ALTRE COP LES DUES ESPANYES. I SENSE CATALUNYA NO SE’N SURTEN

“Altre cop les dues Espanyes. I no se’n surten ”
( JORDI BARBETA )
El partit amb més contradiccions entre el seu ideari i la seva política és, sens dubte, el PSOE i a Catalunya el PSC. La dreta espanyola espanta pel seu ADN autoritari i franquista, però tothom sap què vol i què farà. En canvi, la tàctica del PSOE ha consistit en guanyar vots per l’esquerra i aplicar sistemàticament polítiques favorables a l’status quo dominant. És una estratègia pensada per tenir contents els poders fàctics i eternitzar-se en el poder. I cal dir que aquesta mena de tril·lerisme polític li ha donat bons resultats, si el mesurem en quotes de poder polític i econòmic. Les posicions públiques de Felipe González ho deixen prou clar i la seva activitat professional assessorant els negocis de milmilionaris globals com ara Carlos Slim són un exemple paradigmàtic de les ganes que tenen de defensar la classe obrera.

Es diu d’esquerres però va ser el PSOE l’abanderat de l’esquerra europea que va iniciar les polítiques privatitzadores i desreguladores, copiades de Margaret Thatcher. Ara, el Govern més progressista de la història és incapaç d’augmentar el salari mínim i de limitar els preus dels lloguers

El PSOE es diu republicà i és el principal suport de la monarquia borbònica. Un suport incondicional i còmplice. Es diu d’esquerres però va ser el PSOE, l’abanderat de l’esquerra europea, el que va iniciar les polítiques privatitzadores i desreguladores, copiades de Margaret Thatcher. Ara, el govern més progressista de la història és incapaç d’augmentar el salari mínim i de limitar els preus dels lloguers. A Catalunya, el PSC parla de retrobament aplaudint la repressió i la persecució sistemàtica dels independentistes. Per posar un exemple sagnant: la seva estrella parlamentària, Eva Granados, evita l’himne nacional i, a diferència d’altres companys del seu partit, ha estat incapaç de visitar a la presó la seva excompanya de treball, Dolors Bassa, amb qui va coincidir a la UGT. Alguns ens fèiem il·lusions amb els indults dels presos. Sembla mentida que siguem tan babaus.

Aquest estil de política tacticista no està absent de riscs, que solen acabar pagant justos per pecadors. El PSOE, com el seu dia va fer en Mitterrand a França, ha vist en la irrupció de l’extrema dreta un avantatge que cal explotar. Com més es divideixi i radicalitzi la dreta, millor. Ha estat el PSOE qui més ha contribuït a cedir protagonisme a Vox. Per una banda resta suports al PP -que difícilment podrà tornar a guanyar unes eleccions si no és sumant majoria amb Vox- i per altra facilita el discurs socialista situant-se com a dic de contenció dels neofranquistes. Les maniobres per forçar Ciutadans a canviar de bàndol acabaran dinamitant el partit d’Inés Arrimadas, que ja es troba en plena liquidació, immers en un festival de transfuguisme que va començar Lorena Roldán a Catalunya, continua amb els tres que s’han venut a Múrcia i continuarà inexorablement allà on els electes de C’s tinguin com a prioritat la supervivència laboral.

Amb la qual cosa, la única alternativa al PSOE serà -no pas ara però en un futur no necessàriament llunyà- una majoria de PP i Vox. I sent com són aquests dos partits aliats naturals, però també rivals, no cal dir que l’estratègia del PP serà radicalitzar-se per la dreta. La primera gran batalla seran les eleccions a Madrid on Ayuso i Abascal tenen totes les de guanyar. I després vindran les eleccions generals anticipades per interès de Pedro Sánchez. Tot plegat situa novament la política espanyola en una confrontació de blocs permanent. Quan el país necessita recuperar-se de la pandèmia i de les seves conseqüències socials i econòmiques la crispació serà el pa de cada dia. Els pactes d’Estat, la renovació del Poder Judicial… tot queda empantanat.

Tornem a les dues Espanyes enfrontades, però sense els factors moderadors que van intervenir a la transició del 78, Euskadi i Catalunya. Hi va haver un moment en que Espanya va decidir prescindir de Catalunya i des de llavors que no se’n surten

Mal assumpte quan en comptes de líders, els destins d’un país els imposen lectors d’enquestes com Iván Redondo o Miguel Ángel Rodríguez. Tornem, doncs, a les dues Espanyes enfrontades, però sense els factors moderadors que van intervenir a la transició del 78, en part Euskadi i sobretot Catalunya. Ara queda més clar que mai que la Catalunya del PSC de Reventós, Obiols, Serra i Margall; i la Convergència i Unió de Jordi Pujol i Miquel Roca van ser els autèntics artífexs de l’estabilitat política espanyola. Hi va haver un moment en que Espanya va decidir prescindir de Catalunya -la recentralització i la reacció amb l’Estatut- i des de llavors que no se’n surten.
Informa:ELNACIONAL.CAT (14-3-2021)

128 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: