“Allò que amaga el judici del 17-A ”
( VÍCTOR ALEXANDRE )
Encara que durés anys, el judici sobre els atemptats gihadistes del 17 d’agost de 2017 no serviria perquè sortís a la llum qui va ser-ne el còmplice a l’ombra. Jo, personalment, no m’he cregut mai bona part de la versió oficial. Mai! Hi ha massa elements que la posen en evidència. No estic dient que Barcelona no pugui ser un blanc del terrorisme internacional. És clar que ho pot ser, com París el 2015, com Brussel·les, Niça i Berlín el 2016, o com Londres el 2005 i el 2017. De fet, Estat Islàmic va reivindicar l’autoria de l’atac a Barcelona i Cambrils. Però en el cas dels atemptats del 17-A es donen un conjunt de circumstàncies de gran transcendència política que no s’han donat en els altres llocs. Concretament, el fet que un mes i mig després, el dia 1 d’octubre, s’havia de celebrar el referèndum d’Independència de Catalunya amb un Estat espanyol ferotgement en contra que volia aturar-lo al preu que fos.

Repeteixo, no m’estic referint a l’autoria física dels atemptats, sinó als tenebrosos factors laterals que l’Estat espanyol té tant d’interès que no s’aclareixin mai. Hi ha un munt de preguntes formulades per les famílies de les víctimes que han quedat sense resposta: per què no van ser jutjats per assassinat els tres únics supervivents de la cèl·lula terrorista? Per què l’Audiència Nacional va rebutjar interrogar els agents del CNI que van visitar a presó Abdelbaki es Satty, l’imam de Ripoll? Per què no se’l va expulsar de l’Estat en saber-se el seu talibanisme gihadista? I en podem afegir d’altres, de preguntes: com és que l’any 2013 el CNI sí que va expulsar el marroquí Noureddin Ziani, que duia catorze anys vivint a Barcelona i era president de la Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya, acusant-lo de fomentar entre els musulmans una opinió favorable a la independència de Catalunya? Com és que l’any 2019 l’Ayoub, jove magrebí arrelat a Lleida, sí que va ser deportat acusant-lo de participar en actes de reivindicació independentista? Per què a ells, se’ls va fer fora, i a l’imam de Ripoll, no? No se’l va expulsar perquè no era independentista? No se’l va expulsar perquè era amic del CNI?

Són preguntes que aquest judici no respondrà, i un judici que no té intenció d’arribar fins al fons per escatir la veritat, és una farsa, un pura escenificació destinada a cobrir l’expedient. Recordem que l’imam de Ripoll, Abdelbaki es Satty –hi ha moltes sospites que continua viu i sota protecció–, era confident del CNI fins al dia de l’atemptat, i recordem també que el Partit Popular, el Partit Socialista i Ciudadanos han vetat sempre al Congrés la petició de Junts per Catalunya i d’Esquerra que s’investigui la connexió que hi havia entre ell i el CNI. Ciudadanos, fins i tot, arribava a l’extrem de dir que, en el supòsit que s’investigués, no es “busquessin responsables polítics”. És a dir, impunitat i blindatge absoluts per raons d’Estat.

Però hi ha més elements que ens diuen que no és or tot el que lluu. L’Onze de Setembre de 2016, José Manuel García-Margallo, aleshores ministre espanyol d’Afers Exteriors, declara: “Un atemptat terrorista se supera, però la dissolució d’Espanya és absolutament irreversible”. I el 10 de juliol de 2017, trenta-vuit dies abans dels atemptats, el mateix García-Margallo, diu: “A mitjan d’agost passaran coses a Catalunya”. I és també aquell mes d’agost que, per tal d’aturar el referèndum, el líder del PP a Catalunya, Xavier García Albiol, comunica per escrit al president Puigdemont la necessitat que es reuneixi amb Mariano Rajoy abans del dia 16. Sí, abans del dia 16.

El president Puigdemont, en el seu llibre “M’explico”, recorda el que pensava ell el dia 17, el mateix dia dels atemptats. Pensava exactament això: “És molt estrany, tot plegat. No vull ser malpensat, però… Si, com sembla, la policia espanyola li havia fet seguiments, a aquest imam, com és que han pogut comprar impunement tantes bombones de butà? Com és que no ens avisen? Com és que no van avisar els Mossos que li seguien el rastre?”.

Arribats aquí, té molt de sentit preguntar: com és que Mariano Rajoy, José Manuel García-Margallo i Xavier García Albiol no han estat citats a declarar en el judici que se celebra aquests dies? Com és que persones amb càrrecs de rellevància política, si més no els dos primers, no són interrogades pel tribunal? És obvi que no se les pot acusar de res, però sí que se les pot fer parlar i es pot valorar les seves paraules. Cal tenir en compte que estem parlant de càrrecs públics amb responsabilitats de govern obligats a retre comptes a la ciutadania.

Mirem-nos-ho des d’un altre angle. Algú creu que si els atemptats haguessin tingut una altra naturalesa, fins i tot sense víctimes, i l’Estat hagués pogut atribuir-los a l’independentisme, ara mateix, en el judici, no estarien declarant els polítics catalans autors de conducta o de declaracions similars a les de Rajoy, Margallo i Albiol? Per moltíssim menys, per dir que “per fer una truita primer cal trencar els ous”, referint-se a la llibertat de Catalunya, Joan Coma, sociòleg i regidor de Vic, va ser detingut i dut emmanillat a Madrid on l’Audiència Nacional espanyola li demanava una pena de vuit anys de presó. Heus aquí perquè no n’espero res, del judici sobre els atemptats del 17 d’agost de 2017. N’espero tant, com de l’Estat espanyol. Res de res.
Informa:EMON.CAT (18-11-2020)