«Generalitat republicana».
Aragonès haurà de començar a omplir de sentit la “Generalitat republicana” si no la vol convertir en caricatura. Amb rigor i sense discursos màgics, però també amb tota l’ambició i l’atreviment.
( FERRAN CASAS )

“I al costat de la transformació social, feminista, verda i democràtica, ens cal una nova manera de governar: àgil, creativa, disruptiva i propera. Estic convençut que la nova Generalitat republicana serà això”. Són paraules de Pere Aragonès ahir al Parlament. Avui serà investit 132è president. La cambra catalana no investia després d’unes eleccions un president d’ERC, el partit degà del país, des de l’any 1932 quan va fer 122è president a Francesc Macià, el seu fundador i primer líder. Després en van venir altres d’ERC -Lluís Companys, Josep Irla i Josep Tarradellas- però, per les fatalitats històriques del nostre país al segle passat, no van passar per les urnes. Per cert, que a Tarradellas, que es definia com un nacionalista d’esquerres, el va reivindicar ahir Salvador Illa en un nou intent, que ja és un clàssic, dels socialistes d’apropiar-se’l i d’espanyolitzar-lo. En tot cas, val més que reivindiquin Tarradellas que no pas Josep Borrell, per a qui ahir també va reclamar atenció.

Aragonès arriba amb la promesa d’una Generalitat republicana. El connecta amb la força històrica del seu partit i amb la tradició progressista i la conquesta de nous drets i llibertats defugint essencialismes. És la idea que va motivar Macià quan la va instituir i presidir, Companys quan la va defensar i Irla i Tarradellas quan la van preservar a l’exili. Cap d’ells no va poder fer efectiva la República catalana que el partit sempre ha anhelat. La generació d’Aragonès, que a ERC lidera Oriol Junqueras (avui serà presencialment a la cambra amb un permís penitenciari), va fer una darrera temptativa l’octubre de 2017.

Aragonès va afirmar ahir que el seu compromís és culminar la independència. Sap que serà difícil, que les condicions objectives no són ara millors que fa quatre anys. La “Generalitat republicana” no serà bufar i fer ampolles. No és només una qüestió de voluntat o d’estar proveït de raons. Aquest és un aprenentatge dels darrers anys que ell sí que ha incorporat. Però està obligat a intentar-ho i a apuntar en aquesta direcció. Artur Mas va posar en marxa la “transició nacional”, Carles Puigdemont va provar de resoldre-la i Quim Torra va quedar molt lluny de l’objectiu que va fixar d’anar “de la restitució a la constitució”. Ni una cosa ni l’altra.

Aragonès va presentar ahir, en un discurs amb un to independentista més explícit però menys contingut sectorial que el del primer debat d’investidura, la seva “obsessió” per superar el bloqueig actual. Un bloqueig que genera frustració en una part de la societat catalana, enuig en una altra i que dificulta afrontar i resoldre altres reptes i debats que la pandèmia ha convertit en encara més urgents. El procés és també una aspiradora d’energies polítiques. Posar fi a aquesta situació amb un referèndum ha de ser un incentiu per una majoria més àmplia de catalans -només així pot fer-se realitat el procés acordat amb l’Estat, que ara encara és en el terreny de la fantasia.

D’aquí que, sense baixar la bandera de l’independentisme, Aragonès insistís a ampliar les complicitats polítiques i fer un govern “per al país sencer”. “Els que rebutgen la República catalana han de saber que la República catalana mai els rebutjarà a ells”, va deixar dit com a carta de presentació que busca passar pàgina del nacionalisme més essencialista, ara refugiat en sectors i entorns dels seus socis de Junts. Una entesa que ell vol perdurable.

El seu objectiu és fer-ho a l’escocesa. Però, és clar, el context és diferent. Ja ho va dir Pujol a principis dels noranta que Catalunya era com Lituània, però que el problema era que Espanya no era l’URSS. No era un gegant en descomposició. I tampoc és el Regne Unit que, malgrat les seves mancances, que les té, incorpora al seu ADN polític el dret a decidir de les nacions que en formen part. Els britànics no tenen problemes d’autoestima i sí una base democràtica forta.

Aragonès haurà de començar a omplir de sentit la “Generalitat republicana” si no la vol convertir en un eslògan que passi a ocurrència i acabi en caricatura. Amb rigor i sense discursos màgics, però també amb tota l’ambició i atreviment.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (21-5-2021)