QUAN EL PRESIDENT DE CATALUNYA S’AVERGONYEIX DE LA LLENGUA
RadioCatalunya
“Quan el president de Catalunya sâavergonyeix de la llengua”. “Perquè, si ĂŠs el mateix president qui actua aixĂ, què es pot esperar dels qui estan jerĂ rquicament per sota?”. (VĂCTOR ALEXANDRE ) Un poble que amaga la seva llengua ĂŠs un poble que sâavergonyeix de si mateix, i un poble que sâavergonyeix de si mateix no nomĂŠs no inspira cap respecte, sinĂł que, en el millor dels casos, ĂŠs tractat amb condescendència per aquells a qui pretĂŠn raspallar. La llengua ĂŠs el tret idiosincrĂ tic mĂŠs definitori de tota col¡lectivitat humana, ja que ĂŠs lâexpressiĂł de la seva intransferible concepciĂł del mĂłn i de la seva actitud davant la vida. Amagar, per tant, la llengua catalana, en benefici de la llengua espanyola, com van fer Pere Aragonès i la seva consellera dâExteriors, Victòria Alsina, en la recepciĂł als cònsols estrangers celebrada al Palau de la Generalitat, constitueix, a mĂŠs dâun acte dâautoinferioritzaciĂł, una exhibiciĂł de raquitisme, de servilisme i de pusil¡lanimitat vergonyants. La llengua pròpia de Catalunya ĂŠs el catalĂ , senyor Aragonès i senyora Alsina. Ăs el catalĂ . Vostès tenen tot el dret dâamagar-la a tĂtol personal en la intimitat, però no pas en els actes oficials, perquè en aquests darrers, dâacord amb el cĂ rrec que els ha estat confiat, ostenten una representaciĂł institucional, cosa que significa que cada cop que inferioritzen la llengua inferioritzen el paĂs. Ăs a dir, lâhumilien. I a inferioritzar-lo i a humiliar-lo no hi estan autoritzats. No tenen cap dret a fer extensius a tot un paĂs els seus complexos dâinferioritat relatius a Catalunya i a la seva llengua. No en tenen. I si no es veuen amb cor de superar-los haurien de cedir els llocs que ocupen a persones que no arrosseguin aquest feixuc i malaltĂs llast psicològic. No val la pena entrar en el terreny de la comprensiĂł de la llengua per part dels presents, perquè no ĂŠs aquesta la qĂźestiĂł. Estem parlant dâun acte oficial, no de la cita posterior amb els canapès i les croquetes. Amb una croqueta a la mĂ , cadascĂş parla en la llengua que vol. Però no pas en el torn de la declaraciĂł institucional. Per això, dedicar uns escardalencs segons a la llengua catalana, mostrant-la com una llengua merament ornamental, com un simple gerro amb flors que no tĂŠ cap altra funciĂł que fer bonic, suposa un menyspreu que adquireix la mĂ xima magnitud quan ĂŠs, ni mĂŠs ni menys, el president del paĂs qui el protagonitza. Perquè, si ĂŠs el mateix president qui actua aixĂ, què es pot esperar dels qui estan jerĂ rquicament per sota? Cal remarcar que hi ha cònsols que sĂłn catalans i tambĂŠ dâaltres que, sense ser-ho, ja fa temps que viuen a Catalunya. Però, en el supòsit que nâhi hagi algun que no entengui el catalĂ , ĂŠs obvi que la seva obligaciĂł ĂŠs aprendreâl. Ăs el requisit bĂ sic de tot membre dâun cos diplomĂ tic: conèixer la llengua del paĂs on exerceix. No estem parlant de persones analfabetes o que han arribat amb pastera per raons de subsistència, sinĂł de persones amb estudis superiors que es passegen amb cotxe oficial. Tanmateix, encara hi ha un altre detall que fa mĂŠs vergonyant lâarraconament de la llengua catalana per part de Pere Aragonès i Victòria Alsina, i ĂŠs que tant el discurs de lâun com de lâaltra estava escrit i, consegĂźentment, podia ser lliurat desprĂŠs a tothom traduĂŻt a lâanglès. La senyora Alsina va parlar trenta-set segons en catalĂ i sis minuts i mig en espanyol. I Pere Aragonès va parlar un minut i vint-i-vuit segons en catalĂ i sis minuts i tres segons en espanyol. Sumant el temps de tots dos, hi trobem que president i consellera van parlar dos minuts i cinc segons en catalĂ i dotze minuts i trenta-tres segons en espanyol. Per simplificar-ho a nĂşmeros rodons: catalĂ , dos minuts; espanyol, dotze i mig. SĂłn ben sĂ vies aquestes paraules dâun senyor de lâantiga Roma que es deia TĂ cit: âLa marca de lâesclau ĂŠs parlar la llengua del seu senyor.â Ha transcorregut mĂŠs de mig segle dâençà que Miquel MartĂ i Pol va escriure aquella sĂ tira que deia: ÂŤEl papĂ , que ĂŠs fabricant, cada mes dĂłna un tant per a lâĂmnium Cultural i al despatx diu que farĂ escriure en catalĂ quan tot vagi com cal.Âť I tambĂŠ fa mig segle que Pere Quart ridiculitzava els catalans que consideren ofensiu parlar la seva llengua davant de tota persona que no sigui catalana de soca-rel. Era el âRomanço del fill de vĂduaâ que cantaven Els Tres Tambors: ÂŤPerò sĂłc catalanista i a casa, amb la mamĂ , quan no hi ha visita, parlo sempre en catalĂ .Âť La part mĂŠs servil i humiliant va venir al final, quan Pere Aragonès va dir: âPermĂtanme acabar con unes palabras en catalĂĄnâ. No fos cas que sâofenguessin per la gosadia de parlar en catalĂ a Catalunya! I va dedicar-hi 24 segons. El president de Catalunya, en un acte oficial al Palau de la Generalitat, pregava que seâl deixĂŠs parlar en catalĂ el 14 de juliol de 2021. Comprèn, el lector, per què aquest paĂs no ĂŠs lliure i serĂ molt difĂcil que ho pugui ser amb dirigents aixĂ? Ho comprèn? Un president de 38 anys, nascut desprĂŠs de la mort de Franco, exhibia davant dels representants internacionals a Catalunya el seu hispanocentrisme i el seu acomplexament com a catalĂ . Estic content que Miquel MartĂ i Pol i Pere Quart ja no hi siguin, sentirien vergonya aliena en veure lâesborronadora vigència de les seves sĂ tires dues generacions desprĂŠs. Les van escriure en ple franquisme i encara estem igual. La diferència ĂŠs que ara ĂŠs molt mĂŠs greu, perquè no hi ha excusa. Ara tenim el govern de Pere Aragonès, un govern que a casa parla sempre en catalĂ . Si no hi ha visites, ĂŠs clar. Informa:ELMON.CAT (27-VII-2021)
