‘El Mundo’ clava amb Messi la situació lingüística a Catalunya ”
(ÀLEX GUTIÉRREZ )

El Mundo segueix munyint la filtració del contracte de Messi. Avui toca esprémer fins a l’última gota d’una clàusula en la qual s’instava el jugador a aprendre català. Poso en cursiva els verbs que fa servir el diari. A portada: “El contracte de Messi amb el Barça imposava que aprengués català”. Al subtítol de la peça interior: “Una clàusula imposa a Messi l’obligació d’aprendre català”. A la primera frase del text: “El Barça exigeix…” Més endavant: “El club que presidia Josep Maria Bartomeu imposa al futbolista argentí…” Però les intervencions de Messi en la llengua de Verdaguer es poden comptar amb els dits d’una orella. Per tant, ¿es pot parlar d’exigència i d’imposició si la clàusula de marres s’ha saltat olímpicament? El mateix diari admet que Messi no ha respectat aquella disposició i que segueix expressant-se en la seva llengua natal, tot i viure a Barcelona des de ja fa més de dues dècades. Si era un precepte ornamental, ¿no s’hauria d’explicar així, en comptes de recórrer als verbs dictatorials? No se m’acut retrat més acurat de la situació lingüística a Catalunya: sobre el paper, tot són imposicions –i així ho ven la caverna– però, un cop al carrer, la debilitat del català es fa dolorosament evident. I això ja no ho expliquen, esclar.

La cita que encapçala avui el rotatiu, per cert, és de traca i mocador. La va dir Marlene Dietrich: “Imposar condicions excessives és dispensar del seu compliment”. Tota una cosmovisió es pot encapsular en aquesta tria: aprendre una llengua veïna a la teva materna, vivint més de mitja vida en contacte amb ella, no sembla una pretensió desaforada. El problema, esclar, és que aquest contacte no existeix. Que la Catalunya talibana de la llengua, que persegueix els castellanoparlants, només existeix en el seu imaginari.
Informa:ARA.CAT (2-2-2021)