CAL FER PEDAGOGIA SOBRE LA DISCRIMINACIÓ GREU DE L’ESTAT A CATALUNYA

“Entre la urgència i la independència ”
«L’Estat condemna els ciutadans de Catalunya a una discriminació greu que afecta la seva prosperitat i a la justícia social»
( JOSEP HUGUET )
Vivim atrapats en el dilema del curt termini dramàtic i el llarg termini salvador; entre l’emergència social davant la qual cal tapar forats i el canvi de model econòmic i de l’estat del benestar; entre l’emergència nacional de gestionar bé el poc poder autonòmic i el fet de llançar la tovallola i centrar-se només en la lluita final.

Alguna altra vegada he insistit en afegir també l’emergència democràtica, sense solucionar la qual, les sortides que s’acabaran imposant tant pel que fa al tema social com el del poder territorial seran les que vol la casta que domina els aparells de l’estat perquè juguen amb les cartes marcades.

Però avui, no repetiré aquest darrer argument que hauria d’estar en el prefaci de qualsevol estratègia d’èxit, sinó en el buit de relat que es produeix entre l’immediatisme social i autonòmic i l’horitzó, per ara llunyà, d’una societat pròspera i justa en el marc d’una República catalana.

Als anys 90, en un estudi, els sociòlegs Tresserras i Estradé ja detectaven que els qui donaven suport a la independència (bastants menys que ara) eren la meitat per raons identitàries dels qui ho eren sumant-hi els de les raons funcionals. Són encara aquests blocs monolítics? Ho dubto. Gent que ha arribat a l’independentisme per raons pràctiques, després de l’1 O, pot haver passat a identificar-se emocionalment se amb els qui van fer el referèndum i van rebre la repressió. I al revés, en aquests moments de desconcert, fins i tot gent identitària podria esdevenir passiva perquè no veu una sortida funcional als seus interessos.

Recordo tot això perquè, recordant la frase que política és pedagogia, cal demostrar amb fets i informació com l’Estat condemna els ciutadans de Catalunya a una discriminació greu que afecta la seva prosperitat i a la justícia social, tant si la seva identitat política és espanyolista o catalanista. Està clar que en aquestes dues darreres legislatures les iniciatives des de la Generalitat i el Parlament han aprofitat les escletxes del marc legal per superar-les o per aprofundir les esquerdes, posant-lo en qüestió al servei de la gent i evidenciant els obstacles que posa l’estat.

S’hi ha de persistir. Però hi ha un important problema de comunicació. Aquestes iniciatives no arriben a la majoria de la gent, especialment a aquells que ignoren els efectes nocius que té per a ells l’acció de l’Estat a Catalunya. Les vies ja estan estudiades: els representants polítics electes o governamentals han de trepitjar els territoris menys informats, han de parlar ininterrompudament amb tots els sectors interessats a solucionar qüestions, han de promoure, en tots els suports, campanyes informatives, no només de què s’està fent, sinó del perquè no es pot fer més. Vegeu el darrer embolic de l’ajut als autònoms.

Sense ser gens exhaustiu. Els escàndols relacionats amb el capitalisme del BOE i la casta corrupta perjudiquen la majoria però especialment els qui ja estan tocats per altres dèficits. Els ajuts a fons perdut de la Banca, el cost del Cas Castor, la corrupció de la monarquia, el sobrecost de l’aparell d’intel·ligència i policial dedicat a Catalunya, la inflació sistemàtica dels pressupostos militars.

El dèficit fiscal estructural de Catalunya d’uns 16.000 m€ anuals que no s’atura. I amb episodis passats com la rebaixa dels avançaments a compte del finançament que han posat la Generalitat al límit del col·lapse. El dèficit d’inversions acumulat que la patronal Foment situa en els darrers deu anys en 27.970 milions d’euros. El 12% de la inversió espanyola en infraestructures lluny del pes de l’economia catalana en el context estatal (19%) i del que representa la seva població (16%). Comparat amb Madrid, Catalunya ha rebut (2015-2019) entre un 8,4% i un 13,2% de la inversió total regionalitzada mentre que Madrid ha rebut entre el 12,5 i el 16,5%.

En termes de població la inversió a Catalunya és d’entre 86 i 119 €/habitant mentre que a Madrid és de 156 a 171 €/habitant i la resta de comunitats autònomes en règim general és de 144 a 226 €/habitant. Del 2015-2018 l’execució pressupostària real va ser del 66% a Catalunya i del 114% a Madrid.

L’aeroport de Barcelona aporta el 55% del benefici d’Aena i només rep el 7% de la inversió de l’ens. El 2020 el Port de Barcelona aportarà 5,8 milions €, el 19% del total, i rebrà 315.000 € en inversions un 0,68% del total. Entre el 1990 i el 2018 Rodalies ha rebut una inversió de 619 m€ similar a Cadis, amb 40 vegades menys de viatgers; i significa un terç de la que s’ha fet a Madrid en el mateix període.

L’impacte social de les polítiques de l’Estat és demolidor. Catalunya ha perdut un 3,3% del PIB i 111.500 llocs de feina per la manca d’inversions de l’estat espanyol en infrastructures des del 2001. Un estudi d’UGT de fa dos anys mostrava com la desvalorització general del poder adquisitiu de les pensions tenia un efecte diferencial negatiu sobre els pensionistes catalans. El cost de vida diferencial i la inflació diferencial fa que mentre la pèrdua acumulada pel pensionista espanyol en el període és de 2.390 euros, la del català és de 3.368 euros.

Podríem continuar. Però tornem al principi. Els fets objectius de discriminació estructural han d’estar sempre a l’agenda de la política pedagògica. Perquè entre el fet d’anar tapant forats immediats i l’arribada de la República catalana que només desitgem una meitat de la població, resta aquest mentrestant dramàtic que afecta tant els que creiem que al final la solució és la República Catalana, com a aquells que volen Catalunya dins de l’Estat espanyol. Perquè al final hem d’obligar aquests darrers a dir què proposen en el marc espanyol per posar fi a la discriminació que ens afecta sigui quina sigui la nostra identificació política o nacional.
Informa:NACODIGITAl.CAT (11-11-2020)

98 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: