ALFONSO GUERRA, EL CRETÍ REACCIONARI

“Alfonso Guerra, el cretĂ­ reaccionari ”
( JOSÉ ANTICH )

Les recents declaracions de l’en altre temps totpoderĂłs i tambĂŠ temut Alfonso Guerra assegurant que a Catalunya es persegueix al castellĂ  com es feia amb el catalĂ  durant el franquisme haurien de passar directament a l’antologia del disbarat hispĂ nic sinĂł fos perquè lamentablement això ĂŠs el que pensa una part de la societat espanyola desprĂŠs de tants i tants anys de mentides de governants i mitjans de comunicaciĂł.

Que aquesta dura diatriba del vicepresident del govern socialista durant una dècada (1982-1991) nomĂŠs hagi molestat a l’ampli sector sobiranista catalĂ , mentre el PSC es posava de perfil, explica el mal enorme que ha fet a la convivència lingßística una formaciĂł com Ciutadans que va fer de la guerra contra la immersiĂł a les escoles la seva raĂł de ser i va atreure tota la dreta espanyolista i una part de l’esquerra d’aquĂ­ i d’allĂ .

Guerra no ocupa cap cĂ rrec orgĂ nic, però les seves opinions sĂłn escoltades i aplaudides per aquest ampli i variat conglomerat que habita sobre el paraigua del nacionalisme espanyol. AixĂ­ ha estat sempre i on n’hi ha hagut, sempre en queda: per això el conviden permanentment a les televisions espanyoles, en aquest cas TVE. El seu paper al debat de l’Estatut i la seva fanfarroneria explicant sense cap pudor que en la comissiĂł al CongrĂŠs dels Diputats que presidia se li havia passat convenientment el ribot per deixar-lo net com un patena, evidencien la fusta del personatge. Per a les noves generacions caldria fer un petit briefing sobre qui ĂŠs Alfonso Guerra: en primer lloc, el germĂ  de Juan Guerra, el germanĂ­ssim que el va acabar precipitant al buit per diferents escĂ ndols de corrupciĂł; en segon lloc, l’alter ego de Felipe GonzĂĄlez i home clau en l’època dels GAL, en ser el vicepresident; finalment, el martell d’aquells socialistes com Joan ReventĂłs que van lluitar per conservar una mĂ­nima autonomia del PSC respecte al PSOE. Que Guerra fos presentat en aquella època pel sistema com a erudit i intel¡lectual ĂŠs una cosa que avui no deixa de produir arcades.

L’obsessiĂł per desarborar el catalĂ  i reduir-lo a una cosa marginal i folklòrica no arrenca d’ara. És en l’arrel mĂŠs profunda de la incomprensiĂł de la identitat catalana, que ha aconseguit sobreviure en condicions certament dures en molts moments de la història. I això ĂŠs una cosa difĂ­cil d’entendre i d’assimilar per aquells que volen que el castellĂ  sigui la llengua Ăşnica. Dir que l’Ăşnica llengua que tĂŠ dificultats a Catalunya ĂŠs el catalĂ  ĂŠs una constataciĂł empĂ­rica fĂ cilment demostrable. Hi ha un retrocĂŠs social i tambĂŠ a l’escola. I els poders pĂşblics, lluny d’intentar posar-hi remei es desentenen del problema. Cal reivindicar l’Ăşs pĂşblic del catalĂ  una vegada s’ha comprovat que l’augment del coneixement parlat i escrit no n’ĂŠs cap garantia. I caldrĂ  repetir campanyes com les que es van fer als anys vuitanta amb la immigraciĂł. Tot això i moltes coses mĂŠs necessita el catalĂ . Per això no s’ha de callar davant de personatges reaccionaris com Guerra.
Informa:ELNACIONAL.CAT (17-11-2020)

136 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: