“El cas dels catalans: l’economia”
(PER ELISENDA PALUZIE)
«Cal debatre i difondre els guanys i les oportunitats de la independència, i abordar amb realisme, però sense alarmisme, les dificultats de la transició».

La repressió ha monopolitzat el debat públic de l’independentisme els darrers anys. Si abans del 2017, una proporció singular de catalans s’havien convertit en experts en balances fiscals, i fins i tot sabien que hi ha dos mètodes per calcular-les, ara segurament hi ha molts catalans que saben distingir el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (Luxemburg) del Tribunal Europeu de Drets Humans (Estrasburg), qüestions tan tècniques que arreu només dominen especialistes dins de cada àmbit (Economia, Dret).

El risc d’aquest monopoli del discurs repressiu com abans el del monopoli del discurs economicista és que s’associï la voluntat d’independència a reivindicacions exclusivament de limitació de drets o de caràcter fiscal que podrien solucionar-se amb una modificació de les lleis espanyoles. De fet, la demanda d’independència és una voluntat d’emancipació nacional, una voluntat de superar situacions de dominació, que s’expressen de diferents formes, que van des de la utilització de la justícia per reprimir el moviment i limitar els drets civils i polítics del poble català, fins a la unilateralitat i la discriminació en la presa de decisions econòmiques.

Però totes dues només són diferents expressions d’aquesta dominació. El poble català pot al·legar en suport de la necessitat d’emancipar-se una llarga llista d’humiliacions, greuges i maltractaments, alguns puntuals i esdevinguts en alguns moments històrics, però la majoria sostinguts en el temps. En la construcció del Cas dels Catalans, cal tenir-los tots en compte, però sense perdre la perspectiva global.

En una entrevista recent l’economista i Premi Nacional de Recerca d’enguany, Jaume Ventura, deia “Vull la independència, però per mi no és una qüestió de diners”. Fa anys, jo començava les presentacions sobre la viabilitat econòmica de la independència, amb aquesta frase “La raó bàsica perquè un poble tingui dret a la independència és el seu sentiment d’identitat compartida i la seva voluntat democràtica de constituir un estat. Si el context econòmic no li és favorable, li serà més difícil assolir-la, però hi té el mateix dret.”

Tenint-ho present, crec que és bo, però, que abandonem el monopoli dels temes antirepressius, i tornem a parlar d’economia i de molts altres temes relacionant-los amb la causa de la independència nacional. I que ho fem, no des de la perspectiva victimista, fent exclusivament el catàleg de greuges, sinó des de la perspectiva de les oportunitats que per a l’economia catalana representa la independència, sense oblidar la preparació de la ruptura en l’àmbit econòmic.

A Escòcia, el debat econòmic en les campanyes independentistes ha estat molt central, i és interessant analitzar-ne l’enfocament. En els debats dels candidats a substituir Nicola Sturgeon, es parla obertament de les alternatives econòmiques sobre la moneda (tema central en el qual el Sí a la independència no es va defensar gaire bé en els debats del referèndum del 2014), o el de la Unió Europea. Per exemple, ara a Escòcia s’aborda, amb realisme, que potser caldrà un temps fins a aconseguir l’admissió a la Unió Europea, i que l’adhesió a l’EFTA és una alternativa més ràpida i viable per al curt termini.

A Catalunya aquests darrers anys, hi ha hagut poca anàlisi sobre què va passar en l’àmbit econòmic la tardor del 2017, en què es va fallar, i com ens podem preparar millor per a un escenari similar. Una excepció és el treball que va fer la comissió d’Economia Catalana del Col·legi d’Economistes sobre els efectes econòmics de la reacció de l’Estat a l’1 d’octubre. S’hi analitza la retirada de dipòsits bancaris, el trasllat de seus i l’impacte de l’article 155. La conclusió més important és que els efectes econòmics reals de la campanya de la por econòmica orquestrada per l’Estat van ser poc significatius. Ara bé, la pressió política va ser força eficaç, i és important que preparem a la ciutadania per aquest tipus de campanyes de pressió, alhora que mirem de minimitzar, des d’ara, els seus efectes, amb accions que es poden fer en diversos àmbits.

En la Conferència Nacional del Moviment Civil Independentista organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana fa uns dies, es va començar a posar fil a l’agulla reprenent aquest debat dels aspectes econòmics de la transició a la independència, abandonat els darrers anys. Algunes de les conclusions sorgides de les ponències del Jaume Ventura, i una servidora, i del debat estructurat dels assistents, són les següents. Els costos de la transició, quan encara no hi ha un reconeixement del nou estat, són incerts, però l’experiència mostra que són menors del que es pot pensar. Aquests costos també els paga Espanya i, per tant, és en el seu propi interès que la transició no sigui llarga.

Cal començar a treballar per reduir des d’ara els costos de la transició, reduint la dependència del mercat espanyol i augmentant la internacionalització de l’economia catalana, incrementant l’autosuficiència energètica, verda si és possible, pensant en el finançament de la transició i en els instruments que tenim a l’abast i potenciant l’agència tributària catalana, com a pas previ a la desconnexió. Ara bé, no cal tenir-ho tot a punt per fer la independència: les noves institucions es poden construir, i nosaltres ja en tenim moltes, però sí que cal control del territori. I aquest és un tema més polític i logístic, que no econòmic.

També cal des d’ara visualitzar el que podríem anomenar segona transició, la que comença quan ja som un Estat. La desaparició del dèficit fiscal és un dels principals guanys econòmics de la independència, i no només té un impacte sobre el pressupost del nou govern de l’estat català, sinó que té efectes permanents en el creixement econòmic, generats per la part de despesa pública productiva i pel fet que a mesura que anem definint les nostres polítiques, aquestes s’adaptaran més a les preferències dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i a les seves necessitats.

Amb la política d’infraestructures actual (aïllament) i el fet que compartim una mateixa regulació, és normal que tinguem una dependència comercial més gran amb Espanya que amb la resta de mercats. Això, però, canviaria amb la independència. Per exemple, amb les infraestructures necessàries, els productes asiàtics podrien desembarcar als ports catalans i repartir-se amb tren a Europa (en comptes de passar de llarg i anar a Rotterdam, com passa ara).

Per altra banda, és cert que potser es reduirien les vendes a Espanya pel boicot comercial. Què passaria si de sobte perdéssim vendes a Espanya abans de trobar compradors a la resta del món? Hi hauria pèrdues petites i de poca durada; i molt més petites que els beneficis de reduir el dèficit fiscal. La independència no generaria en un primer moment un efecte frontera amb Espanya important, doncs aquest necessita temps per aparèixer. El procés d’independència podria reduir progressivament el comerç amb Espanya i accelerar el procés natural de diversificació de mercats. En definitiva, ens cal debatre i difondre els guanys i les oportunitats de la independència, i abordar amb realisme, però sense alarmisme, les dificultats de la transició.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (24-III-2023)