BENET SALELLAS: ” SI ACCEPTEM EL 25%, ENS DEMANARAN EL 50%”

Ha arribat el moment que les famílies que defensen la immersió passin a l’atac arran de la imposició de més hores de castellà a tot Catalunya. Per això unes quantes entitats han comparegut davant el TSJC, que fa ben poc va acceptar la legitimitat d’una entitat espanyolista per forçar l’execució de la sentència del 25%. Una d’aquestes entitats, Òmnium Cultural, va lliurar al tribunal les peticions de quaranta-dues famílies que li demanaven que mirés d’aturar aquesta execució i advertien que podrien ser molts milers de famílies més. Benet Salellas és l’advocat que els representa, i en aquesta entrevista parlar de les opcions que té aquesta batalla i del paper preocupant que, a parer seu, han tingut tant el govern com els partits que negocien un possible retrocés legal del català a l’escola per complaure el tribunal.

—Us ha sorprès que l’Asociación per una Escuela Bilingüe (AEB) hagi estat reconeguda com a part?
—Passen coses com aquesta quan parlem de certes qüestions que tenen a veure amb Catalunya i que encenen molt el nacionalisme espanyol, que està molt infiltrat en els tribunals de justícia. Segons la jurisprudència, no hauria d’haver passat, però per això era prou previsible.

—Si era previsible, s’ha actuat tard per plantar-hi cara?
—De vegades no som prou conscients del context de guerra judicial en què vivim. En aquest, es va valorar, però com que no es volia donar una imatge de fractura social –que d’una banda hi hagués els pro-bilingüisme i, de l’altra, els defensors del model d’immersió–, per evitar aquest relat potser no es van activar prou de pressa els mecanismes que en un context com el que tenim s’haurien d’haver previst.

—Ara és massa tard? Aquests recursos que presenteu poden aturar el compte enrere perquè s’executi la sentència?
—No em preocupa tant això com si el tribunal té capacitat d’escoltar. Perquè, si hi és, no hi fa res que hàgim comparegut ara i no abans.

—Però no sembla que l’hagi de tenir, aquesta capacitat d’escoltar, i d’ací a una setmana s’acaba el termini per executar la sentència.
—Mireu, jo tinc una altra execució oberta fa deu anys davant aquest mateix tribunal sobre un altre cas, d’un abocador al Baix Empordà. L’administració no ha executat la sentència i no s’ha obert cap causa penal contra cap conseller ni contra cap director general, ni s’ha fet res de tot això. I en fa deu anys. Les execucions no són senzilles ni ràpides, generalment. En aquest cas de la llengua, d’aquesta transcendència, amb el volum d’afectats que té i les conseqüències que hi pot haver, voldria pensar que el tribunal no es precipitarà. Per això li diem que l’execució és nul·la.

—En aquesta demanda actueu també en representació de quaranta-dues famílies?
—Òmnium actua en nom seu i entén que la seva visió no és la dels catalanoparlants sinó del conjunt de pares i mares que volen que, al final de l’escolarització, els seus fills sàpiguen tant català com castellà. Per evitar que ningú ens pugui dir que no tenim interès legítim en aquesta causa, també diem que actuem en nom d’aquestes famílies que són sòcies de l’entitat i que ens han demanat específicament que fem aquest pas. Que no estiguin temptats de deixar-nos fora del procés, perquè també som representants d’un grup concret de famílies. És un mirall d’allò que va fer l’AEB, i ara que no ens diguin que tenim menys legitimitat que ells. I els advertim que ara són quaranta-dues famílies, però que en podríem aportar quaranta mil.

—No han tingut en compte les famílies ni els professors, en la imposició del 25%.
—I ara nosaltres diem que la decisió sobre el 25% és il·legal, que no es basa en cap llei, i que les lleis vigents tant a Catalunya com a l’estat diuen el contrari. Volem discutir sobre el fons. Ja veurem com ho rep el tribunal, però no descartem que si el TSJC no accepta que tenim dret de discutir sobre el 25%, anirem al Suprem, al TC i al TEDH per denunciar que una de les decisions més dràstiques que hi ha hagut en matèria educativa a Catalunya s’ha pres sense donar veu als afectats, famílies, direccions de centre, professorat, sindicats…

—Diuen que el 25% és inevitable perquè tot ve de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’estatut del 2010.
—El 25% no l’ha dit mai, el TC, se l’inventa el TSJC fent una lectura equivocada d’una sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre el model d’escolarització a Bèlgica. I la qüestió de fons, que és si el castellà ha de ser considerat llengua vehicular, ve d’una frase de la sentència de l’estatut, sí. Però el TC és un legislador negatiu, no positiu. Quan hi ha una llei contrària a la constitució, el TC pot podar-ne articles perquè no tinguin efectes jurídics. Però no pot dictar lleis. Quan el TC dicta la sentència de l’estatut, no declara la inconstitucionalitat de res, no expulsa de l’ordenament jurídic cap article concret de l’estatut, ni de la llei de política lingüística, ni de la LEC, ni de la llei de normalització. No és cert que avui tinguem cap llei que ens ordeni que el castellà sigui vehicular. I aquí és on hi ha un dels riscs més grans, molt perillós.

—De quin risc parleu?
—Els tribunals de justícia del contenciós administratiu poden obligar el parlament a dictar una llei? És legítim i constitucional que un grup de jutges digui al poder legislatiu què ha de legislar? El principi de separació de poders funciona com un sistema de contrapesos independents. El TC pot podar lleis, sí, però els membres del TSJC no tenen aquesta funció. Ells han de dir si un acte de l’administració és conforme a les lleis vigents, però no poden donar ordres al poder legislatiu. I si el poder legislatiu accepta aquest marc i diu que per executar una sentència judicial s’ha de fer una modificació legislativa, entrem en una dimensió desconeguda absolutament perversa de confusió de poders de l’estat. Perquè acceptem de col·locar els jutges en els seients envellutats del Parlament de Catalunya.

—La reacció a la sentència de fer una nova llei o modificar-ne una d’existent, tal com es negocia ara, vol dir l’acceptació de la ingerència del poder judicial?
—Si arran de la decisió d’un tribunal, fessis una llei que blindés el model, evidentment dificultaries que el poder judicial pogués tornar a fer una intromissió. Però si fas que la llei sigui una manera d’executar la sentència, l’efecte és tot el contrari.

—Diuen que la modificació de la llei blinda la immersió.
—És una de les coses més decebedores que hem viscut aquests darrers mesos: que no es parli clar. Que diguin què volen fer i què no volen fer. Tenim dret de saber si volen executar el 25% o no. Si volen fer una llei per executar el 25%, és una aberració de confusió de poders i un pas enrere. Si, en canvi, es vol fer un text legal per confrontar la decisió judicial perquè no es vol executar la sentència, aleshores sí que blindarem. Però tinc la sensació que tot i que es donen uns titulars i es parla en alguns mitjans d’una llei per blindar la immersió, això que fan és introduir per primera vegada després del franquisme en la nostra tradició jurídica que el castellà ha de ser vehicular en l’ensenyament.

—Diuen que així tenim el control sobre com aplicar el pes del català i del castellà i que, si no, ho imposarien els jutges amb percentatges.
—Hem d’entendre que l’administració de justícia a Catalunya té en aquest afer un paper absolutament activista i estratègic. Pensar que si diem que complirem allò que ells resolen, després farem una jugada mestra i els enganyarem és no ser conscients de qui tenim davant i qui són els poders que ataquen el nostre model de país. Hi ha la possibilitat d’oposar-se a la sentència, de combatre-la i resistir; o d’executar-la i dir amén. Pensar que diem que executem però que en realitat els farem un gol és no ser conscients de qui tenim davant.

—L’opció de combatre es pot fer protegint alhora els directors dels centres?
—Sí. Hi ha d’haver un missatge clar que les decisions sobre això no han de recaure en les direccions dels centres sinó en el conseller. Les direccions s’han de blindar, sí. És la manera com podem ser més vulnerables, perquè si permetem que en cada escola hi hagi pares que puguin atacar els directors, crearem un ambient a les escoles que no convé. Cal afrontar-ho com a país, com a model, i hi ha d’haver el conseller posant el cos per entomar el que pugui venir. Però també voldria pensar quina és la millor manera de convèncer els professors que avui a Catalunya no escolaritzen en català.

—Què voleu dir?
—Si anem amb la tesi aquesta de la jugada mestra i no donem un missatge clar sobre quin és el model lingüístic a l’escola, es fa més difícil que els directors puguin exigir a tot el professorat l’ús del català. Si fem modificacions de la llei en què s’elimina el lema que diu que l’escola a Catalunya és en català, enviem un missatge a aquest sector del professorat que no compleix la llei; hi donem cobertura. La llei té un valor simbòlic també, perquè permet a un director de dir a un professor que la llei l’obliga a fer les classes en català.

—Penseu que la voluntat real dels partits és d’executar la sentència? I que això explica que el govern espanyol no l’hagi demanada?
—La pregunta que em faig és quin és el model del govern més progressista de la història. El PSC i comuns què volen? Que l’advocacia de l’estat no hagi demanat l’execució de la sentència no hauria de ser una prebenda, sinó que hauria de ser la posició política del govern espanyol, independentment dels suports polítics que tingui. Que no executin la sentència en un expedient en què saben que, com sempre, hi haurà l’extrema dreta o l’espanyolisme ranci que els faran la feina bruta no em serveix. El govern espanyol té moltes eines, fins i tot una llei de llengües, amb què podria resoldre la qüestió a favor de la immersió. I, en canvi, permeten amb una certa condescendència que els catalans ens anem fregint solets amb el poder judicial que tenim.

—El govern espanyol hauria pogut retirar el recurs contra la immersió al TSJC abans no hi hagués aquesta sentència…
—Sí, sí, i no el va retirar. Els jutges no poden actuar d’ofici en aquest cas, sinó que ho fan perquè algú els ho demana. En aquest cas si qui ho demanava –que era l’advocacia de l’estat– ho hagués deixat de demanar, els jutges no haurien tingut cap més opció que arxivar el procediment, no s’hauria dictat la sentència i no seríem on som. I tant l’advocacia de l’estat com la Generalitat, abans no ens trobéssim en aquesta situació tan calenta d’ara, en previsió d’allò que podria passar, haurien pogut fer moviments.

—Quins moviments?
—Haurien pogut instar la inexecució de la sentència. En la causa de què us parlava abans que fa deu anys que és en execució, la Generalitat ha instat la inexecució moltes vegades. És el tràmit previst a l’article 105 de la llei del contenciós. O sigui que l’administració demandada digui que no pot executar la sentència materialment perquè afecta drets fonamentals, perquè per interès públic no es podria executar. Imagineu-vos que la Generalitat ho hagués al·legat, i l’advocacia de l’estat hagués dit que hi estava d’acord… Aleshores, l’AEB hauria tingut el camp tan obert per a fer això que ha fet?

—La Generalitat ja no és a temps de fer-ho?
—Teòricament, no. Hem demanat que es proposi aquesta possibilitat, però com que som més enllà dels dos mesos de la fermesa de la sentència, amb una interpretació rigorosa de la llei ens podrien dir que no. Amb una interpretació que pensi que hi ha en joc drets fonamentals potser sí… Però podem dir que no hi ha hagut una posició ambiciosa per part del govern a l’hora de resoldre aquest afer d’una altra manera.

—Hi ha gent que diu que tant de bo fos el 25% de castellà, i que caldria aprofitar aquesta sentència per garantir que la resta es fa en català, perquè a la pràctica no passa. Què en penseu?
—Estic d’acord que hem de partir de la realitat, i que probablement el model no és plenament d’èxit. Però jo parteixo de la comparativa amb uns altres models, com el valencià, el de les Illes i el basc, i tinc clar que el nostre té un resultat molt més favorable per al català. Ara, ens ajudaria un sistema que fos realment rigorós de 25% i 75%? Crec que no, perquè en la perspectiva jurídica hi ha un pecat original que és aquesta discussió sobre quin és el significat de l’oficialitat de la llengua i el reconeixement que ha de tenir el castellà. Si acceptem el 25%, després ens demanaran el 50%.

—És que el 25% sempre diuen que és el mínim.
—I a l’escola de Canet la petició que fan és del 50% de castellà. Estratègicament no podem acceptar el 25%, perquè la voluntat que té és que sigui un primer pas cap a l’arraconament en massa del català a l’escola.
Informa:VILAWEB.CAT (20-5-2022)

61 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: