El debat’ El debat electoral de TV3 serà una de les últimes ocasions en què es podran veure junts els candidats a la presidència de la Generalitat en les eleccions de diumenge. És el segon debat televisiu que té lloc després del de RTVE. El debat a la televisió pública catalana, presentat per Vicent Sanchis, comptarà amb Carlos Carrizosa, Àngels Chacón, Pere Aragonès, Salvador Illa, Jéssica Albiach, Dolors Sabater, Alejandro Fernández, Laura Borràs i Ignacio Garriga. Tindran minut d’or final.
“Ni Kennedy ni Nixon, però els indecisos esperen ”
Aragonès i Borràs no només han de connectar emocionalment amb el votant: han d’aparèixer com a gestors solvents i ser creïbles en el terreny nacional.
( FERRAN CASAS )

L’any 1960 és un dels més rellevants en la història de la comunicació política i de les campanyes electorals. Hi havia eleccions americanes i un acarament televisat va marcar-les definitivament i ens va fer entrar en una nova era a l’hora de decidir el vot. El demòcrata John F. Kennedy va derrotar amb claredat, al plató primer i a les urnes després, el republicà Richard Nixon. Un s’havia preparat a fons i l’altre va passar un mal tràngol i suava de mala manera.

El nivell dels candidats a la presidència de la Generalitat no és el mateix i segurament el debat d’aquesta nit a TV3 tampoc passarà a la història, però ajudarà a decidir als indecisos -que són encara molts, com passa darrerament a les campanyes- i ens pot deixar algun moment divertit. Recordeu, si no, el “si miri bona nit” de Pere Navarro, el gràfic al revés d’Alfred Bosch, la badada de Mireia Vehí amb la boda de l’Íbex-35, la “indisposició” de Gabriel Rufián al seu primer debat, el cara a cara fallit tot i que ells s’hi volien quedar d’Artur Mas i José Montilla, la salutació i fuga d’Aleix Sarri, el full de dimissió que li va entregar Inés Arrimadas a Vicent Sanchis o la mítica senyora d’UPyD.

Com deia, ajudarà els indecisos en una campanya que, amb els presos fent mítings, barreja emocions i raons a parts iguals. Les emocions i el sentiment de pertinença són les que fan que els votants triïn un bloc o un altre, i les raons són les que fan que, dins de cadascun d’ells, optin per alguna de les formacions polítiques, més a la dreta o més a l’esquerra segons el cas. Tots ells són prou plurals perquè cadascú hi trobi la seva papereta. Les enquestes detecten un triple empat i hi ha un dubte més que raonable sobre quina serà la participació i a qui perjudicarà la creixent abstenció. El que no ha passat encara és un transvasament entre blocs. Les ferides del 2017 i la repressió estan massa tendres.

Els que més s’hi juguen són Pere Aragonès i Laura Borràs, que tindran a la majoria dels independentistes que dubten davant del televisor. No només han de ser capaços de connectar emocionalment amb els votants. Han d’aparèixer solvents i capaços en el terreny de la gestió i creïbles en el nacional. El primer per explicar que ell no farà cap tripartit i que la seva “via àmplia” pot ser també efectiva malgrat que Salvador Illa apareixerà com un mur infranquejable. La segona per presentar com a possible allò que, també amb Carles Puigdemont al volant i amb unes condicions objectives que sobre el paper eren millors, no ho va ser el 2017 i va acabar en república declarada i no desplegada, 155, exili i presó.

Tenen feina i ho hauran de fer en el context d’un debat que, si Vicent Sanchis no és estricte, es pot convertir en una olla de grills. El que no tindrem aquesta campanya, si no hi ha sorpreses de darrera hora, és acaraments. Hauria estat interessant veure’n fer als tres favorits -o també altres caps de llista- i ens hauria aclarit coses: sobre la gestió dels governs amb la pandèmia, les propostes per reconstruir el país i les sortides al conflicte polític, posem per cas.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (9-2-20201)