AMB UN PARLAMENT AUTONÒMIC NO HI HA INDEPENDÈNCIA

“Amb Parlament no hi ha independència”
( DAVID GONZÁLEZ )

El Parlament de Catalunya no és sobirà més enllà de les atribucions que li confereix la legislació vigent: això és, l’Estatut d’Autonomia d’acord amb la Constitució espanyola. Si el Parlament de Catalunya fos plenament sobirà, no faria falta que hi hagués independentistes a Catalunya. És el que passa en el cas espanyol. Així, no hi ha independentistes espanyols perquè el poble espanyol és “sobirà” i, com sigui que la “sobirania nacional” es diposita a les Corts, aquestes ―Congrés i Senat― sí que són plenament sobiranes en tot el que afecta la sobirania. Per això, els espanyolistes més cínics i exquisits neguen que sigui impossible la independència de Catalunya en el marc de l’actual Constitució espanyola: n’hi hauria prou ―diuen― que els partits independentistes portessin el seu projecte a les Corts i que aquestes expressessin el seu acord per majoria i, després d’un llarg procés, impulsessin una reforma de la Constitució per a (podeu riure o plorar o totes dues coses, si ho preferiu) permetre que els catalans votessin en un referèndum vinculant la seva separació (o no) d’Espanya. De la mateixa manera, si el Parlament de Catalunya fos sobirà en una Catalunya sobirana, els partits unionistes podrien promoure una reforma de la Constitució de l’Estat català per dissoldre’l i/o reunificar-lo amb l’Estat espanyol (o el que hagués quedat d’ell). I si tinguessin la majoria a la cambra legislativa catalana ―insisteixo, plenament sobirana―, no tindrien més problema per dur a terme el seu projecte. Ara no els fa falta, és clar, perquè el poble espanyol és sobirà i el català paga el convit, com demostra el creixement del PIB.

O sigui: la pèrdua de la condició de diputat del cupaire Pau Juvillà per decisió del TSJC i de la Junta Electoral Central, comunicada “per imperatiu legal” per la secretària general del Parlament, i després que la Mesa refusés la seva delegació de vot per tal de no incórrer en desobediència, ha tornat a evidenciar els límits amb què topa la “sobirania” real del Parlament, cada vegada més retallada. Ho evidencia el fet que les disposicions d’un simple òrgan administratiu, la Junta Electoral Central, s’hagin d’executar sí o sí ―la retirada de la condició de diputat de Juvillà― encara que no existeixi sentència ferma, ja que el Tribunal Suprem no ha resolt el recurs interposat. La pregunta, doncs, és inevitable: per a què serveix el Parlament? I la resposta, òbvia: en les circumstàncies actuals, el Parlament serveix i és necessari per a moltes coses, però ni és sobirà per blindar Juvillà en el seu escó ni per proclamar la independència i fer-la efectiva pel sol fet de proclamar-la.

El cas Juvillà ha escrit un nou capítol de l’extenuant lluita caïnita entre ERC i Junts, ara reconvertida en una patètica competició per determinar si Laura Borràs, certament presonera del seu propi discurs, ha cedit amb Pau Juvillà abans que Roger Torrent amb Quim Torra. Alhora, Junts ha acusat la CUP d’haver intentat arrossegar Borràs a la paperera del Codi Penal. El resultat per a l’independentisme és que ha sortit encara més dividit i debilitat políticament davant del dispositiu judicial-administratiu espanyol. Però el que en el fons ha evidenciat el cas Juvillà, encara que soni a descobriment de la Mediterrània, és que el Parlament de Catalunya no és sobirà. Sens dubte que pot litigar fins on desitgi i li sigui possible davant dels altres poders en els tribunals superiors, d’Espanya i de la Unió Europea. Però en situacions de clara col·lisió amb la legalitat estatal vigent ―fins i tot si aquesta, com és el cas, ha estat retorçada fins a l’extrem―, als responsables de la cambra no els queda cap altra sortida que o bé acatar per activa o per passiva, cas de Torrent i Borràs, o desobeir assumint totes les conseqüències, com ja van fer Forcadell i totes i tots els líders del procés.

S’hauria entès que el Parlament hagués plantat cara, per exemple, amb una tancada dels seus membres quan es va aplicar el 155, la supressió de l’autonomia, passés el que passés?

Jo no sé si les institucions estan o no estan per desobeir. S’hauria entès que el Parlament hagués plantat cara, per exemple, amb una tancada dels seus membres quan es va aplicar el 155, la supressió de l’autonomia, passés el que passés? I que els independentistes mobilitzats al carrer l’haguessin defensat com van defensar les urnes en el referèndum de l’1-O? Hauria estat legítima aquesta protesta davant del que va suposar un claríssim abús legal-constitucional per part de l’Estat per esclafar el moviment independentista català? En qualsevol cas, a falta d’aquesta rebel·lió institucional i del suport del carrer, desmobilitzat o autodesmobilitzat en el moment decisiu, sembla clar que difícilment es farà la independència mitjançant les institucions autonòmiques. No és que tinguem un Parlament de “fireta”, és que un parlament autonòmic serveix per al que serveix, com la seva pròpia naturalesa indica. L’estat autonòmic està concebut, precisament, perquè els parlaments autonòmics com el català siguin això, parlaments autonòmics, no parlaments nacionals sobirans com pretenen fer veure alguns no sé si per voluntarisme, impotència o ganes d’enganyar i autoenganyar-se o tot alhora.

El procés ha deixat molt clar que no hi haurà independència “de la llei a la llei” ni pel simple fet que un parlament autonòmic la proclami, encara que s’hagi refrendat abans ―sense acord amb l’altra part― i per molt democràtica i àmplia que sigui la majoria que la promogui. Cal alguna cosa més. D’això, si llegim bé les premisses, es deriva una pregunta que s’haurien de fer per igual els partidaris i els contraris a la independència. Si amb l’actual marc legal estatal i estatuari, espanyol i català, és impossible que una majoria democràtica porti Catalunya a la independència, quins camins queden per fer realitat aquesta legítima aspiració? Aquesta voluntat general, si se’m permet l’expressió de Rousseau, no és una entelèquia: es va traduir en el 52% dels vots de les últimes eleccions al Parlament, aviat farà un any. I doncs? No serà, que, al final, amb Parlament, no hi ha ―ni hi haurà― independència? El president Quim Torra va dir una cosa semblant en una ocasió ―l’autonomia és un obstacle per a la independència― i el van lapidar. I el líder del PSC, Salvador Illa, ho diu cada dia a la seva manera ―no hi haurà referèndum, no hi haurà independència― i ningú no s’altera, ni res.
Informa:ELNACIONAL.CAT (7-2-2022)

69 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: