LA NOTA D’HUMOR: ” VAIG PLORAR EN EL DISCURS DEL 3-O DEL REI ” (ANNA GRAU,NÚMERO 2 DE CIUDADANOS )

( J BORDES )
Anna Grau va ser la carta que es va treure Ciutadans per compensar la sonada marxa de Lorena Roldán al PP. Grau defensa una lectura de l’actualitat política catalana que contrasta amb el discurs imperant.-
-Entra a Ciutadans en el moment en què les enquestes donen mals pronòstics.
-D’entrada, diré que mai m’he cregut les enquestes, ni ara ni mai. Penso que les enquestes es fan amb poblacions molt petites, amb un marge d’error molt gran. I si hi afegeixes un marc polític tan fragmentat i volàtil i amb un element tan gran d’indecisos… És molt difícil preveure què passarà. Feia temps que estava vinculada al projecte de Ciutadans. Em van convidar a parlar a Montjuïc en un acte el 2013. Per a mi va ser una experiència perquè vaig veure que hi havia més gent que se sentia com jo. Em vaig afiliar a Ciutadans l’11 de novembre del 2019 quan vaig veure les imatges d’Inés Arrimadas, anant a votar, mentre era increpada. Suposo que m’hi vaig identificar. El fet que els resultats del 2019 no fossin els esperats em va animar. Sempre m’ha fet pànic que la gent pensi que li fas la pilota,i ho vaig fer sense dir-ho a ningú. Només pagava la quota mensual: no feia vida de partit. Ara les peces han encaixat. Per a mi, és una decisió emocional. Fa molt de temps que intento expressar no només unes idees sinó també uns sentiments, un estat d’ànim a través del periodisme, la literatura. I, de cop, se m’ha obert l’oportunitat de fer-ho des d’una candidatura política. En realitat, ja fa temps que estava en política perquè, molt a desgrat meu, m’hi havien ficat. Jo era una periodista, escriptora i persona que intentava fer la meva vida i moltes de les coses que feia, deia, s’acabaven polititzant Fins i tot, relacions personals meves s’han volgut polititzar. Ara provo de positivitzar-ho: que no sigui només un tema de frustració i de dolor, sinó una cosa constructiva. Els periodistes estem passant una època molt dolenta. La llibertat de premsa està molt lluny de l’ideal a Catalunya i comença a estar-ho a Espanya: entre la precarietat i la polarització política és molt difícil. Sincerament, crec que la millor manera de vehicular-ho ara és a través de la política.
-Com es fa el salt de periodista a defensar una ideologia política?
-Això és una pregunta per al submarí: els periodistes que defensen una ideologia política però sense donar la cara. Jo he entrat en una llista i això m’incapacita per fer determinades activitats periodístiques. He hagut de deixar moltes col·laboracions. En la meva última intervenció al FAQS vaig passar de tertuliana a entrevistada. Quan fas de periodista defenses una opinió però amb objectivitat, i ara, com que m’he compromès amb una llista electoral, segueixo pensant el que penso. El periodisme imprimeix caràcter, si és de debò i de bona fe, li costa més dir mentides. Tens un compromís més fort amb la veritat. Ara, el problema és que el periodisme està ple de submarins.
-Ara que entrem en llibertat de premsa i llibertat d’expressió, què en pensa, de la condemna a Pablo Hasél?
-Soc partidària de totes les sentències judicials. La millor manera de no judicialitzar la política catalana és no cometre delictes. No el conec personalment; no hi tinc res en contra ni res a favor… Crec que la llibertat d’expressió no és fragmentable. És per a tothom. Però també penso que hi ha qui se la pren seriosament i qui no se la hi pren tant. Hi ha persones que diem el que pensem i altres fan un mode de vida per provocar. Quan hi ha una sentència judicial en una democràcia és per alguna cosa. Crec que ningú en aquest país és a la presó per les seves idees, sinó pels seus actes. O per haver anat en contra d’una llei. Ara, totes les lleis es poden canviar, el que no pots fer és saltar-te-les quan no les pots canviar.
-Però la llibertat d’expressió sí que està aprovada, no?
-Però jo no considero que tinguis llibertat d’expressió per insultar-me en una tribuna pública per les meves idees polítiques. Ha costat molts esforços i patiments aconseguir la llibertat d’expressió. No pot ser fer-la servir com en un pati de col·legi per fer bullying a favor dels que tenen unes altres idees polítiques.
-Insisteixo, aquest no sembla el cas de Pablo Hasél, no?
-Aquesta és la seva opinió.
-Són uns eleccions molt estranyes. D’entrada, perquè el TSJC ha considerat que han de ser el 14 de febrer. I avui [divendres] surten els presos polítics en concedir-los el tercer grau penitenciari. . Convindrem que vivim en un conflicte. -Però com ho hem de fer per superar-lo?
-Estic d’acord que hi ha un conflicte, però potser hem d’analitzar quin és el conflicte. Per mi, és que hi ha gent que vol conviure en pau i que es respectin totes les opinions i hi ha qui no ho vol, que es pensa que n’hi ha que sobrem i que hi ha coses que s’han de fer d’una determinada manera o no es fan. Davant de tot això, de tot se’n pot parlar de bona manera amb respecte a les lleis, a la convivència, a la diferència. A Espanya es dona un cas curiós perquè tenim un sistema judicial i penal molt garantista i hi ha decisions absolutament arbitràries. Per exemple, les presons preventives que són un automatisme però és notícia quan algú n’abusa, que és llavors quan s’obre el debat. En aquest cas, hi ha una decisió reglamentària legítima, té la potestat però, òbviament, hi ha qui ha interpretat que està enviant un missatge. Sempre que és el cas d’un famós es qüestiona. L’Iñaki Urdangarin podia o no sortir de la presó? En el primer permís es va passejar per Vitòria i hi va haver qui ho va considerar una provocació. Pots criticar que Sandro Rosell estigués dos anys en presó preventiva i que després fos absolt; ara, és impossible amagar que els tercers graus dels presos de l’1-O s’han concedit amb una intencionalitat electoral. Crec que això no fa cap favor a la situació penal i personal d’aquestes persones. Si se’ls hagués concedit en un altre moment hauria estat més ben acceptat per una part de la societat, o no. No ho saps mai. És una decisió administrativa que està sotmesa a l’opinió política i al qüestionament judicial. I l’última paraula, al final, sempre la té el jutge. Nosaltres sempre acatarem la decisió dels tribunals, sigui quina sigui. Això no és un acte de justícia, ni tan sols de clemència. Per donar-los sortida se’ls exigeix una voluntat de reinserció, que no ho tornaran a fer, no perquè facin pam i pipa a la justícia. Esperem a veure què passa.
-El decret per traslladar les eleccions del 14 de febrer al 30 de maig, que s’havia acordat amb els partits, és un nyap per Ciutadans. Si és així, per què no es va denunciar al seu dia?
-S’ha de parlar amb propietat i fer les coses ben fetes. No va ser per unanimitat, el PSC estava en contra de l’ajornament i Ciutadans era més ecumènica, sense mirar si beneficiava o no. A mi, personalment, em perjudicava perquè m’acabava de presentar; sabent que es retardava ho hauria endarrerit per no prendre decisions professionals precipitades. Ens diuen que és un tema de salut pública. Tu penses que això és el primer i dius, som-hi, i sense reticències i de tot cor. Ara si qui ha de fer un decret perquè es materialitzi fa un nyap que sembla cridat a ser impugnat… De què serveix tenir un govern i lletrats que cobren un sou per no ser capaços de fer un decret mínimament presentable.
-Llavors per què no es va denunciar?
-Vam fer un vot de confiança al govern amb l’acord abans del decret. Després el govern no fa els deures i, òbviament, l’ha denunciat la gent que hi està en contra, que no és Ciutadans, per molt que l’hàgim criticat. Em sembla lamentable enviar aquest missatge a la ciutadania. Primer convoques una data, després dius que no es poden fer per la salut. Després fas un nyap de decret i te’l tomben… Massa responsable és la ciutadania i carregada de paciència, veient aquest joc dels disbarats. La salut i el dret electoral sembla que hi ha gent que se’ls prenguin pel pito del sereno. Ara, vista que la situació és aquesta, ja hem anunciat abans que ningú que la nostra campanya seria telemàtica. Nosaltres restringim les nostres activitats electorals per crear el mínim perill a la ciutadania. Ara, és clar, són els partits de govern els que tenen la responsabilitat d’adaptar-ho. Com que no ho fan, ho han de fer els altres i la ciutadania.
-En les eleccions provocades pel 155, Cs va ser la força majoritària. Hauria d’haver fet alguna cosa més o ja és el que li tocava com a principal partit a l’oposició?
-Quan Artur Mas va guanyar les eleccions, el 2003, ningú se’n recorda que no va poder formar govern i va aparèixer el tripartit. La feina d’aquests anys de Ciutadans sempre serà criticable, tothom comet errors (però no tothom els fa igual), però Ciutadans ha estat enormement bel·ligerant i Inés Arrimadas ha fet una gran tasca en defensa de Catalunya al Congrés dels Diputats. Els catalans no deixem de ser-ho perquè anem a viure a Madrid o a Waterloo. Potser va pecar d’un excés de confiança pensant que era possible sumar a favor de la democràcia de Catalunya, però no ha estat perquè no s’hagi intentat. Ciutadans proposa una aliança constitucionalista, perquè els vots no es perdin, i no s’ha aconseguit…, no sé què més es pot fer. Hi ha un cinisme per jugar tots contra Arrimadas o contra Ciutadans per impedir que la guanyadora de les eleccions del 2017 pogués formar govern. Si s’hagués vist de bon ull, estaríem en un altre escenari. Pot haver sortit bé, malament o regular, però Arrimadas no se n’ha anat de vacances. Ha estat fent política. Es fa política catalana a Madrid i política espanyola a Catalunya. M’imagino que ningú considera que Gabriel Rufián hagi abdicat de les seves idees en ser diputat al Congrés. Rufián se’n va a Madrid per defensar el que ell considera que necessita Catalunya. El que és segur és que ningú s’ha quedat a jeure. I la prova és que hi ha gent que té tan clara la seva acció política que es veu capaç de sortir al carrer i increpar-la.

-La llengua és el cavall de batalla de Ciutadans? L’ha utilitzat al Parlament repetidament; després s’hi ha sumat el PP.
Ciutadans és el primer partit que, d’una manera sistemàtica, fa valer la cooficialitat de les dues llengües al Parlament. -Però la primera intervenció en castellà al Parlament va ser anterior a la fundació de Ciutadans i la va protagonitzar un diputat del PP, Julio Ariza (per cert que al PP li va faltar temps per a desacreditar-lo; s’ho van fer tot a sobre). No hauria de ser un cavall de batalla. És el cor de Catalunya. Jo soc una persona bilingüe i sempre dic que el català és la meva llengua mare i el castellà la meva llengua pare. Pateixo horrorosament quan s’ataca qualsevol de les dues llengües. M’he trencat la cara en els dos casos. La gent que converteix la llengua en el cavall de batalla no posa en perill les llengües, posa en perill les persones. El català durant el franquisme no podia estar més arraconat, i no va desaparèixer. Ara, molta gent ho va passar molt malament i, equivocadament, va identificar el castellà amb la llengua de l’opressor. Ara, passa el contrari. Per la política lingüística, tan agressiva i tan sectària, d’alguns partits de govern, la llengua catalana podria ser estimada però algunes persones li agafen mania i la contraposen. La realitat de Catalunya és que el català i el castellà són les dues llengües vàlides. No s’ha d’interpretar com una provocació, l’ús de les dues llengües en qualsevol àmbit oficial.
-La Constitució diu que el castellà és oficial i que hi ha “el deure de conèixer-lo i el dret d’usar-lo” i també reconeix les cooficials. Així, el català també té els mateixos deures i drets, no?
-Crec que l’article 3 de la Constitució és deficitari. Deixa forats que, amb bona fe, no passaria res però que amb mala fe han fet molt de mal. Jo he viscut molts anys a Madrid. El poc català que sap la meva filla de 15 anys me l’he hagut de pagar jo de la meva butxaca amb classes particulars. La manera correcta d’enfocar-ho seria que les quatre llengües cooficials tinguin capacitat administrativa. A la pràctica és que els mecanismes polítics de l’Estat espanyol es fan responsables del castellà i els territoris amb llengua cooficial abdiquen del castellà i xuclen tot el tema lingüístic els governs autonòmics. Estaria bé que, si vius a Madrid, poguessis conèixer les llengües cooficials com a optativa. L’Esperanza Aguirre ho va intentar a l’escola pública i haig de dir amb gran dolor que va ser el nacionalisme català que s’hi va oposar: perquè preferien la política de trinxera lingüística. En una societat, afortunadament alfabetitzada, no posa en perill les llengües però sí el present i la pau espiritual de les persones.
-Per què Ciutadans va retirar Lorena Roldán de cap de llista, quan havia guanyat les primàries?
-Fa poc temps que em bellugo a l’òrbita de partit. No la conec personalment, mai hi he parlat. No puc parlar d’una situació en què jo no hi era.
-El fixatge com a número 2 va ser com a reacció a la marxa de Roldán?
-A mi ningú m’ha dit això. Em van preguntar si volia ser-hi, i vaig dir que sí. Jo no he passat un procés de primàries.
-Calen les primàries, doncs?
-En qualsevol societat o país és important la seva cultura política de fons. Per exemple, llistes obertes: a Finlàndia funciona millor que a Espanya. Perquè en la política espanyola les llistes obertes es poden convertir en una guerra interna dins dels partits. Les primàries? Tenen coses bones i altres de dolentes.Hem vist molts processos de primàries que han acabat malament. I jo no he estat escollida per primàries i espero donar un bon resultat.
-En el document fundacional de Ciutadans diu: “Els territoris no tenen drets, els tenen les persones.” I les persones no tenen dret a tenir una identitat?
-I tant. Un estat, una nació, és una comunitat de dret. I a Espanya, que és un país amb una tradició molt llarga, accidentada i en molts aspectes mal resolta, en un moment donat ens hem dotat d’una mesura organitzativa, legal, d’una voluntat de convivència, que és revisable. És una de les virtuts d’Espanya. Hi ha gent a qui no li agrada que Espanya sigui tan variada, tan diversa, amb tantes llengües i que passin tantes coses… A mi m’encanta perquè penso que afavoreix l’encaix d’identitats. M’agradaria que Catalunya tornés a ser com era. Recordo la Catalunya olímpica. Era fantàstic: eres català i espanyol a la vegada. I ningú et tocava els nassos.
-De polèmiques n’hi va haver. Com ara la de quan havia de sonar l’himne de Catalunya. Va gastar molt paper..
-Això va interessar molt a molt poca gent. La majoria estava encantada. Les dificultats d’abans venien de la dictadura i ara passen en democràcia. La idea en una societat avançada és crear un marc polític de respecte a les llibertats, que han de ser individuals. Jo no m’he de sentir amenaçada per res. I quan m’he sentit amenaçada com a periodista he decidit fer el pas a la política perquè veia que no em podria acabar de realitzar. Jo no veig contradicció entre els drets individuals i el dret a la identitat si no l’entens com un atac al del costat. Qui veu la seva identitat com una cosa a imposar, comença a tenir un problema amb la democràcia.
-Està resolta la Transició del 78. Els canvis s’han de fer des de l’Estat espanyol o s’han de poder activar des de Catalunya?
-De bona fe es pot fer tot. De mala fe, no funciona.
-Però no hi ha hagut prou bona fe a Catalunya. Si vol parlem d’entre el 2010 i el 2017.
-És la seva opinió. Jo des del 2003 estic incòmoda. M’estàs entrevistant per a El Punt Avui i jo era delegada per a l’Avui a Madrid i ja des del primer tripartit ja vaig sentir uns ofecs polítics que van determinar una decisió professional. I que em van costar uns disgustos personals importants. De bona fe es poden plantejar moltes coses. Sobre el pacte constitucional del 78 tot és revisable, millorable. Ara, s’ha de poder fer des de Catalunya? La Constitució diu que la sobirania popular resideix en el conjunt del poble espanyol. No es pot agafar la part que t’interessa i la que no saltar-te-la. Així es podria independitzar Ciutat Badia! Tot es podria canviar o el que estan aconseguint alguns posicionaments és l’efecte contrari.
-I la monarquia?
Podia tenir el sentiment monàrquic de l’escala de l’1 al 10 en un 5 o 6, i a partir del 3 d’octubre del 2017 el meu grau d’adhesió a favor de Felip VI es dispara. Perquè jo estic a Madrid veient el discurs del rei i em poso a plorar. Perquè veig que està defensant uns catalans que en aquell moment no defensava cap institució de l’Estat. O jo no ho percebia així. Tothom que intenta anar per la via dràstica es troba una reacció dràstica. Prefereixo anar a la bona fe inicial, a la convivència i amb tots els errors possibles, tot s’anirà arreglant i millorant. Ara això de confrontar i de fer passar la teva raó per damunt dels altres i de desfer la convivència no és la manera.
-Una demostració de bona fe és la taula de diàleg d’ERC entre govern castellà i govern català.
-A mi, ningú m’ha cridat a negociar. Aquest discurs de “és que han de negociar…”, doncs potser podrien predicar amb l’exemple i fer-ho amb la resta de la societat catalana. Perquè la part no representa el tot. A Madrid ens diuen, “Vosotros, los catalanes” i jo els pregunto, ¿Cuáles de nosotros? Perquè no tots estem d’acord. Tossudament, diuen les enquestes –que no hi crec gaire, ja li ho deia–, els partidaris de la no independència som més que els del separatisme. Llavors, en nom de qui negocia vostè?
Informa:ELPUNTAVUI.CAT (2-2-2021)

145 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: