“Espanya no demana mai perdó ”

Cada vegada que l’estat espanyol és qüestionat internacionalment, la reacció és agressiva i autàrquica, com s’ha demostrat amb els senadors francesos i el president de Mèxic

( PERE MARTÍ )

Sinistre. El referèndum de l’1-O va ferir l’orgull d’Espanya entesa com a estat. La violència de la seva policia i la seva Guàrdia Civil era el primer símptoma d’una frustració que anava molt més enllà de no haver trobat les urnes. Aquell ‘a por ellos’ va ser una expedició per a reconquerir un territori colonial on hi havia hagut una ‘insurrecció’, com ho ha definit avui el sinistre tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena en la compareixença al Tribunal Suprem espanyol. Malgrat la violència, el referèndum es va fer i la ferida espanyola es va engrandir, encara que no se n’apliqués el resultat.

D’aleshores ençà, Espanya ha reaccionat com un animal ferit en tot allò que afecta Catalunya, com un bou embolat clavant cops de banya a tort i a dret. Primer va aplicar el 155, després va empresonar els dirigents polítics que no van voler anar a l’exili, els ha tinguts en presó provisional el temps que ha volgut i ara els jutja sense cap mena de garantia. Però això també ha començat a tenir un cost per a la imatge d’Espanya com a estat democràtic dins d’Europa i fora. Primer van venir les decisions judicials de Bèlgica, la Gran Bretanya, Suïssa i sobretot Alemanya contra l’extradició del president Carles Puigdemont i la resta de consellers. L’actitud espanyola va consistir a criticar les justícies europees, en lloc de revisar si feia res malament. Va ser la típica reacció autàrquica d’un nacionalisme d’estat.

Reaccions d’organismes no governamentals

Després han vingut les reaccions internacionals d’organismes no governamentals, com ara Amnistia Internacional per Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, o de Human Rights Watch sobre la violència de la policia. Però Espanya se les va passar pel clatell, perquè no tenen poder de coacció, com els estats. A poc a poc l’opinió pública internacional ha anat posant el focus sobre tot això que passa a Catalunya i sobre el judici al Suprem, cosa que ha obligat el govern espanyol a muntar estructures com España Global, per provar de contrarestar el desprestigi internacional creixent. El fracàs de Josep Borrell en aquest terreny ha superat el dels anteriors ministres del PP i ha estat estrepitós. El text de quaranta-un senadors francesos denunciant la repressió contra els dirigents independentistes i demanant a la UE que hi intervingués ha estat el certificat de defunció de la política de Borrell.

La posició dels senadors francesos ha encès les alarmes a Espanya, perquè fins ara França era considerat un aliat fidel. Les maniobres diplomàtiques espanyoles van aconseguir un desmentiment ràpid del govern francès d’Emmanuel Macron. Però el mal ja és fet. Una vegada més, Espanya ha menyspreat la reclamació i Borrell els ha acusats d’estar desinformats. Cada dia que passa Espanya ha de donar més explicacions sobre això que passa al Suprem, ha d’insistir que és un procés just i que l’estat és democràtic. Quan hom ha d’insistir tant a dir què és, alguna cosa falla. El problema és que és més fàcil de trobar quaranta-un senadors francesos defensant els dirigents independentistes que no pas quaranta-un d’espanyols.

Autoafirmació nacionalista espanyola

Cada intervenció internacional és rebutjada amb l’autoafirmació nacionalista espanyola: menystenir la denúncia o combatre-la amb desmentiments que la realitat posa en evidència en cada sessió del judici al Suprem espanyol. Espanya és un estat que encara necessita reafirmar el seu caràcter democràtic, perquè no actua com a tal; i com a nació, perquè no ho és. Com a estat és una suma de quatre nacions. Però ara el nacionalisme espanyol està ferit i quan un nacionalisme d’estat està ferit, es torna agressiu i totalitari. El resultat primari del problema és Vox, però la versió ampliada són els convocants de la manifestació de la plaça Colón, PP i Ciutadans, cosa que acaba contaminant el PSOE, que es va aixecar de la taula de diàleg amb Catalunya per por.

A un animal ferit, com saben molt bé els espanyols, si li claves banderilles encara s’emprenya més. Només faltava el president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, exigint per carta al rei Felipe VI que demani disculpes pel genocidi indígena en la conquesta d’Amèrica comès per les tropes espanyoles. Les reaccions que ha originat són d’una violència verbal extrema, de menyspreu personal a López Obrador i de reafirmació del genocidi com si fos una conquesta heroica. De fet, a les escoles espanyoles, les que diuen que no adoctrinen, s’hi explica això. El govern espanyol i tot ha dit que la conquesta ‘no pot jutjar-se a partir de consideracions contemporànies’. Seguint aquest argument no es podria jutjar l’Holocaust ni el genocidi armeni. Hi ha països que s’han disculpat o fins i tot han pagat indemnitzacions, com ara la Gran Bretanya, Itàlia, Alemanya, Austràlia i el Canadà. Espanya no demana perdó, respon reafirmant-se en el seu orgull ferit com a nació.

Informa:VILAWEB.CAT (27-3-2019)