PER DAMUNT DE LES LLUITES CAĂNISTES DELS PARTITS: L’ANC HA DE TORNAR A AGAFAR EL TIMĂ DE LA INDEPENDĂNCIA
RadioCatalunya
( RAMON SERRA, editor de RADIOCATALUNYA.CAT ) Tants caps tants barrets. El refranyer catalĂ ens donaria moltes pistes per definir la situaciĂł polĂtica actual a Catalunya. De fet, res de nou en tractar-se de problemes de poder, encara que siguin unes molles de pa. Les ambicions dels polĂtics aquĂ arreu del mĂłn no tenen lĂmit. Els fets s’agreugen quan hi ha en joc el futur de la naciĂł. Tot amb tot, la majoria dels processos d’alliberament nacional han viscut episodis prou convulsos. Per tant, els catalans no som pas gent del tot rara i mĂ©s quan els principals lĂder son a la presĂł o a l’exili i augmenta cada la repressiĂł espanyola. Dit aixĂČ, Ă©s normal que ara mateix tothom es preocupi per veure si tindrem aviat govern o bĂ© caldrĂ anar a unes noves eleccions, fet que segurament tindria unes greus conseqĂŒĂšncies per a l’independentisme. MĂ©s o menys tothom sap la situaciĂł actual, si bĂ© no serĂ sobrer recordar que per proclamar la independĂšncia, i sobretot assegurar-la i mantenir-la, calen aquestes condicions: a) tenir una majoria de vots en les eleccions i/o en un referĂšndum; b)voluntat polĂtica per tal que el Parlament, el Govern o qui sigui amb autoritat la proclami; c) que hi hagi un control del territori de forma permanent i d)que la situaciĂł internacional ho permeti. L’independentisme es majoritari, segons la darrera votaciĂł ” autonĂČmica”. O sigui que no s’hi val l’excusa que cal que en siguem mĂ©s. El Tribunal Federal del CanadĂ ha ratificat que un majoria Ă©s un 50% dels vots + 1. No cal cercar mĂ©s excuses. La situaciĂł Ă©s ben clara. Una altra cosa Ă©s que no se sĂ piga que fer-ne amb aquests vots. Pel que fa a la voluntat polĂtica de proclamar la independĂšncia bĂ© pel Govern o pel Parlament aquesta Ă©s nul·la. Ara mateix no s’albira pas que hi hagi algĂș que n’assumeixi el compromĂs i mĂ©s la situaciĂł que ha provocat la pandĂšmia. Precisament la Covid-19 ha frenat prĂ cticament tota manifestaciĂł polĂtica al carrer, que Ă©s el nostre punt mĂ©s fort. AixĂČ ha fet que el xiuxiueig de la polĂtica s’hagi mogut sobre tot en els despatxos dels partits.A sac obert tothom hi posa mĂ . Sembla com si la lluita per la independĂšncia passi nomĂ©s per les mans dels polĂtics com si no hi haguĂ©s cap altra alternativa. Per tot plegat no cal estranyar-se d’aquesta lluita de galls per continuar administrant l’autonomia. Ara mateix no sembla que es pugui anar mĂ©s enllĂ , sobretot si no es mira mĂ©s enllĂ dels nassos. D’aquĂ ve que donar dos anys de coll a la taula del diĂ leg–que tothom sap que fracassarĂ –no sigui una mala idea per sortir de la crisi i per tenir temps per tornar a organitzar el carrer. S`acosten temps difĂcils. Ja veureu com l’Estat ens tindrĂ ben poc en compte a l’hora de repartir els fons europeus que no seran uns altres fons Marshall d’altres temps. Els fons s’hauran de tornar i, per tant, caldrĂ mesures impopulars com la pujada d’impostos i la retallada de les pensions. En aquestes circumstĂ ncies, doncs, el Govern patirĂ molt. Particularment no veig amb mals ulls que una part independentista, en aquest cas ERC, governi en solitari. Un govern bipartit o tripartit amb la CUP ho tindria molt fotut. Sempre ens hem de guardar un as per als prĂČxims anys en lloc de cremar ara totes les possibilitats independentistes. No s’han de posar tots els ous en una mateixa cistella. AixĂČ no obstant no ens ha d’impedir de fer veure el lamentable espectacle caĂŻnita entre ERC i JxCAT amb dues tĂ ctiques diferents per dur el paĂs a bon port, a Ătaca. El paper del Consell per la RepĂșblica, que tant important Ă©s per a la projecciĂł exterior, Ă©s una pedra a la sabata com tambĂ© ho Ă©s el paper d’aquestes dues formacions a Madrid. I sobretot, la pregunta del miliĂł: quin Ă©s el pla de ruta si desprĂ©s d’aquest dos anys de coll per al diĂ leg amb Espanya no hi ha cap acord que s’ho valgui? Deixo, doncs, a la consideraciĂł dels experts com s’ha de resoldre el problema del Govern. Jo prefereixo mirar mĂ©s enllĂ , no sĂ© si uns mesos o aquests dos anys de grĂ cia que es dona a Espanya. Espero que en aquest temps la situaciĂł al carrer ja s’haurĂ normalitzat i aleshores l’ANC haurĂ de tornar a aixecar la cresta o obligar amb manifestacions i sobretot amb l’ocupaciĂł del territori que els polĂtics proclamin la independĂšncia d’acord amb els sues programes electorals. El que no podem ser Ă©s no protegir-los i que la repressiĂł espanyola encara sigui mĂ©s forta que l’actual. La proclamaciĂł ha d’anar acompanyada d’aquesta ocupaciĂł del territori i que duri el temps que faci falta. Vol dir aixĂČ que pel cap es poden necessitar mig miliĂł de persones. Serem capaços d’organitzar-nos? Estem disposats a fer sacrificis i no deixar-ho tot a mans dels polĂtics? NomĂ©s aixĂ obligarem a Europa a intervenir. Les bones paraules se les emporta el vent. AixĂČ no vol pas dir que fem servir la violĂšncia: simplement es tracta de resistĂšncia. Per tant, cal derivar el conflicte de Madrid a Brussel·les. D’altra banda, Ă©s cert que potser ara mateix no tenim bona peça en el tauler internacional, l’altra pota que falta per afirmar la independĂšncia. PerĂČ la situaciĂł pot canviar en un tres i no res com s’ha vist moltes vegades EscĂČcia podria ser un nou estat europeu en un perĂode mĂ©s o menys curt de temps. I tambĂ© Catalunya podria enganxar-se a Anglaterra que vol fundar una nova EFTA amb els paĂŻsos nĂČrdics. Per tant, no tot s’acaba a Europa i cada cop mĂ©s s’obriran oportunitats per poder triar si volem ser-hi a dins o no. Bo i resumint: cal que l’ANC prengui aviat el timĂł de la independĂšncia davant el caĂŻnisme dels partits polĂtics. Cal preparar amb temps l’ocupaciĂł del territori juntament amb Ămnium, els CDR i el que faci falta per quan arribi el “momentum”. I si aquest “momentum” no Llegir mĂ©s…
Llegir més...
