“Bon dia ”
( ANTONI RUBIO )

Tot canvi radical comença amb un acte que pot semblar petit o irrellevant en aparença. Un fet tan senzill com dir “bon dia” desplega les ales d’un efecte papallona gegantí que palesa que ciutats com València, L’Hospitalet, Elx o Eivissa, per dir-ne quatre a l’atzar, no són l’erm castellanitzat i irrecuperable que alguns pretenen. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, la diferència entre amollar “bon dia” en lloc de dir “buenos días” o “bonjour” no resulta insignificant en absolut; ans al contrari, suposa rebentar el futur negre que ens vaticina la sociolingüística. Poca broma.

Amb la mateixa senzillesa, el nostre home gris més brillant, Josep Pla, va confegir una màxima tan bàsica com revolucionària: “El meu país és aquell on dic “bon dia” i em responen “bon dia””. Sentència potent i d’una contundència marmòria que mai no perd vigència, tot i ser rebregada constantment pels cisells de la memòria col·lectiva.

“Bon dia” és molt més que una mostra de bona educació o l’expressió més repetida del català. És més que dues paraules curtes que actuen juntes per inèrcia o sis grafies que hom combina joiosament. És la porta que obri el camí a la nostra llengua, a la nostra cultura, una mena de contrasenya de complicitat que ho canvia tot. “Diga bon dia” era la campanya de la Generalitat per fer créixer l’ús del català al País Valencià en 1995; “Digues bon dia” és el nom de la campanya de l’Ajuntament de Sagunt amb el mateix objectiu vint-i-cinc anys després. Perquè hi ha coses que no canvien. Malauradament o per fortuna, perquè no sabem si lamentar-nos per haver de recordar encara que cal dir “bon dia” o engrescar-nos pels anys de lluita que mai no acaba. Resistir és vèncer, diuen. Siga com siga, bon dia, benvinguts a la realitat del País del Bon Dia.

I és que tot comença amb un “bon dia”. Que li ho diguen a la vella Montserrat, que desperta el barri a cops d’escombra tot cantant, o al cafeter que assegura que no era penal rere el vidre entelat. “Bon dia, ningú ho ha demanat, però fa bon dia”, cantaven Els Pets a final del segle passat, tot convertint-se en el sol ben insolent que il·luminava descarat aquella etiqueta del “rock català”. Un moviment que forma part de la gènesi de la nòmina inabastable de músics de tota classe, estil i condició que salpebren des de fa anys els Països Catalans. Sí… Potser tot comença amb un senzill “bon dia”.

No debades és tot just això el que més molesta de nosaltres a l’Espanya eterna de la constitució immutable. Que diem “bon dia”. Això només i tant alhora. Si no, no s’explica l’interès dels seus tribunals, mitjans de comunicació i administracions en posar pals a les rodes del català: exabruptes contra el requisit lingüístic, contra la immersió a l’escola, contra la retolació viària en la nostra llengua, contra les mesures per facilitar-ne la presència als mitjans de comunicació, al cinema, a la judicatura, als esports… Fins i tot, amb sentències contra l’ús del català entre les administracions que comparteixen llengua, com la del Tribunal Suprem a mitjans de 2020. Una decisió vergonyosa, pròpia d’un estat que ha de recordar cada cinc minuts que és una “democràcia plena”, que va ser refusada pels governs valencià, català i balear, tot saludant-se a les xarxes socials amb dues senzilles paraules. Bon dia.

Hi ha qui es va queixar del tarannà innocu del gest. Deien que no serveix de gran cosa, si després s’acaten les decisions i segueixen engolint i ofrenant noves glòries. Tenen tota la raó. “Bon dia” és un inici, l’espurna que pren la flama, la clau que obri tots els panys… però, si en lloc d’un inici és un final, s’abandona el camp de la senzillesa revolucionària per convertir-se en un tedi purament cosmètic. Tot comença amb un “bon dia”. Però només això: comença.

La decisió d’À Punt, la televisió autonòmica valenciana, d’adherir-se a Bon Dia TV, el canal d’Internet que comparteixen TV3 i IB3 des de fa un parell d’anys, n’és un nou exemple. La notícia és magnífica i s’ha de celebrar com un inici encertat i necessari. Les tres televisions més importants de la nostra llengua, pal de paller del sistema mediàtic català, treballant plegades en una cooperació que ja ha generat els primers èxits com la pel·lícula La mort de Guillem. O expliquem la nostra història o no vindran a contar-la per nosaltres.

Bon Dia TV és, a més, un nom adient, precís i punyent. Marca l’inici del camí i enceta l’efecte papallona que hauria d’impulsar la reciprocitat imprescindible entre els tres canals i, mirant més enllà, entre els tres governs principals del nostre espai lingüístic i, per extensió, cultural, històric, geogràfic, econòmic i polític. Ja ens hem dit bon dia. Continuem ara la conversa, per favor. O si us plau, que tant li fa.
Informa:ELTEMPS.CAT (10-3-2021)