ALS CATALANS ENS HAURIA DE PREOCUPAR LA SEGURETAT DEL PRESIDDENT PUIGDEMONT

“La seguretat de Puigdemont”
«Quan es menystĂ©, es provoca, o s’amenaça un expresident de la Generalitat haurĂ­em de ser tots els catalans els que ens haurĂ­em de sentir igualment menystinguts, provocats i amenaçats»
( JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA )
Fa pocs dies hem pogut veure unes imatges en les quals sis homes que no anaven d’uniforme, sinĂł de paisĂ , tot i que Ă©s evident que estaven de servei, es fotografiaven rere una bandera espanyola i davant la residĂšncia del president Puigdemont a Waterloo. Un d’ells va arrabassar de la façana la placa on deia Casa de la RepĂșblica i la va robar. El rostre de l’autor del robatori circula per les xarxes i, en condicions normals, no hauria de ser-ne difĂ­cil la identificaciĂł per part de les autoritats competents, ja que, a banda de la cara, hi ha dues dades mĂ©s: Ă©s espanyol, com el delata la bandera de quĂš fa ostentaciĂł, i Ă©s lladre, atĂšs que s’ha apropiat per la força d’un objecte que no Ă©s seu.

L’incident s’afegeix a altres de similars ocorreguts davant de la mateixa casa i protagonitzats per un grup nombrĂłs de policies espanyols, amb Ă nim intimidatori i provocador, amb crits i insults, o bĂ© per una delegaciĂł del partit Ciudadanos, encapçalats per Ines Arrimadas i l’ànim constructiu que la caracteritza, abans que les sigles que encara representa enfilessin el camĂ­ sense retorn propi dels difunts. I, a Copenhagen, el 2018, va tenir lloc tambĂ© un episodi igualment desagradable protagonitzat per un ciutadĂ  que, exhibint la mateixa bandera amiga, va incomodar Carles Puigdemont de forma pĂșblica i sense manies. En aquell moment, la vulnerabilitat en quĂš es trobava qui havia estat president de Catalunya es va fer evident i, amb ell, no vam ser pocs els que vam sentir-nos tambĂ© frĂ gils, desprotegits i psicolĂČgicament agredits i escarnits.

En tots aquests casos, i en d’altres dels quals no tenim coneixement, perĂČ que estic convençut que s’han produĂŻt, aquest tipus de successos em provoquen no sols rebuig, sinĂł tambĂ© preocupaciĂł. Rebuig perquĂš la fatxenderia sense arguments acostuma a ser de les coses mĂ©s deplorables en polĂ­tica i, alhora, indicativa del nivell intel·lectual de qui la practica i preocupaciĂł per la situaciĂł personal del destinatari d’aquests actes reprovables i d’un nivell tan baix. Quan es menystĂ©, es provoca, o s’amenaça un expresident de la Generalitat haurĂ­em de ser tots els catalans els que ens haurĂ­em de sentir igualment menystinguts, provocats i amenaçats, tenint en compte la dimensiĂł institucional i representativa de la persona, ja que Ă©s per aquest motiu que es produeixen aquest tipus d’actes.

El 9 d’abril del 2003, el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat de tots els grups (CiU, PSC, ERC, PP i ICV-EUA) la regulaciĂł de l’estatut dels expresidents de la Generalitat la qual entrĂ  en vigor, com a llei, el 22 d’abril. En nom de tots els Grups va parlar el diputat socialista Higini Clotas, el qual afirmĂ  que “el respecte a les nostres institucions d’autogovern Ă©s la clau de la nostra pervivĂšncia com a poble”, recordĂ  que la cambra catalana resolia “una situaciĂł regulada en els sistemes democrĂ tics per tal de garantir el reconeixement que correspon a les persones que han servit a la societat com a titulars de les mĂ©s altes magistratures” i concloguĂ©: “es garanteix que els que ja hagin estat presidents de la Generalitat, en deixar el seu cĂ rrec, puguin mantenir amb la dignitat que correspon a les altres funcions exercides, l’activitat institucional i la presĂšncia ciutadana i social”. Com que s’aprovĂ  pel procediment de lectura Ășnica, desprĂ©s de la seva intervenciĂł no se’n produĂ­ cap mĂ©s i la proposiciĂł començà a caminar com a llei, amb el vot favorable de tots els grups.

D’aleshores ençà, igual com el president Tarradellas es beneficiĂ  de mesures similars per un decret de la Generalitat provisional, el mateix han fet, d’acord amb la llei, el president Pujol, el president Maragall, el president Montilla, el president Mas i el president Torra, els quals han tingut accĂ©s als drets i prerrogatives propis del cĂ rrec que havien ostentat, al marge de la simpatia personal, o no, que puguin generar-nos o bĂ© de la identificaciĂł que tinguem amb el projecte polĂ­tic que representen. A mĂ©s de l’oficina d’expresident, vehicle oficial, i una assignaciĂł mensual, els presidents esmentats, tal com diu l’article 6 de la llei esmentada, tambĂ© tenen dret “als serveis de seguretat que es considerin necessaris”. Pel que ha anat informant la premsa, desprĂ©s de l’afer de la deixa de Florenci Pujol, el president Pujol no continuĂ  amb l’assignaciĂł mensual, el president Montilla tampoc durant el perĂ­ode en quĂš tambĂ© era senador i el president Puigdemont hi renunciĂ , de l’exili estant, ja abans de ser eurodiputat.

PerĂČ, mentre tots els altres expresidents disposen d’escortes facilitats per la Policia de la Generalitat, aquest no Ă©s el cas del president Puigdemont, circumstĂ ncia que el converteix en un objectiu fĂ cilment vulnerable per part dels seus enemics que sĂłn tambĂ© els nostres. Sembla que la fiscalia ha amenaçat Interior del Govern que serien acusats de malversaciĂł, entre altres “delictes” igualment delirants, cas que hi haguĂ©s mossos fent-li d’escorta, encara que fos en dies de vacances dels agents, circumstĂ ncia que no ha estat mai plantejada pel que fa als altres presidents. TambĂ© podria estudiar-se la possibilitat que aquest servei fos assumit per la policia belga, perĂČ aixĂČ hauria de sol·licitar-ho el ministeri de l’Interior espanyol que, ĂČbviament, no estĂ  per la labor, com si diguĂ©ssim.

Sigui com sigui, no hi ha motius pels quals el president Puigdemont hagi de moure’s dia a dia, sense uns serveis d’escorta de quĂš sĂ­ que disposen tots els altres expresidents anteriors i posterior a ell. El lĂČgic, normal i desitjable fĂłra que tinguĂ©s el dispositiu de seguretat que preveu la llei catalana. Altrament, tindrem un expresident a mercĂš de la insensatesa de qualsevol individu contrari a la seva persona, la seva figura, la instituciĂł que ha presidit i el paĂ­s que representa. Fins ara, Interior ha estat en mans de Junts i aquest tema no s’ha resolt mai. Sembla que, d’ara endavant, el Departament serĂ  dirigit per ERC. No estaria malament de saber quĂš pensa fer el nou govern de la Generalitat per resoldre aquest tema, aixĂ­ com per quins motius no va solucionar-ho l’executiu anterior. I no pas perquĂš es digui Puigdemont, sinĂł perquĂš ha estat president de la Generalitat i escollit pel Parlament. Exactament igual que el president Pujol, el president Maragall, el president Montilla, el president Mas i el president Torra.

Resoldre o no aquesta qĂŒestiĂł serĂ  exponent tambĂ© del nostre sentit d’Estat i de la nostra cultura institucional. A Espanya, on tenen l’anterior cap d’Estat vivint a cos de rei als emirats Ă rabs, el govern mĂ©s progressista de la histĂČria n’ha justificat les despeses que comporta a les arques pĂșbliques el manteniment d’un grup de policies espanyols acompanyant permanentment el monarca, pagades entre tots nosaltres, malgrat els presumptes delictes econĂČmics de quĂš se l’acusa, i la vida regalada que ha fet sempre i continua fent. I aquest govern n’ha defensat la despesa, presumpte delicte a banda, tenint en compte la seva condiciĂł d’excap d’Estat. Ells poden, amb els nostres diners, protegir un presumpte delinqĂŒent i nosaltres no podem protegir qui va ser president nostre? Que algĂș m’ho expliqui i me’n convenci de la disparitat de mesures, llevat que sigui que constitueixi un argument definitiu que l’excap d’Estat Ă©s espanyol i l’expresident, catalĂ . Ara, perĂČ, mentre el rei Ă©s lluny per voluntat prĂČpia i amb escorta, l’altre es troba en un exili forçat i sense protecciĂł: La ley es igual para todos, deia l’acudit…

Informa:NACIODIGITAL.CAT (20-5-2021)

103 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: