ANC: DEU ANYS DE LLUITA PER LA INDEPENDÈNCIA AMB MOLTES VOLTES

“Deu anys d’ANC des de dins”.

Una dècada ha servit perquè la història de l’Assemblea Nacional de Catalunya, que en part és la de l’independentisme que li és coetani, fes moltes voltes. En un moment de desorientació del moviment, fem balanç d’aquests deu anys amb persones que han tingut un paper destacat a l’entitat que celebra aquest diumenge un acte per refermar la seva postura política i per donar el tret de sortida a les commemoracions per la seva dècada.

(XAVIER PUIG )

És impossible entendre la història de l’independentisme contemporani sense atendre a la dimensió de l’Assemblea Nacional de Catalunya. Tot i que la seva capacitat d’influència ha variat durant els anys, és en bona mesura responsable del gran salt que va fer l’independentisme ara fa una dècada. El pas d’un moviment significatiu però minoritari a un moviment de masses està, en bona mesura, apadrinat per aquesta entitat nascuda de la societat civil ara fa deu anys. Tot i que no s’ha deslliurat de tensions internes i externes, de crítiques i polèmiques, gairebé ningú li nega els serveis prestats al moviment sobiranista.

Era 10 de març de 2012 quan al palau Sant Jordi es va celebrar l’assemblea constituent de l’ANC. S’hi van aplegar set mil persones que poc després, entrat l’abril, escollirien Carme Forcadell com a primera presidenta de l’entitat. A l’horitzó, la celebració de la Marxa cap a la independència i la manifestació de l’11 de setembre de 2012, que donaven el tret de sortida al cicle de mobilitzacions més multitudinàries de la història contemporània del país.

Set mil persones, però, no apareixen al Palau Sant Jordi del no res. Els temps havien canviat, la sentència de l’Estatut, diu el relat comú, havia posat de manifest per a molts catalans que l’única sortida era la independència. Així s’havia anat veient, per exemple, des de 2009 amb l’organització de les consultes populars sobre la independència. Primer a Arenys de Munt (Maresme) i després a municipis d’arreu del Principat.

Arran d’això, un grup liderat per Miquel Strubell, Pere Pugés, Miquel Sellarès i Enric Ainsa va començar a barrinar la manera d’articular l’embranzida generada per les consultes a través d’un moviment cívic, transversal, apartidista i popular. Amb aquesta feina de formigueta s’arriba a l’abril de 2011 quan 1.300 persones se citen al Palau de Congressos de Barcelona en la Conferència Nacional per l’Estat Propi. D’allà en surt l’encàrrec de vertebrar l’ANC.

Poc més d’un any després, el setembre de 2012, l’Assemblea aconsegueix posar un milió de persones vingudes d’arreu del país als carrers de Barcelona darrere una pancarta amb un lema explícitament independentista: «Catalunya, nou estat d’Europa». La seva legitimitat com a actor central de l’independentisme quedava més que reconeguda en aquell moment.

Raons de pes

Els motius d’aquest èxit semblen tenir una explicació compartida per diverses persones que fa anys que estan implicades a l’organització. Pere Pugés, un dels impulsors de l’entitat, creu que hi ha una combinació de factors, entre les consultes populars, «l’espurna que faltava per mostrar l’emprenyament de la gent» i la crisi econòmica. Destaca que tot plegat es va fer a partir d’un «pla molt ben treballat. Els dos anys després de les consultes van ser anys de treball intens de laboratori. No fèiem soroll, no es veia, però treballàvem en un full de ruta de país que partia d’una bona anàlisi de la situació i de saber canalitzar el descontentament popular cap a una energia positiva». Encara afegeix que a més, creien que havia de ser «un moviment cívic allunyat dels partits i amb prevenció dels partits», perquè des del primer dia «teníem clar que si això tenia èxit ho intentarien desmuntar».

Carme Forcadell, que va ser la primera presidenta de l’entitat i més endavant seria presidenta del Parlament català –motiu pel qual va ser presa després de l’1-O–, també dona importància a les consultes com a moment de gestació. «Va quallar tan ràpid perquè hi havia molta gent amb ganes de mobilitzar-se» i això, diu, era fruit «d’un cultiu previ que s’havia sembrat durant molts anys». L’assemblea, doncs, «va ser part de la resposta». Com Pugés, defensa que «si els partits hi haguessin tingut res a veure, potser no s’hauria pogut fundar. El gran encert va ser trobar un espai al marge dels partits on tots poguéssim defensar la independència».

L’actual presidenta, Elisenda Paluzie, destaca que l’Assemblea naix en un moment en què «una part important de la població ja havia fet el pas del catalanisme a l’independentisme». Destaca la feina dels fundadors que «van anar a parlar amb moltes de les coordinadores de les consultes que no s’havien dissolt i van esdevenir una base directa de la xarxa territorial de l’ANC». Remarca també que el fet que es treballés de manera «discreta» va fer que, «sense que es notés, hi hagués una estructura amb molta capil·laritat». Per això, sorprèn que la primera manifestació sigui tan massiva, diu, «perquè no s’havia visualitzat la tasca més callada de fer xarxa».

Liz Castro, que fou candidata a presidir l’entitat, apunta que «la gent estava buscant una manera d’organitzar-se i manifestar-se a favor de la independència, i considera que va ser encertada la forma com es va preparar la primera manifestació «amb assajos en forma de petites manifestacions al llarg del territori durant l’estiu. Va ser perfecte per animar la gent». També Natàlia Esteve, exvicepresidenta de l’entitat, assenyala que era una «necessitat latent a la societat civil des de les consultes», i apunta que «som molts els que no confiem en els partits i els polítics professionals, i això va il·lusionar molta gent».

Victòries

Aquesta il·lusió es va anar encadenant, especialment d’11 de setembre en 11 de setembre. Fins al 2019, se succeeixen diades que freguen o superen el milió de participants. La Via Catalana de 2013, la V de 2014 o les manifestacions d’abans i després del referèndum són de les més recordades. «La principal fita i èxit de l’ANC ha estat ser capaç de mobilitzar tanta gent any rere any», pensa Forcadell, que remarca que «és molt difícil de fer». Al seu entendre, la funció de l’ANC ha estat aquesta «fer de lobby de pressió, pressionar el govern, i això l’assemblea ho sap fer». Ella, de fet, és la protagonista de la imatge més icònica d’això que explica. El seu «president, posi les urnes» a la manifestació de 2014, a les portes de la consulta del 9N, va ser especialment rellevant.

També Esteve pensa que la funció de l’ANC és aquesta i que és allà on s’haurien de dedicar esforços, a «marcar l’agenda independentista». Creu que «els grans èxits han vingut quan l’ANC ha pogut marcar la seva agenda: tant en la consulta del 9N com amb el referèndum del Primer d’Octubre». Aquesta pressió, considera, «és la feina que ha de fer l’assemblea, hi hagi qui hi hagi al govern». Un altre valor, segons Esteve, és que l’ANC «realment és molt democràtica i els socis tenen molta capacitat de decisió». Per això, tot i que els estils de lideratge dels seus presidents hagin estat diferents, «hi ha coses que s’han mantingut», perquè «no és fàcil prescindir dels voluntaris i els activistes».

Amb totes dues concorda Paluzie, que indica que les dues coses que han caracteritzat l’organització són «la capacitat de mobilitzar i de canviar l’agenda política». En termes d’agenda, exposa, «va ser important la introducció del referèndum en el full de ruta l’any 2016».

Pugés assenyala que l’èxit ve també d’haver sabut aprofitar l’oportunitat, de «ser conscients que entre la gent hi havia un percentatge elevadíssim d’independentisme declarat i latent que faltava que sortís a la llum. Ho vam detectar ràpidament gràcies al Miquel Strubell, que havia fet unes enquestes des de la Universitat Oberta de Catalunya». Actuar «ràpida i precisament» ho veu com un èxit, de la mateixa manera que «posar un horitzó proper per celebrar el referèndum el 2014 que no es va poder fer fins el 2017».

L’aposta per una estratègia no-violenta ha estat un dels pilars de l’ANC. De fet, per a Castro és «el major èxit» de l’entitat, «posar en valor la no-violència» i «mobilitzar tanta gent». És conscient que hi ha qui parla del «llirisme», però ella creu que és un error perquè «l’ANC havia estat capaç de mobilitzar tot el país i insistir en el referèndum», i lamenta el fet que, «després, els polítics i el mateix president de l’ANC, Jordi Sànchez, posessin els frens aturant la manifestació permanent del 3 d’octubre, cosa que taca una mica els fets».


Els límits

És palès que, malgrat l’èxit de mobilització, l’ANC –i la resta del moviment– no ha aconseguit la seva fita final, la independència. «Tenim un objectiu pendent i cal tornar a trobar una forma d’encarrilar les forces polítiques i marcar l’agenda amb alguna cosa concreta», indica Esteve, que va abandonar la vicepresidència de l’ANC després del Primer d’Octubre per desavinences amb la línia assumida.

Girant la vista enrere, Paluzie reflexiona que sovint s’ha aconseguit marcar agenda des de l’entitat, però que «quan el lideratge ha estat després en mans dels polítics, el resultat no ha estat el que es volia». Posa d’exemple la consulta del 9-N, que sobre el paper havia de ser un referèndum. «S’aconseguia arribar fins a un determinat punt, però no fins a l’objectiu inicial de l’Assemblea».

Sobre aquell moment, Pugés pensa que l’error va ser no encarar el post 9-N bé: «quan vam veure que no fèiem el referèndum i que no es feien les eleccions plebiscitàries, vam passar per l’adreçador de pactar la llista de Junts pel Sí de la manera que ells volien i no com la volíem nosaltres». En aquell moment, diu, els tocava buscar «superar la barrera dels dos milions i aconseguir que s’acostés a la independència la gent que volia viure millor. Malauradament ens vam quedar en els titulars perquè l’ANC mateixa no s’ho va prendre seriosament». El motiu? Segons Pugés, que dins l’entitat «ja havia entrat el càncer, que va ser l’intent de control dels partits». Per ell, «aquell va ser el punt d’inflexió a partir del qual l’ANC va començar a perdre protagonisme». Si fins llavors hi havia un objectiu clar, el que fou un dels impulsors de l’entitat pensa que d’ençà d’aquell moment «s’han hagut d’anar improvisant fulls de ruta cada any»

Tres anys després, amb l’1-O, Castro pensa que l’error de l’ANC va ser «no continuar amb la pressió ciutadana per exigir que es fessin efectius els resultats, perquè alguns representants de l’ANC s’havien fet massa propers als polítics. Era feina de l’entitat fer que els polítics complissin les promeses i no ho va fer». De retruc, això fa, segons Castro, que canviï com es «veu l’ANC des de fora radicalment».

Pel que fa a l’etapa posterior al referèndum de 2017, Paluzie pensa que tot i que en un context de «retirada» l’ANC «ha mantingut el discurs i ha estat una llumeta d’algú que es mantenia ferm, no hem aconseguit capgirar la retirada i hem tornat a un retrocés en el discurs i l’acció dels partits independentistes».

Forcadell, al seu torn, considera que el repte de l’Assemblea és «tornar a ser aquella ANC que il·lusionava i que treia milers i milers de persones al carrer. Recuperar l’embranzida que tenia i que, ara, després de tota la repressió i la pandèmia, és normal que no tingui. El repte és tornar a pressionar el govern per aconseguir la independència».

Futur incert

Davant aquests reptes, però, hi ha múltiples visions sobre cap on ha d’avançar l’Assemblea els propers anys. Fins i tot, hi ha qui pensa que ha deixat de ser una eina útil per a l’independentisme, com a mínim tal com està plantejada en aquest moment.

És, en certa manera, el cas de Liz Castro, que pensa «que l’Assemblea som una estructura molt feixuga que fa molt difícil que pugui complir els seus propòsits. Es va cedir bastant el 2017 i ara estem en un altre lloc, i potser necessitem una altra eina». A parer seu, no és clar si l’entitat «es pot recuperar de la desfeta del 2017», i té la sensació que «s’ha de fer net i fer una organització més àgil i més descentralitzada».

Al pol contrari s’hi situa Natàlia Esteve, que considera que «l’ANC és l’única entitat que té sentit si volem arribar a la independència», i assenyala que «hi ha un interès per esgotar un projecte que és difícilment controlable pels partits, encara que ens puguin colar a Jordi Sànchez o a qui vulguin». Hi està d’acord Pugés, que detalla que «qui l’ha volgut enterrar, i la segueix volent enterrar, són els mateixos dels quals ens vam prevenir el primer dia. L’ANC no ha estat mai útil als partits. Els que diuen que no és una eina útil són aquells a qui l’ANC els fa nosa perquè no l’han pogut controlar mai».

L’actual presidenta, Elisenda Paluzie, que deixarà el càrrec aquesta primavera, pensa que no és un projecte esgotat, però «ha de saber reinventar-se una mica en cada moment». Retreu que fa quatre anys ja se la va voler enterrar «perquè els CDR era el que pujava amb força», i es pregunta «on són ara els CDR». En canvi, treu pit per dir que «l’ANC té ara un 20% més de socis que el 2018», i reivindica que aguantar en un context com l’actual «ja és un mèrit».

Forcadell, primera presidenta de l’entitat, presa política fins que va ser indultada i militant d’ERC, sap que hi ha qui pensa que l’ANC està esgotada, i tot i dir que «cadascú pot pensar el que vulgui», recorda que «per tirar endavant la independència necessitem una societat civil organitzada, i l’ANC ha demostrat que és capaç de mobilitzar. Ningú no ha fet mobilitzacions massives com l’Assemblea». Pensa que després de la desil·lusió, i aprofitant les eleccions que han d’arribar a l’entitat, és «un bon moment per reprendre l’embranzida. Sempre que hi ha eleccions és bon moment per fer balanç i replantejar què fem».

També veu les eleccions com una oportunitat de canvi Pere Pugés. «Que hi hagi un canvi de secretariat tan radical com el que hi haurà és positiu, no arriba a una vintena els membres del secretariat que poden repetir», valora, entenent que «entrarà gent amb un plantejament nou, perspectiva i ànims diferents. Amb capacitat ja no de resistir, sinó de construir». Pensa, a més, que «hi ha actors adequats per a una tasca i una altra. L’ANC és la millor eina per part dels projectes, i tenim la sort de tenir el Consell per la República a l’exterior, que és la millor eina. També els partits han de saber gestionar l’autonomia i debilitar l’Estat».

Tot i que cap dels entrevistats ho expressa així, el xoc per la compaginació entre l’Assemblea i els Consells Locals del Consell per la República pot ser un dels reptes patents els propers anys.

Pugés insisteix en què «l’ANC té una estructura territorial que farà que per molt que vulguin no l’enterraran», i adverteix que «només que sorgeixi el projecte de país que s’està construint, sense fer soroll, l’ANC serà l’estructura ideal per tirar endavant la major part de projectes per construir la República i els partits tornaran a anar-hi a remolc».

Mirant al futur proper, Paluzie pensa que el repte és «aconseguir tornar a liderar un procés d’independència que sigui unilateral i tornar a canviar l’agenda política dels partits». Aquest serà, sens dubte, el repte de la nova presidència de l’entitat: tornar a ser decisiva o seguir apagant-se lentament.
Informa:ELTEMPS.CAT (3-4-2022)

227 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: