BON NADAL, DINS D’UN ORDRE: CAL TIRAR ENDAVANT I NO FER-SE EL PLORICÓ

“Bon Nadal, dins un ordre”.
Dos anys de pandèmia (i el que ens queda per cantar!) han provocat una situació de cansament social, nervis i por. Nadal és una manera de dir que potser hi ha llum.

(RAMON ALCOBERRO)
Els déus tenen el curiós costum de néixer el 25 de desembre, fum, fum, fum. Hermes, Buda, Krishna, Hèracles, Horus, Adonis, Dionís, Zoroastre, Mitra i Tammuz (aquest era un déu babilònic que feia de pastor) van tenir el detall de néixer el mateix dia de que Jesús de Natzaret. És una manera de dir que en la nit més obscura i a la gola del llop, hi ha esperança i llum. Són coses de la simbòlica religiosa, un tema que avui només interessa a gent molt rara i fora del sistema, però que resulten indicatives de tendències filosòfiques (o si voleu, antropològiques) que convindria no oblidar perquè la humanitat ―tot i que de vegades no ho sembli― no va començar el dia que es va inventar Google.

Queda poca gent que sàpiga que el bou i la mula són els símbols del treball desagraït i les que les campanes no sonen per marcar les hores de treball feixuc sinó per fer fugir els mals esperits. O que el verd dels avets rememora la vida eterna. L’oblit del sagrat no és només l’oblit dels rituals religiosos, sinó també el de tota una sèrie d’avisos sobre la necessitat d’ordre al món. Perquè encara que el desordre és excitant i creatiu, també és una situació que provoca molt d’estrès.

Té sentit dir “Bon Nadal”? Fa anys vaig convocar una taula rodona a l’Ateneu Barcelonès per parlar del tema, i qui vulgui la pot veure encara a YouTube, però el resultat em va decebre una mica. Les religions van de baixada i els ponents semblaven no tenir gaire clar si la festa ja havia estat colonitzada (coca-colonitzada en els diversos o diversis sentits del mot). Gestionada pels grans magatzems i pel soroll ambiental, la festa només es redueix a consum i poca cosa més. Després va venir una pandèmia i el núvol fosc de la pèrdua de confiança civil ha arrossegat moltes coses. Ara és de bon to estar deprimit, veure-ho tot fosc i sentir-se la mar de bé en el malestar comú. S’ha instal·lat la moda de la vulnerabilitat que té, com no podia ser menys, fins i tot una abundosa corrua de partidaris filosòfics.

Qualsevol que estigui mínimament al dia de la bibliografia sociològica, política o similar sap que hi ha un munt de llibres dedicats a temes com “precarietat” (abans ens deien “pobresa”), “dependència”, “fragilitat”, “inseguretat”, “victimització” o simplement “risc”. A Catalunya, Eudald Espluga acaba de publicar un llibre molt simptomàtic (No seas tu mismo. Apuntes sobre una generación fatigada, Paidós, 2021) i la cosa té mèrit perquè estar “fatigat” als trenta-un anys, és a dir, abans de posar-s’hi, no deixa de ser com de rècord. El mateix es podria dir del darrer llibre de Miquel Seguró Mendlewicz (Vulnerabilidad, Herder, 2021) un pensador que va néixer el 1979. La voluntat de poder és de mal gust i, fins i tot, se la considera expressió d’un masclisme d’altre temps. TV3 dedica hores i hores a parlar de les depressions i fan una marató per les malalties mentals (no contra les malalties mentals, atenció al mot). A les universitats on la generació dels que ara tenen seixanta o setanta anys haurien invocat els bigotis de Nietzsche i el Zaratustra, ara és de bon to parlar de Simone Weil (una “neurastènica”, segons el diagnòstic el general De Gaulle).

Que la gent té problemes és una obvietat des del principi dels temps i que els problemes no se’ls causa mai un tot sol també ho és. La novetat és que el personal hagi triat per no lluitar. S’ha tornat de bon to estar en crisi i queixar-se sense acceptar mai cap responsabilitat en els errors personals. Qui no pateix una vulnerabilitat (les de més moda ara són les climàtiques i l’ecoansietat) sembla que no sigui ningú. Al cap i a la fi és més fàcil fer el ploricó que lluitar i sempre resulta més còmode penjar la llufa als altres (que faríem sense el gran boc expiatori que és “el sistema”!) rebutjant els petits heroismes quotidians que són imprescindibles per sortir de les maltempsades. L’heroisme, sobre tot, s’ha tornat un sentiment sospitós.

Fa un parell d’anys, i per pura casualitat, vaig caure en un hotel a París, al barri del Marais, prop d’un jardí dedicat a un tal coronel Beltrame, un gendarme que segons la placa que li havien dedicat les dignes autoritats “va morir víctima del seu heroisme”. És a dir, que no l’havia matat un terrorista islàmic, com efectivament va passar, sinó “el seu heroisme”. Aquell dia vaig entendre que no anàvem bé. L’ús de l’eufemisme per tapar els fets és una característica típica de totes les decadències i ara s’ha generalitzat a extrems que fins i tot fan necessari un traductor de “llenguatge políticament correcte” a “parlar normal”. És interessant observar, per posar un parell d’exemples, que ara es parla de “pobresa infantil” com si els pobres no fossin, en realitat, els pares d’aquests nens, o de “solucions habitacionals” per no fer esment del que sempre s’havia anomenat especulació. Qui hi pugui haver fins i tot “creixement econòmic negatiu” (un 11%a l’Estat espanyol l’any 2020) és realment un joc de paraules meravellós.

I tot això que té a veure amb el Nadal? Doncs, miri, Nadal és el símbol del poder dels febles (un nen serà rei) i anuncia que quan les coses estan més fotudes, entre un bou i una mula, en un estable, en la misèria d’uns jueus marginals i mig exiliats, pot néixer una esperança. Digueu-li un déu. Nadal en la tradició que estem oblidant és una manera de dir que la generositat, la humilitat i el bé (la consciència de no ser res si no s’és poble, que deia Estellés) pot molt més que la misèria humana. Que també els xàfecs, per intensos que siguin, ve una hora que amainen i que amb el pessimisme no es va enlloc. Per això tots els déus neixen en el dia més curt de l’any. El nadal, el solstici d’hivern, el natalis dies dels llatins, que significa “dia del naixement”, sempre ha volgut dir que la fosca no té mai l’última paraula. En l’atmosfera angoixant de la covid, curosament amplificada per interessos polítics, en el sentiment d’orfandat política que ha deixat la traïció dels líders en el post procés, en la buidor de les crisis de tota mena… sempre podem fer dues coses. O ens instal·lem en el ploricó o diem “Bon Nadal” (així, en majúscules) i tirem endavant.
Informa:ELTEMPS.CAT (25-XII-2021)

82 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: