“Cal expandir l’alguerès entre els joves i sensibilitzar els polítics i la societat”.
Irene Coghene (L’Alguer, 1982) és la delegada de Plataforma per la Llengua a l’Alguer. Parlem amb ella sobre la decisió de centenars de pares i mares de demanar que els seus fills aprenguen català a les escoles i instituts d’aquesta ciutat sarda, una demanda inèdita fins ara i que injecta esperança en el futur de la llengua, que viu en unes condicions ben adverses en aquest racó –45.000 habitants– de l’Estat italià.
(MANUEL LILLO)
-Centenars de pares i mares de l’Alguer han sol·licitat que els seus fills estudien en català a l’escola. Com han rebut la notícia?
-Cal dir que nosaltres sempre hem constatat la bona actitud dels algueresos envers la llengua. Li posaré un exemple: cada 6 de gener fem Les Estrenes, la festa dels reis segons la tradició de l’Alguer, amb els minyons demanant l’estrena amb una taronja. Una festa que, per descomptat, se celebra en alguerès. I funciona. Hi ha una actitud positiva cap a la llengua i cap a qualsevol element relacionat amb l’alguerès, be sigui música, grups d’escoltes, tradicions… L’actitud sempre és molt positiva, i per això no ens ha estranyat aquesta demanda.
-Però com s’explica que tantes famílies es comprometen amb la llengua en una ciutat com l’Alguer, tenint el compte el context d’aïllament?
-Plataforma per la Llengua va fer la campanya “En Alguerès” a la tardor del 2019, recollint les firmes per demanar tant al president de Sardenya com al síndic –l’alcalde– de l’Alguer de complir i aplicar la llei 3 de juliol del 2018 n. 22, «Disciplina de la política lingüística regional». Aquest reglament es va fer al 2020, per això hem canviat la campanya per permetre a les famílies a través de la web enalgueres.cat demanar l’ensenyament «de i en» alguerès, requisit indicat de la llei mateixa, tot i que la covid va aturar-ne el desplegament. El Municipi de l’Alguer, amb la Consulta de les Polítiques Lingüístiques del Català de l’Alguer, va engegar-ne novament la petició. Era una oportunitat que interessava molt a les famílies, el fet de poder exigir que els minyons aprenguin català a l’escola. Per això, que més de 400 famílies ho hagin demanat no és estrany. De fet, m’esperava una xifra més àmplia. Considerant que els 400 alumnes no seran alumnes d’un sol institut, no serà fàcil exigir aqueix dret, com si hagués estat demanat d’una classe sencera. És cert, també, que comptem amb algunes adversitats, com ara la formació de mestres. Parlar bé l’alguerès no vol dir escriure’l bé: cal recordar que tots els mestres han sigut formats en italià. Per tant, caldrà demanar a la regió autònoma de Sardenya que torni a fer formació.
-Qui governa a Sardenya?
-El centredreta. El president de la regió autònoma és Christian Solinas, del Partit Sard d’Acció, formació que ha fet aliances amb la Lliga Nord, Fratelli d’Italia, Forza Italia, UDC, Riformatori Sardi i altres partits menors.
Subscripció al butlletí
-I la regió pot posar algun impediment en aquest sentit?
-Realment, el poder en aquest sentit el tenen els dirigents de les escoles. Parlem de dirigents que potser no tenen interès concret per la llengua, i que alhora tenen altres mil problemes que han de resoldre amb més celeritat. És per això que cal un incentiu econòmic per tot el cos docent que s’hi implica, perquè despleguin l’ensenyament en alguerès. Però en tot cas, el primer pas en aquest camí és que les famílies ho demanin, perquè si això no passa els dirigents escolars no s’hi senten obligats. I aquest pas ja s’ha fet.
-D’on hauria de procedir aquest incentiu econòmic?
-De la regió autònoma. No seria una excepcionalitat, perquè en tenim altres exemples. Al nord d’Itàlia, a la Província Autònoma de Bolzano, l’administració pública ha de conèixer l’alemany i hi ha un incentiu econòmic perquè aquesta exigència sigui respectada. L’incentiu ajuda molt, és clar, però hi ha altres maneres d’ajudar. Per exemple, es pot permetre que els ensenyants que parlin alguerès però que tenen la plaça en una altra localitat puguin tornar a l’Alguer per a exercir com a docents.
-Des dels territoris de parla catalana a l’Estat espanyol resulta estrany que un país governat per l’extrema dreta, com és Itàlia, no pose tots els impediments possibles a l’hora de facilitar l’ensenyament de les llengües minoritzades als seus territoris.
-És un context singular. A l’Alguer, i a Sardenya, tant el centredreta com el centreesquerra, que són els qui acostumen a governar, veuen la llengua com una qüestió folklòrica, amb tot el que això comporta. Evidentment, això té coses bones i coses dolentes. Una cosa bona és que la llengua no és contemplada amb hostilitat per part dels governants, i per tant no és atacada de manera explícita. Però també té com a contradicció el fet que quan la llengua es veu com folklore no es cuida ni es respecta com cal per tal de garantir-ne el coneixement i, per tant, la supervivència. L’alguerès té l’avantatge que és un dialecte del català, llengua parlada per 10 milions de persones i que abasta un territori molt ampli arreu d’Europa: és llengua pròpia en quatre estats, i això li atorga una dimensió i una popularitat que altres llengües no tenen. Però cal més implicació política. Si aquesta no existeix no és per hostilitat, sinó per falta de consciència. Al 2018 el pressupost per a promocionar totes les llengües de Sardenya era poc més de 500.000 euros: la xifra és ridícula.
-Itàlia compta ara amb un govern neofeixista, liderat per Giorgia Meloni. Aquest fet suposa algun entrebanc?
-No, no ho crec. Meloni és molt italianista, però no crec que veiem res. Aquestes coses agafen lluny el poder italià.
-Quina és la situació lingüística, a l’Alguer?
-Podríem dir que encara és bona. Hem de tenir en compte que no hi ha escolarització en alguerès, que no tenim premsa en alguerès, que no tenim una administració pública que s’impliqui en l’alguerès i que, malgrat tots aquests factors, l’alguerès encara sobreviu. Ara, si em torna a fer aquesta pregunta dins de 10 anys, potser no li donaré la mateixa resposta. Per què, quants minyons parlen l’alguerès? És el moment d’expandir la llengua entre els joves i de sensibilitzar els polítics i la societat perquè s’impliquin. Si no, la llengua acabarà desapareixent.
-Com influeixen les entitats per la llengua que treballen a l’Alguer?
-Realitzem diverses activitats, com a Plataforma per la Llengua. Entre els diferents projectes, vull evidenciar la realització i difusió del llibre-disc Mans Manetes. L’Alguer: paraules, cançons i veues de minyons. Vam distribuir més de 7.000 còpies a tots els alumnes i docents de l’Alguer, perquè en totes les famílies hi fossi un producte cultural en la llengua. No podent entrar a l’escola de manera directa, hem d’apropar els minyons a la llengua de manera lúdica, hem d’intentar col·laborar amb els mestres i hem de mirar que l’escola s’acosti al català. Per això, el que fem és facilitar les coses: s’ha de preparar més material didàctic i desenvolupar projectes en aquesta direcció.
-En tot cas, el sentiment de catalanitat és una realitat en aquesta ciutat?
-És complicat de dir. Hi ha gent que parla l’alguerès i que no coneix el domini lingüístic. El sentiment de catalanitat és complex, els algueresos no se senten ben bé catalans, sinó en tot cas sards de llengua catalana. No és un sentiment polític i la gent el viu de manera natural, no reivindicativa.
-Episodis com el de la visita del president Puigdemont fa un any i mig han contribuït ha reforçar aquest sentiment?
-Segurament sí. Ajuda a mantenir viu l’interès per la llengua. Molta gent va donar-li suport en les xarxes, gent fins i tot que no parla català habitualment. Però sempre seria més eficaç promoure l’alguerès a l’escola i a la societat a través d’accions concretes de part de la política.
Informa:ELTEMPS.CAT (19-II-2023)
