( RAMON SERRA, editor de RADIOCATALUNYA.CAT )

Diuen els tòpics que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades en la mateixa pedra. Pel que sembla els polítics encara n’ensopeguen més i per postres ens volen fer partícips de les seves relliscades. Alguns es creuen per sobre del bé i del mal i poc els importa l’opinió dels votants excepte en campanya electoral per aconseguir el grapat de vots més gran possible i després oblidar-ho.

Els partits independentistes catalans han començat les converses per tenir un nou president de la Generalitat i un govern. Fins aquí res de destacable. Però vet aquí que ja comencen les desviacions sobre els desitjos del vot dels electors posant per davant els interessos partidistes o particulars. Tot amb tot, no és un fenomen exclusiu dels catalans. Les pugnes per tenir poder i més poder són caïnites a tot arreu del món. Serveixi aquesta reflexió per situar-nos en el món global de la política, perquè els catalans no som millors ni pitjors que ningú. Queda dit. No té adob.

Passa, però, que Catalunya és un país ocupat, si més no ho considerem així la gent que som independentistes. És per això que fa federat aquestes lluites fratricides quan una vegada i altra el poble demana i ha demanat unitat als nostres partits . Això no obstant ja se sap que no hi ha pitjor sord que qui no vol sentir. I ja no dic escoltar perquè en els països llatins ningú no escolta ningú i tothom parla al mateix temps i si és necessari cridant.

Que la major part del poble català vol la independència s’ha vist clarament en les darreres eleccions on s’ha superat la xifra de vots, concretament s’ha arriba als 51,30% per primera vegada. De fet ho ha aconseguit en totes les convocatòries hagudes darrerament, però deixem-ho així. D’aquesta manera ja tothom sap que ara sí som majoria. Aleshores, si tanta gent vol la independència, com és que no es vol arribar a un acord unitari?, com és que predomini l’eix esquerra-dreta per damunt del nacional?

Un exemple ben palpable d’aquesta anomalia el tenim amb el tàndem Rufián- Tardà que vol un govern d’esquerres format per ERC, la CUP i Comuns, deixant a l’escapça JxCAT, justament el partit amb més possibilitats d’iniciar el camí de la ruptura. No és això el que demana el poble, però alguns s’ho passen per l’entrecuix. Com sempre. Fer castells en l’aire.

Sabem també que la CUP pot tenir molta importància en aquesta nova legislatura i els seus vots poden ser decisius ja ara mateix a l ‘hora de format govern. En aquest partit hi ha dues tendències contradictòries en aquesta agrupació: Endavant que no vol entrar en el govern i Poble Català que pensa el contrari. Per tant, seria bo que els cupistes s’aclareixin abans de prendre una decisió definitiva, oi? Un fet certament preocupant. Es por agafar l’arròs i no en treurem tampoc l’aigua clara.

I no menys preocupant és el mea culpa que ha entonat Artur Mas, el gran protector del PDeCAT que ha aconseguit més de 70.00 vots i cap escó. Això sí que és el paper de la trista figura. L’antic president se’n lamenta ara i diu que cal fer les paus amb JxCAT. Justament aquests més de 70.000 vots d’aquest partit han anat a parar a la paperera, perquè no han assolit cap escó i , el que és més important, han impedit la victòria de Puigdemont una altra vegada. D’això se’n diu cornut i pagar el beure.

Veurem com petarà tot això en els pròxims dies. ERC vol un govern amb independentistes, però també amb els Comuns. Seria un govern format per partits partidaris de l’autodeterminació, però no tots de la independència. Aquest poti-poti no té cap possibilitat de tirar endavant perquè JxCAT i els Comuns es refusen mútuament.
Si realment es vol un govern independentista no hi ha altra solució que la unió entre ERC, JxCAT i la CUP. És una coctelera difícil amb sabors molt diversos, però que reflecteix la transversalitat del nostre moviment. O un govern entre els dos primers amb suports puntuals de la CUP, per exemple en la investidura.

Voler un govern d’esquerres abans que un govern nacionalista és una traïció a l’esperit dels votants. Seria una reculada, tornar a situacions anteriors. Potser això és el que volen alguns freturosos de conservar la menjadora, de no deixar la cadira a cap preu. Al capdavall els diputats i tots els càrrecs que en viuen no cobren pas malament. Primer la butxaca abans que el país. La falta d’unitat por acabar com el rosari de l’aurora. Tant va el càntir a la font que es trenca.

D’altra banda , no sé com serien les polítiques d’esquerres si no hi ha un duro al calaix. Justament per fer polítiques d’esquerra calen molts diners i aquests només els tindrem amb la independència. Elemental, senyors! Per tot plegat no encerto a veure quin profit pot tenis ara mateix un govern que no sigui netament independentista, que tanmateix prou complicat que ho tindrà. A què juguem, senyors diputats? Perdoni senyor Tardà, però algú ho havia de dir…
(18-2-2021)