ambaixador ucraïnès a Alemanya diu, encara que els alemanys ho neguen, que li van dir que no tenia sentit enviar armes perquè el seu govern cauria al cap d’unes hores. I potser, potser, la comprensió que negar-se a tancar el flux de gas rus converteix Alemanya en còmplice de facto d’assassinats en massa finalment serà suficient per induir a una acció real.

Però fins que això passi, o excepte que passi, Alemanya continuarà sent, vergonyosament, la baula més feble de la resposta del món democràtic a l’agressió russa.

Informa:ARA.CAT (10-4-2022)

122 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: