AMB LA PRESSIÓ DEL CARRER DIFÍCILMENT S’HAURIA ARRIBAT A AQUESTA SITUACIÓ

“Negociar sense la pressió del carrer”.

“Em sembla difícil d’imaginar que amb un carrer actiu s’hagués arribat a la situació on som, que és completament il·lògica”
( VICENT PARTAL )

El procés d’independència ha viscut situacions molt complexes en el curs dels anys, situacions que normalment han tingut a veure amb la incapacitat constatada dels partits polítics de posar el país davant els seus interessos en determinats moments –no tots són iguals en aquest sentit, això és evident, però tots han creat situacions difícils en un moment o altre.

Allò que sempre ha desencallat aquests moments ha estat el carrer. La pressió del carrer. Tots tenim al cap grans manifestacions que han obligat les forces polítiques a trobar uns acords mínims que els permetessen de superar alguns d’aquests moments clau.

Aquesta és la diferència que hi ha ara. La darrera gran manifestació independentista és l’acte del Consell per la República a Perpinyà, el 29 de febrer de 2020, i d’això fa ja 438 dies. És veritat que la Diada es va commemorar com es va poder i que les reaccions a la sentència contra Pablo Hasel i alguns altres fets concrets van fer evident que el carrer no era mort sinó tan sols aturat, per la pandèmia. Però també és veritat que els polítics s’han acostumat molt fàcilment a no rebre cap mena de pressió. A viure sense pressió.

Seríem avui en la situació que som si la gent pogués expressar-se lliurement, sense patir per la seua salut, i la pandèmia no hagués frenat les interaccions socials? No n’estic segur. Crec que la bifurcació de l’independentisme ja és tan profunda, ja porta a situacions tan diferents, que potser aquesta vegada l’apel·lació des del carrer a la unitat, simplement a la unitat, no tindria el gran efecte que va tenir la diada del 2012 o la Via Catalana o les Marxes per la Llibertat. Perquè ja hi ha molta gent que va un pas més enllà i es demana: la unitat per a fer què? I, més que això encara, em fa la sensació que molts independentistes han decidit de desconnectar de la política parlamentària, completament decebuts, i emprendre unes altres vies d’organització. La manca de credibilitat dels polítics és cada dia més evident.

Ara bé, també em sembla difícil d’imaginar que amb un carrer actiu s’hagués arribat a la situació on som, que és completament il·lògica. Tan il·lògica que sembla que ni les matemàtiques, una de les ciències més bàsiques de totes, es tinguen en compte.

No m’estranya, per tant, que aquests darrers dies el meu correu s’haja omplert de comunicacions amb propostes de gent que vol recrear, virtualment, aquella pressió que hi havia abans als carrers. La més important és la concentració anunciada per l’ANC diumenge a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Però hi ha de tot, al costat d’això: des de diversos canals de Telegram que es van organitzant, com és el cas de TorneuMeElVot, fins a accions aïllades de col·lectius de tota mena, com el manifest que avui mateix pensa lliurar als partits l’anomenada Taca d’Oli, el grup d’avis de vint-i-vuit poblacions que fa tres anys i mig que fan concentracions en favor dels presos polítics i que recorden, d’entrada, el principi més bàsic: “Si tenen un escó al parlament, és gràcies als nostres vots.” I totes aquestes protestes, totes aquestes expressions evidents de malestar, ahir les va assumir Jordi Cuixart en aquest important discurs que mereix ser escoltat i assaborit.

I no sé si és que aquesta remor que puja es comença a sentir o si ells mateixos se n’adonen, però sembla que alguna cosa ha provocat una mínima reacció dels partits i per això ahir es van pactar uns acords que he de dir que a mi em semblen una puntada de peu endavant, per dir-ho a la manera del rugbi, tot i que bé podria ser també que evitassen el ridícul anunciat que ens queia a sobre.

PS1. Novament, la gran notícia del dia arriba dels tribunals europeus, amb aquesta decisió del TJUE que pot obrir una via per al retorn en llibertat dels exiliats.
Informa:VILAWEB.CAT (13-5-2021)

99 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: