“AMB EL PROCÉS S’HA VIST QUE CATALUNYA NORD ÉS CATALANA, TOT I LA HISTÒRIA “

Joan-Daniel Bezsonoff i Montalà (Perpinyà, 1963) és un dels autors nord-catalans més prolífics i coneguts. Aquest 2019 ha estat notícia per la publicació de Les set vides d’un gat rus (L’Avenç), on recull tres dels seus llibres memorialístics –Una educació francesa (2009), Les meues universitats (2012) i El fill del coronel (2014)–, més La javanesa, que no havia estat publicat fins ara. En els quatre llibres, Bezsonoff fa una mirada entre nostàlgica i irònica a un passat viscut entre la Catalunya del Nord dels seus avis i les diferents ciutats de França on va arribar seguint els destins militars del seu pare, metge a l’exèrcit francès. “Els meus amics em diuen que a la meva edat no s’escriuen memòries, però com més va, més em costa escriure novel·les”, assegura Bezsonoff, un apassionat dels anys cinquanta del segle passat.

( MIQUEL RIERA – GIRONA )
Abans no hi pen­sava tant en el pas­sat, pre­sent ara en els meus lli­bres. Ha estat a par­tir de la des­a­pa­rició del català a casa meva
Hem d’assu­mir les nos­tres con­tra­dic­ci­ons i no men­tir-nos a nosal­tres matei­xos sobre la rea­li­tat del català al nord
Què és ‘Les set vides d’un gat rus’?

Són qua­tre lli­bres en un. Un Bez­so­noff de but­xaca que per­metrà resol­dre els pro­ble­mes d’espai a les cases [riu]. Són tres lli­bres meus de memòries publi­cats a L’Avenç, més un d’inèdit: La java­nesa. No són exac­ta­ment els matei­xos tex­tos, perquè els he polit per dotar-los de l’exigència que mereix la lite­ra­tura memo­rialística. Així, he tret anècdo­tes que eren repe­ti­des i he millo­rat l’estil en gene­ral, que he inten­tat fer una mica més agra­da­ble.
I ‘La java­nesa’ què és?
És també lite­ra­tura memo­rialística. Hi explico una història d’amor real que em va pas­sar fa trenta anys i que he deci­dit publi­car-la ara perquè, després de tant de temps, ja no crec que puguem par­lar de xafar­de­ria. És un lli­bre que té un his­to­rial llarg i en el qual explico que em vaig ena­mo­rar d’una noia l’any 1989, al cos­tat de Lió. La base del lli­bre és una mena de die­tari que he anat reto­cant i del qual final­ment he eli­mi­nat la mei­tat del relat. Coses que he pen­sat que no interes­sa­ven per res, com el color del ves­tit que duia tal dia la noia i altres de simi­lars. També diàlegs que havia apun­tat –ho apun­tava tot en aquell moment!– i que ara he tro­bat que no tenen cap interès. Tot el que feia bai­xar el nivell lite­rari ho he tret.
Per què es defi­neix com un gat rus?
Pri­mer hi ha el meu cognom, Bez­so­noff, evi­dent­ment. Dels qua­tre avis, en tinc tres de cata­lans i un de rus, que m’ha dei­xat el cognom. Evi­dent­ment, el nom fa la cosa. Jo soc tant empor­danès com rus. El meu avi Mon­ta­lat venia de l’Empordà. El meu pare era metge mili­tar a l’exèrcit francès i, a França, per tal d’evi­tar un pro­nun­ci­a­mi­ento –una paraula espa­nyola, per cert– mira­ven de tren­car l’espe­rit de cos. Això volia dir que un ofi­cial era tras­lla­dat cada qua­tre o cinc anys com a molt. Per això he tin­gut mol­tes vides i per això hi he posat un gat al títol, que aquí sé que tenen set vides, però que a França en poden tenir tant cinc com set, depe­nent de la raça. Set vides, doncs, i final­ment, rus, que ho vaig afe­gir perquè que­dava bé [riu]. De fet, es pot dir que soc un rus ros­se­llonès.
Vostè mateix ho defi­neix en un dels lli­bres: “En el meu entre­llat d’ànimes entor­to­lli­ga­des, em senti àrtic entre els cata­lans, meri­di­o­nal amb els fran­ce­sos i pro­vençal amb els occi­tans.”
Quan vaig des­co­brir la meva pan­ca­ta­la­ni­tat, que no la meva cata­la­ni­tat perquè jo sem­pre m’he sen­tit català, vaig ado­nar-me que hi havia altres cata­lans al sud del Piri­neu. Un canvi de xip que em va cos­tar molt. Jo era un francès del Midi, del sud, com si fos un espa­nyol de Huelva. I de cop des­co­breixo que soc del nord! Un català del nord. Això és ben estrany.
Per què l’atrau tant el pas­sat?
Abans no hi pen­sava tant en el pas­sat. Ha estat a par­tir de la des­a­pa­rició efec­tiva de la llen­gua cata­lana a casa meva i d’altres can­vis que m’ha tocat viure. Fa només vint anys si venies al meu poble, a Nils, i volies entre­vis­tar gent par­lant en català, no hi havia cap pro­blema. Ara, si vols tro­bar inter­lo­cu­tors en català quasi bé has d’aga­far hora com per anar al metge. Hem pas­sat d’un 90 per cent al 10 per cent de par­lants en català. I això en una vida humana et marca. Hi ha gent que estu­dia català a París i em diuen que han vin­gut al Ros­selló i han vist que ningú no hi parla català. Al prin­cipi t’enfa­des, però després veus que tenen raó.
Hi ha més coses, però, que el fan mirar enrere.
Un altre fet impor­tant és que penso que el millor de la cul­tura occi­den­tal són els anys cin­quanta del segle pas­sat. M’agrada la cançó fran­cesa de l’època, el cinema tan extra­or­di­nari que es fa des del 1944 fins al 1963. Posem un exem­ple. Si l’any 1960 eres a París, en un dia qual­se­vol podies anar a sen­tir Geor­ges Bras­sens, Jac­ques Brel, Gil­bert Bécaud, Édith Piaf, Leo Ferré o Luis Mari­ano. Una qua­li­tat i una vari­e­tat fabu­lo­ses. Ara la cançó fran­cesa és lamen­ta­ble. Tenim can­tants que no saben can­tar. En canvi a Itàlia, allà tot­hom té veu. Tam­poc m’agrada el moment en què passa de la melo­dia al ritme. A par­tir dels Beat­les, i ells encara, no ho puc supor­tar. Ni Jag­ger, ni Iron Mai­den, ni Pink Floyd. És una cosa física, supe­rior a mi.
D’on treu la capa­ci­tat de bar­re­jar tan­tes coses en una mateixa frase? D’anar d’un cos­tat a l’altre, això sí, tot ben lli­gat.
Perquè és el seny i la rauxa. És una qua­li­tat literària i un defecte a la vida nor­mal. És la meva manera de fer. A mi sem­pre m’ha agra­dat tot el que és entre parènte­sis. Les des­vi­a­ci­ons, per dir-ho d’alguna manera. Quan con­du­eixo sovint agafo alguna car­re­tera secundària que em fa sor­tir de la meva ruta, però és la manera com he des­co­bert sor­pre­ses molt agra­da­bles.
Podem par­lar d’un sen­ti­ment d’enyo­rança. Vostè, que va estu­diar lite­ra­tura espa­nyola, com explica al lli­bre, deu conèixer Jorge Man­ri­que, allò de “«Cual­quier tiempo pasado fue mejor»”, de ‘Las coblas a la muerte de mi padre’.
Sí, és això, el vaig estu­diar fa molts anys Man­ri­que. O també Espron­ceda: “Por qué volvéis a la memo­ria mía, tris­tes recu­er­dos del pla­cer per­dido, a aumen­tar la ansi­e­dad de este desi­erto corazón.” Aquest és el meu cos­tat dandi de par­lar espa­nyol actu­al­ment! [Riu] El prin­ci­pal retret que faig als espa­nyols és que m’han allu­nyat de la seva llen­gua. A mi l’espa­nyol sem­pre m’ha encan­tat, és una llen­gua que l’he tro­bat sem­pre deli­ci­osa, però ara quan sento segons quin cas­tellà em deixa gar­ra­ti­bat.
Això és fotut, no? És com si jo ara renunciés a la cul­tura fran­cesa.
El que és més lleig és que hagin pogut crear odi. Com el que em passa amb un cos mili­tar molt citat per García Lorca. Quan veig aquells uni­for­mes em fan fàstic. Jo amb aquesta gent sem­pre hi parlo en francès o en rus, mai en català.
Qui és Joan-Daniel Bez­so­noff?
He tin­gut la sort que els meus pares se sepa­res­sin quan jo tenia sis anys i vaig anar a raure a casa dels avis, que vivien en un poble de la Cata­lu­nya del Nord on tot­hom par­lava català. I és clar, jo era un petit francès per­dut allà. El català m’encan­tava perquè era la llen­gua de les vacan­ces, la llen­gua dels meus, que tot i així, només ente­nia a mit­ges al prin­cipi.
Els seus avis li par­la­ven en català?
No, en francès, però era un francès tan dolent! Pas­sa­ven al català sense ado­nar-se’n. Tots dos. Per a mi el català era la llen­gua de la gent que esti­mava, la llen­gua de la ten­dresa. I el francès la llen­gua de la vida nor­mal. Fins als vint anys em va cos­tar enten­dre que hi havia cata­lans fills de puta també! Per a mi un català era una bona per­sona. És curiós, Mis­tral també ho explica això a les seves memòries. Diu als gen­dar­mes: “Veieu, som pro­vençals, som bona gent, perquè par­lem pro­vençal.” Tot ple­gat és culpa de la diglòssia que patim.
Com es pot fer enten­dre encara millor la Cata­lu­nya del Nord a la gent del sud?
El Ros­selló és una cosa estra­nya. És França tot sent cata­lana, tot sent fran­cesa. Històrica­ment i cul­tu­ral­ment és cata­lana, però també és fran­cesa, no ens enga­nyem. Però per a un francès, fins i tot ara, quan arri­ben a Cata­lu­nya del Nord tenen la impressió que són a Espa­nya! No pots eli­mi­nar segles i segles de cop.
La població nord-cata­lana es va diluint cada cop més?
Sí, lingüísti­ca­ment no inte­grem gaire, però hi ha molta gent que ve del nord que s’aca­ben sen­tint cata­lans. El sol, la tra­mun­tana, la USAP, no vull fer regi­o­na­lisme barat, però tot això compta.
Hi ha molta gent al Prin­ci­pat que con­ti­nua sense tenir clar que Cata­lu­nya del Nord és el seu mateix país.
Un cop amb un amic érem enlai­rats en un glo­bus prop de la rat­lla dels Piri­neus i ell només mirava l’Empordà. Li vaig fer veure que per què no mirava la plana del Ros­selló, que també era el seu país. Ni hi havia pen­sat ell. Ins­tin­ti­va­ment mirava cap al sud, de tant com ho tenia inte­ri­o­rit­zat que el nord no era casa seva.
En el català que par­lem, a més de l’accent, també hi ha més diferències.
Com­par­tim tot el voca­bu­lari, que ja exis­tia fins al segle XVII, però els neo­lo­gis­mes apa­re­guts des de lla­vors, en el català del sud tenen un ori­gen espa­nyol, i en el del nord, un ori­gen francès, en gene­ral. Això quan ho dius al nord, tot­hom ho accepta, però al sud molta gent s’enfada i prova de jus­ti­fi­car tot el con­trari, però al final l’evidència és molt clara. Hi ha fra­ses que els meus avis no enten­drien ara de cap manera. “El pres­su­post de l’Ajun­ta­ment de Per­pinyà segueix incre­men­tant-se” seria total­ment incom­pren­si­ble per a ells. O “vol que li arre­gli l’habi­tació?” No, “voleu que us adobi la cam­bra?”
A la Cata­lu­nya del Nord, en mol­tes famílies el francès ha estat la pri­mera llen­gua, tot i ser total­ment cata­la­nes.
Hem d’assu­mir les nos­tres con­tra­dic­ci­ons i no men­tir-nos a nosal­tres matei­xos. Conec cata­lans al nord, molt bones per­so­nes, que tenen un català esguer­rat per la història et diuen, aquesta és la meva llen­gua i no és veri­tat. La teva llen­gua és el francès. Ara que el teu país sigui Cata­lu­nya, sí. Però no diguis men­ti­des. No diguis collo­na­des. Quan tens una malal­tia has d’assu­mir el que tens. No ens podem inven­tar relats. Cada cop que vaig a la Pro­vença sento una melan­gia immensa en veure que ningú no entén el pro­vençal. Em fa molta pena. Jo estimo molt França, però el que han fet amb les llengües ha estat hor­ri­ble.
Hi ha un moment que diu que el seu català és massa lite­rari a Rigardà i massa dia­lec­tal a Bar­ce­lona.
Exacte. Tinc una cosina que té un català extra­or­di­nari. Quan va lle­gir el lli­bre em va dir que li havia cos­tat perquè el meu par­lar “espa­nyo­le­java un munt”. Tenia la seva lògica perquè al nord, quan diem una cosa moderna la diem en francès. I jo que, evi­dent­ment, tinc una fas­ci­nació per la llen­gua cata­lana faig ser­vir les expres­si­ons genuïnes i lla­vors se m’esca­pen coses que al sud són nor­mals però que al nord són con­si­de­ra­des cul­tis­mes.
Com ha seguit el procés cap a la inde­pendència?
Al començament hi vaig creure molt. Pen­sava que anàvem pel bon camí, tot i que tenia por que el pre­si­dent Puig­de­mont acabés com Allende, que el mates­sin, perquè sem­pre he pen­sat que un dia o l’altre l’exèrcit espa­nyol inter­vindrà a Cata­lu­nya. És un tic que tenen. El seu ADN. Més tard he estat més pes­si­mista i ara crec que el que passa és que Espa­nya s’està inde­pen­dit­zant de Cata­lu­nya. Col·lec­ci­ona una errada dar­rere l’altra. Els cata­lans han pecat per ingenuïtat pen­sant que la UE ens aco­lli­ria amb roses, amb una certa admi­ració injus­ti­fi­cada per Europa. Però hem de pen­sar que a Europa nosal­tres fem nosa i som uns pesats. A Europa, no fa tant temps, tenien una visió romàntica d’Espa­nya, amb en Juan Car­los com a gran por­ta­dor de la democràcia, el Cid que va matar el drac fran­quista. Espa­nya està col·lec­ci­o­nant les erra­des i els cata­lans tenim molts recur­sos. Qual­se­vol cosa que faci empi­par Espa­nya ser­virà. A França hi havia un lli­bre que es deia La guide de l’emmer­deur, on es des­cri­vien un munt de mane­res de moles­tar l’Estat. Pot­ser en podríem pren­dre exem­ple. Crec que la inde­pendència cata­lana es farà mal­grat els polítics cata­lans. Ara bé, cal ser honest intel·lec­tu­al­ment. És molt fàcil de pre­di­car si tu no cor­res cap perill. Jo estic pro­te­git pel fet de ser francès.
A la Cata­lu­nya del Nord hi ha hagut, en gene­ral, un suport impor­tant al procés, pri­mer amb les urnes i després de suport als pre­sos, amb molts alcal­des, alguns dels quals gens cata­la­nis­tes, per cert, al cap­da­vant.
Som cata­lans, al nord. Això n’és la prova més evi­dent. El català allà a dalt és com els mamuts que han tro­bat con­ge­lats amb tot el seu ADN. Nosal­tres el tenim com­plet, l’ADN català, no l’hem per­dut mai.
Informa:ELPUNTAVUI.CAT (19-11-2019)

636 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: