BON NADAL, DINS D’UN ORDRE: CAL TIRAR ENDAVANT I NO FER-SE EL PLORICÓ

“Bon Nadal, dins un ordre”.
Dos anys de pandĂšmia (i el que ens queda per cantar!) han provocat una situaciĂł de cansament social, nervis i por. Nadal Ă©s una manera de dir que potser hi ha llum.

(RAMON ALCOBERRO)
Els dĂ©us tenen el curiĂłs costum de nĂ©ixer el 25 de desembre, fum, fum, fum. Hermes, Buda, Krishna, HĂšracles, Horus, Adonis, DionĂ­s, Zoroastre, Mitra i Tammuz (aquest era un dĂ©u babilĂČnic que feia de pastor) van tenir el detall de nĂ©ixer el mateix dia de que JesĂșs de Natzaret. És una manera de dir que en la nit mĂ©s obscura i a la gola del llop, hi ha esperança i llum. SĂłn coses de la simbĂČlica religiosa, un tema que avui nomĂ©s interessa a gent molt rara i fora del sistema, perĂČ que resulten indicatives de tendĂšncies filosĂČfiques (o si voleu, antropolĂČgiques) que convindria no oblidar perquĂš la humanitat ―tot i que de vegades no ho sembli― no va començar el dia que es va inventar Google.

Queda poca gent que sĂ piga que el bou i la mula sĂłn els sĂ­mbols del treball desagraĂŻt i les que les campanes no sonen per marcar les hores de treball feixuc sinĂł per fer fugir els mals esperits. O que el verd dels avets rememora la vida eterna. L’oblit del sagrat no Ă©s nomĂ©s l’oblit dels rituals religiosos, sinĂł tambĂ© el de tota una sĂšrie d’avisos sobre la necessitat d’ordre al mĂłn. PerquĂš encara que el desordre Ă©s excitant i creatiu, tambĂ© Ă©s una situaciĂł que provoca molt d’estrĂšs.

TĂ© sentit dir “Bon Nadal”? Fa anys vaig convocar una taula rodona a l’Ateneu BarcelonĂšs per parlar del tema, i qui vulgui la pot veure encara a YouTube, perĂČ el resultat em va decebre una mica. Les religions van de baixada i els ponents semblaven no tenir gaire clar si la festa ja havia estat colonitzada (coca-colonitzada en els diversos o diversis sentits del mot). Gestionada pels grans magatzems i pel soroll ambiental, la festa nomĂ©s es redueix a consum i poca cosa mĂ©s. DesprĂ©s va venir una pandĂšmia i el nĂșvol fosc de la pĂšrdua de confiança civil ha arrossegat moltes coses. Ara Ă©s de bon to estar deprimit, veure-ho tot fosc i sentir-se la mar de bĂ© en el malestar comĂș. S’ha instal·lat la moda de la vulnerabilitat que tĂ©, com no podia ser menys, fins i tot una abundosa corrua de partidaris filosĂČfics.

Qualsevol que estigui mĂ­nimament al dia de la bibliografia sociolĂČgica, polĂ­tica o similar sap que hi ha un munt de llibres dedicats a temes com “precarietat” (abans ens deien “pobresa”), “dependĂšncia”, “fragilitat”, “inseguretat”, “victimització” o simplement “risc”. A Catalunya, Eudald Espluga acaba de publicar un llibre molt simptomĂ tic (No seas tu mismo. Apuntes sobre una generaciĂłn fatigada, PaidĂłs, 2021) i la cosa tĂ© mĂšrit perquĂš estar “fatigat” als trenta-un anys, Ă©s a dir, abans de posar-s’hi, no deixa de ser com de rĂšcord. El mateix es podria dir del darrer llibre de Miquel SegurĂł Mendlewicz (Vulnerabilidad, Herder, 2021) un pensador que va nĂ©ixer el 1979. La voluntat de poder Ă©s de mal gust i, fins i tot, se la considera expressiĂł d’un masclisme d’altre temps. TV3 dedica hores i hores a parlar de les depressions i fan una maratĂł per les malalties mentals (no contra les malalties mentals, atenciĂł al mot). A les universitats on la generaciĂł dels que ara tenen seixanta o setanta anys haurien invocat els bigotis de Nietzsche i el Zaratustra, ara Ă©s de bon to parlar de Simone Weil (una “neurastĂšnica”, segons el diagnĂČstic el general De Gaulle).

Que la gent tĂ© problemes Ă©s una obvietat des del principi dels temps i que els problemes no se’ls causa mai un tot sol tambĂ© ho Ă©s. La novetat Ă©s que el personal hagi triat per no lluitar. S’ha tornat de bon to estar en crisi i queixar-se sense acceptar mai cap responsabilitat en els errors personals. Qui no pateix una vulnerabilitat (les de mĂ©s moda ara sĂłn les climĂ tiques i l’ecoansietat) sembla que no sigui ningĂș. Al cap i a la fi Ă©s mĂ©s fĂ cil fer el ploricĂł que lluitar i sempre resulta mĂ©s cĂČmode penjar la llufa als altres (que farĂ­em sense el gran boc expiatori que Ă©s “el sistema”!) rebutjant els petits heroismes quotidians que sĂłn imprescindibles per sortir de les maltempsades. L’heroisme, sobre tot, s’ha tornat un sentiment sospitĂłs.

Fa un parell d’anys, i per pura casualitat, vaig caure en un hotel a ParĂ­s, al barri del Marais, prop d’un jardĂ­ dedicat a un tal coronel Beltrame, un gendarme que segons la placa que li havien dedicat les dignes autoritats “va morir vĂ­ctima del seu heroisme”. És a dir, que no l’havia matat un terrorista islĂ mic, com efectivament va passar, sinĂł “el seu heroisme”. Aquell dia vaig entendre que no anĂ vem bĂ©. L’Ășs de l’eufemisme per tapar els fets Ă©s una caracterĂ­stica tĂ­pica de totes les decadĂšncies i ara s’ha generalitzat a extrems que fins i tot fan necessari un traductor de “llenguatge polĂ­ticament correcte” a “parlar normal”. És interessant observar, per posar un parell d’exemples, que ara es parla de “pobresa infantil” com si els pobres no fossin, en realitat, els pares d’aquests nens, o de “solucions habitacionals” per no fer esment del que sempre s’havia anomenat especulaciĂł. Qui hi pugui haver fins i tot “creixement econĂČmic negatiu” (un 11%a l’Estat espanyol l’any 2020) Ă©s realment un joc de paraules meravellĂłs.

I tot aixĂČ que tĂ© a veure amb el Nadal? Doncs, miri, Nadal Ă©s el sĂ­mbol del poder dels febles (un nen serĂ  rei) i anuncia que quan les coses estan mĂ©s fotudes, entre un bou i una mula, en un estable, en la misĂšria d’uns jueus marginals i mig exiliats, pot nĂ©ixer una esperança. Digueu-li un dĂ©u. Nadal en la tradiciĂł que estem oblidant Ă©s una manera de dir que la generositat, la humilitat i el bĂ© (la consciĂšncia de no ser res si no s’Ă©s poble, que deia EstellĂ©s) pot molt mĂ©s que la misĂšria humana. Que tambĂ© els xĂ fecs, per intensos que siguin, ve una hora que amainen i que amb el pessimisme no es va enlloc. Per aixĂČ tots els dĂ©us neixen en el dia mĂ©s curt de l’any. El nadal, el solstici d’hivern, el natalis dies dels llatins, que significa “dia del naixement”, sempre ha volgut dir que la fosca no tĂ© mai l’Ășltima paraula. En l’atmosfera angoixant de la covid, curosament amplificada per interessos polĂ­tics, en el sentiment d’orfandat polĂ­tica que ha deixat la traĂŻciĂł dels lĂ­ders en el post procĂ©s, en la buidor de les crisis de tota mena… sempre podem fer dues coses. O ens instal·lem en el ploricĂł o diem “Bon Nadal” (aixĂ­, en majĂșscules) i tirem endavant.
Informa:ELTEMPS.CAT (25-XII-2021)

212 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: