ARRIMADAS, CONTRA LES CORDES: PODRIA PRESENTAR LA DIMISSIÓ

( JOSÉ ANTICH )

Que Ciutadans era una gran farsa era de sobres conegut per als qui vam veure el creixement d’un partit polític sense una altra ideologia que l’anticatalanisme. Allà, sota el lideratge d’Albert Rivera, es van ajuntar una sèrie de malànimes que tan aviat volien ser liberals, com conservadors o socialdemòcrates. Es tractava d’aprofitar el desconcert pel naixement de Podemos i el despertar de l’independentisme a Catalunya per situar-se com la força de xoc capaç de construir el dic contra la llengua, les institucions i, fins i tot, la convivència. Aquest triple còctel li va donar primer prou finançament, després repercussió mediàtica i finalment vots.

Quan aquest divendres a Múrcia tres diputats autonòmics dels taronges s’han despenjat de la moció de censura acordada pel seu partit i el PSOE, pactant amb el PP perquè aquesta formació retingui el poder regional, i, a gairebé 600 quilòmetres de distància, al Parlament de Catalunya, en plena sessió constitutiva, els seus sis diputats -dels 36 que tenien a l’anterior legislatura- abandonaven l’hemicicle en una de les seves habituals performances a la Cambra catalana, sense cap ressò, es constatava que el final del partit no pot estar lluny. Arrimadas, a la recerca de la seva salvació, ha provat d’apropar Ciutadans a Sánchez i, potser, l’única cosa que aconseguirà serà posar-se la soga al coll ja que dilluns haurà d’abordar una complicada executiva amb els seus crítics en peu de guerra.Es diu que podria presentar la dimissió.

A compte d’un final encara per escriure, la carrera política de Arrimadas s’esllangueix ja que Vox s’ha apropiat del seu radicalisme i, de retruc, Pedro Sánchez, que havia trenat el que creia que era l’operació perfecta lligant de mans la Comunitat de Madrid i la seva presidenta amb una moció de censura es troba en camí de fracassar a Múrcia i haver de jugar-se a les urnes la capital. Tot això en un moment en què necessitava un cert assossec per aclarir l’escenari espanyol i decidir si es llançava a la tornada de l’estiu a unes eleccions a Espanya i què feia amb els indults compromesos als presos polítics catalans.

Al final, Pedro Sánchez no és un governant, és un jugador. Incapaç de mirar més enllà de les enquestes de les últimes 24 hores és un fidel reflex del seu llibre, en el qual es defineix com un supervivent. I, a Madrid, ha trobat sabata de son peu amb Isabel Díaz Ayuso, frívola, desconfiada, però també jugadora. Dos tafurs en una taula. Un escenari perillós per a Sánchez però que li serveix de coartada perfecta per anar allunyant-se de qualsevol solució a la carpeta catalana.
Informa:ELNACIONAL.CAT (13-3-2021)

138 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: