“Escòcia mesura la força a les urnes per a un altre referèndum”.
Les eleccions escoceses del 6 de maig es perfilen com a un possible catalitzador d’un canvi en el futur constitucional entre Edimburg i Londres. Hi ha pocs dubtes sobre quina serà la formació amb més representació al Parlament. El Partit Nacional Escocès (SNP), que governa des de fa 14 anys, guanyarà còmodament. La primera ministra, Nicola Sturgeon, es presenta amb la promesa d’un segon referèndum d’independència abans del 2024. La pregunta clau, però, serà si podrà complir la seva paraula i guanyar el pols al govern britànic. De la magnitud de la seva victòria dependrà el pes dels seus arguments. En joc hi ha la celebració d’un segon plebiscit i el somni de la independència. A l’horitzó, un xoc de trens amb Westminster que s’intensifica.

( MARINA FORCE )
Si tots els camins duen a Roma, en el context electoral escocès, Roma és el debat sobre la independència. A poc més d’una setmana dels comicis, la qüestió sobre un segon referèndum domina la campanya.

Les eleccions se celebren amb un teló de fons inèdit. L’última vegada que Escòcia va escollir govern, al 2016, el plebiscit sobre la Unió Europea encara no s’havia celebrat i el suport a la independència fregava el 47%. No cal dir que la possibilitat d’una pandèmia global era cosa més pròpia de la ciència ficció. Cinc anys després, el Brexit s’ha fet efectiu, l’independentisme es troba frec a frec amb l’unionisme i el coronavirus ha arrasat el món i ha contret el PIB escocès en un 7,2%. Tot i l’excepcionalitat de les circumstàncies, el debat constitucional ha eclipsat un cop més la resta de qüestions, fet que ha crispat les bases unionistes.

“Aquestes eleccions són massa importants per a presentar-se com un referèndum sobre la possibilitat d’un segon referèndum. S’haurien d’abordar els temes que importen als escocesos, com ara la recuperació econòmica després de la COVID-19 i les polítiques fallides de l’SNP”, lamenta Pamela Nash, directora executiva de l’organització Scotland In Union.

La enquestes, però, ens diuen que la independència és el tema primordial a l’hora de determinar la intenció de vot. Segons el darrer sondatge d’Ipsos Mori, un 52% dels escocesos votaria ‘sí’ en un plebiscit, una xifra que dibuixa un moment dolç per l’independentisme, malgrat les divisions del moviment, encarnades en el retorn de l’exprimer ministre escocès (2007-2014) Alex Salmond a la primera línia política.

Hi ha dos factors que explicarien l’increment de suport a la causa. El Brexit, una política que els escocesos van rebutjar a les urnes; i més recentment la gestió de la pandèmia.

“No hi ha dubte que durant el darrer any Escòcia ha semblat més un país independent que en cap altra moment de la meva vida” diu Blair Jenkins, que va dirigir la campanya de ‘Yes Scotland’ al referèndum de 2014. “Les decisions importants, literalment de vida o mort, s’han pres a Edimburg i no a Londres. I és evident que la gent sent que hi ha hagut més qualitat de lideratge aquí que no pas a Westminster”.

La seva percepció no és esbiaixada. Nicola Sturgeon és la política britànica més ben valorada. Tres de cada cinc escocesos aproven la seva gestió, fet que contrasta amb la impopularitat de Boris Johnson a Escòcia. La primera ministra, que domina l’art de la comunicació amb mestria, s’ha guanyat bona part de la població amb les seves rodes de premsa diàries per informar sobre la COVID-19 i amb mesures més prudents que les aplicades a Anglaterra.

Mentrestant, el país té greus problemes socials, com ara l’eixamplament de la bretxa educativa entre rics i pobres, les llargues llistes d’espera sanitàries, la pitjor crisi de consum de drogues d’Europa i una taxa de pobresa infantil del 24%. No obstant, sembla que l’SNP capejarà el temporal gràcies a tres avantatges estratègics. Una, que el debat constitucional ha polaritzat la societat de manera radical i la formació concentra la majoria de votants independentistes. Dos, que malgrat ser un partit socialdemòcrata, atrau electors d’ideologies diverses, des del centredreta fins al socialisme. I tres, que no hi ha cap grup a l’oposició que li faci ombra, perquè tots estan en hores baixes.

La batalla pel segon lloc

Sovint es diu que els perdedors se centren en els guanyadors, mentre que els guanyadors se centren en guanyar. A Escòcia, cap dels líders de l’oposició no intenta presentar-se com un primer ministre a l’espera de ser elegit. Hi ha una acceptació tàcita que l’SNP sortirà vencedor i tots els esforços es destinen a reduir les dimensions de la seva victòria.

En aquest sentit, la batalla entre laboristes i conservadors per la segona posició ha acaparat moltes mirades. El leitmotiv de la campanya Tory és la lluita de banderes. El seu nou líder, Douglas Ross, és un diputat a Westminster i linier a la lliga de futbol, que es presenta com l’única opció per deixar fora de joc la possibilitat d’un segon referèndum. Amb aquesta estratègia vol apel·lar els votants unionistes i evitar una davallada de suports després de la sortida de la popular dirigent conservadora Ruth Davidson.

El Partit Laborista li trepitja els talons. La formació va estrenar líder fa tan sols tres mesos, el sisè en 10 anys. Anas Sarwar és el primer musulmà al capdavant d’un grup polític al Regne Unit i la vocació li ve de família. El seu pare també va trencar esquemes convertint-se en el primer diputat musulmà al parlament britànic. Tot i que una tercera part dels votants encara no el coneixen suficientment com per valorar la seva gestió, el seu índex d’aprovació és del 46%. La seva campanya té dos pilars: posar el focus en la recuperació econòmica després de la COVID-19 i un ‘ara no toca’ parlar d’un segon referèndum.

“Crec que la batalla per ser la segona força serà molt renyida”, diu Peter Duncan, ex-diputat del Partit conservador escocès a Westminster. “Tot i que no dono suport als laboristes, penso que Anas Sarwar és molt raonable i assenyat, d’una manera que el seu predecessor no ho era”, conclou.

Per al Labour Party qualsevol tendència a l’alça serien bones notícies. El partit, que va governar entre el 1999 i el 2007, pateix des de llavors una gran davallada i als últims comicis només va aconseguir 24 de 129 diputats. Segons alguns dels seus simpatitzants, Anas Sarwar podria ser l’espurna que el partit necessita per ressorgir de les cendres.
Anas Sarwar, dirigent dels laboristes / Europa Press

Alex Salmond, el retorn de l’au fènix

Durant deu anys, Alex Salmond i Nicola Sturgeon van formar un duet polític d’èxit. Plegats van portar l’SNP al poder, van aconseguir una majoria parlamentària el 2011 i van estar a tocar d’acomplir el somni compartit de la independència. Ara, l’exlíder d’Escòcia i la seva antiga protegida estan immersos en una batalla, més personal que política, que amenaça de fragmentar l’independentisme.

Al centre de la disputa hi ha les acusacions d’Alex Salmond que alts càrrecs del partit i alts funcionaris del govern van orquestrar denúncies contra ell per apartar-lo de la vida pública. El 2018 va ser acusat de 13 delictes d’assetjament sexual, però des de llavors ha estat absolt de tots els càrrecs.

La picabaralla s’ha traslladat al camp polític i ha culminat en la creació del Partit Alba (Escòcia, en gaèlic), liderat per l’exprimer ministre. La formació vol atraure els seguidors de l’SNP, però sobretot el sector més impacient de l’independentisme, que creu que cal un referèndum de manera urgent i que el Partit Nacional Escocès no dona garanties com perquè es pugui acabar celebrant.

“La formació apel·la als nacionalistes clàssics, aquells que donaven suport a l’SNP fa vint anys, abans que fos un partit de masses, i pels quals la independència és l’única raó de ser”, explica a EL TEMPS Campbell Gunn, que va assessorar Nicola Sturgeon i també Alex Salmond, amb qui se l’associa normalment. Per a ell, el retorn del dirigent a l’escena pública ha estat una sorpresa, però a diferència de molts altres membres de l’SNP, creu que la decisió està motivada “per la seva passió per la causa independentista i no pas pel seu ego”.
Alex Salmond i el seu nou Partit Alba

L’objectiu del seu partit, segons ha explicat Salmond, és aconseguir una “supermajoria” per a la independència al Parlament. Per fer-ho, vol treure rèdit del sistema electoral mixt del país. Escòcia es divideix en vuit regions electorals que engloben un total de 73 circumscripcions. Als comicis, cada ciutadà emet dos vots. El primer, per a un candidat a la seva circumscripció, on la persona més votada treu escó i la resta de partits es queden sense representació; i el segon, per a un partit a la seva àrea regional, on s’aplica una fórmula proporcional. Aquest sistema dificulta que els grups que aconsegueixen molts diputats a les circumscripcions també n’obtinguin a les regions i, per tant, posa traves a la creació de grans majories. A les passades eleccions, per exemple, l’SNP va arrasar a les circumscripcions, aconseguint 59 dels 73 escons en joc. A les llistes regionals, però, la proporcionalitat els va impactar negativament i només en van treure 4 de 56, malgrat arreplegar el 41,7% del vots.

El Partit Alba, que només concorre a les regions, es presenta com un vehicle complementari a l’SNP i demana els seus electors que els cedeixin el segon vot per multiplicar la representació del moviment a la cambra. La teoria és encertada, però la pràctica arriscada. Podria ocórrer que la divisió del vot per la independència beneficiés les formacions unionistes i acabés privant l’SNP d’una majoria absoluta, que molts veuen com la clau per obrir la porta d’un segon referèndum.

Les enquestes no són favorables a Alex Salmond. El polític és, a hores d’ara, més impopular que Boris Johnson. Només un 9% dels electors el veuen amb bons ulls. Això podria explicar, en part, la baixa intenció de vot del partit, d’entorn al 3%, tres punts per sota del llindar necessari per aconseguir representació. “La seva personalitat li ha permès crear un partit del no res, però pot ser que ara també limiti significativament allò que pot aspirar a aconseguir”, explica el politòleg Sir John Curtice.

Més enllà de l’impacte de la formació a les urnes, el grup és transcendent perquè ha trencat el monopoli de l’SNP pel que fa el discurs sobre el calendari i la tàctica per aconseguir un segon plebiscit. L’opció preferida de Nicola Sturgeon és un referèndum pactat amb Westminster, que se celebraria en els propers dos anys i mig, sempre i quan s’hagués superat la pandèmia. La primera ministra, però, ja ha dit que si no hi ha acord amb el govern britànic, el Parlament escocès legislarà per a una consulta i en defensarà la legitimitat als tribunals.

Per la seva banda, Alex Salmond, creu que la independència hauria de ser “la prioritat immediata”, i assegura que les negociacions per a un referèndum haurien de començar “en la primera setmana del nou parlament pro-independentista”. El líder diu que un plebiscit acordat és una opció, però no l’única, i ha deixat la porta oberta a altres alternatives, com ara unes eleccions plebiscitàries, accions legals a nivell internacional i manifestacions multitudinàries.

El denominador comú en les tàctiques d’ambdós polítics, i l’elefant a l’habitació, és Boris Johnson i el poder de l’executiu britànic per rebutjar la cessió de les competències a Escòcia per a la celebració d’un plebiscit.

“Privadament, molta gent del sottogoverno reconeix que està malament negar-se totalment a participar d’una sol·licitud democràtica de la gent d’Escòcia. Perquè si ho fas, és possible que retardis el trencament del Regne Unit, però també el fas inevitable”, opina Andy Maciver, un ex-assessor del partit conservador escocès. “Si hagués d’aconsellar-los, els diria: ‘deixey de pensar en maneres per aturar un referèndum i comenceu a pensar en com guanyar-lo’”.

Tot apunta que les eleccions del maig derivaran en una altra majoria per la independència i tensaran encara més les relacions entre Edimburg i Londres. La pilota, però, és al terrat del premier britànic i la decisió és complicada. Si rebutja posar les urnes, podria avivar la flama independentista. Accedint a un plebiscit, però, s’arrisca a convertir-se en el dirigent que va presidir la ruptura del Regne Unit. En joc està el seu llegat, que reflectiran els llibres d’història.
Informa:ELTEMPS.CAT (5-5-2021)