CAL QUEIXAR-SE SÍ, PERÓ NO ENS EQUIVOQUEM DE DESTINATARI: LA GENERALITAT ÉS SOBRETOT UNA GESTORIA

“Ja n’hi ha prou i massa”
( MODEST GINJOAN )

A la societat catalana hi ha arrelada la creença que la Generalitat (el seu govern, el Parlament i tota l’estructura administrativa i de prestació de serveis) té més poder que el que realment té. Per culpa d’això, moltes queixes socials i empresarials s’adrecen al Palau de la Generalitat, quan en realitat s’haurien d’expressar en altres llocs.

És cert que el moment actual ve dominat per la graveta d’una crisi sanitària i econòmica molt greus, amb empresaris que han hagut de tancar o que els han caigut les vendes, amb treballadors acomiadats i treballadors en ERTO, autònoms desesperats pels efectes dels confinaments i que esperen els ajuts compensatoris… En aquest entorn hi trobem també qui aprofita la conjuntura negativa per denunciar una suposada “decadència catalana”, la pèrdua de la condició de motor de l’economia espanyola com havia estat en altres temps, que si Madrid avança en PIB a Catalunya, que si són verdes que si són madures.

Quin sigui l’origen de les queixes, es parteix d’assignar la culpa de les coses a qui et cau més aprop en aquell moment. I aquí a la Generalitat li toca el rebre. No negaré que la institució no tingui la seva part de quota, però crec que també s’hauria de mirar cap a Madrid. Pels punts que segueixen.

Es poden demanar a la Generalitat sobreesforços per combatre la pandèmia i facilitar la recuperació, però, posats a demanar, que sigui un tracte fiscal equànime

El primer és ser conscients que la Generalitat té una petita fracció del poder del sector públic a Catalunya. La Generalitat és fonamentalment una gestoria. El cos legislatiu bàsic vigent és de l’Estat, les competències també. Els intents d’assumir-ne més per part catalana han topat amb una paret. I l’Estat, davant el temor de perdre el control sobre determinats àmbits, ve practicant des de fa molts anys un buidatge competencial i, en conseqüència, recentralització.

Un segon punt és pensar que la Generalitat té diners, millor dit, que té els diners propis d’un Estat, i no és així. L’instrumental financer propi és feble, per no dir irrisori: ni els ingressos amb impostos propis són prou significatius, ni es participa en la fixació dels impostos grans (IVA, societats, IRPF, especials…), ni es recapten aquests impostos, ni es disposa de banca pública pròpia, ni hi ha capacitat de recórrer a l’endeutament, i un llarg etcètera. Som on som i tenim el que tenim. Les exigències econòmiques s’haurien d’adreçar a qui té la clau de la caixa, no a aquell que gestiona les engrunes.

El tercer és que mai hauríem de perdre de vista que, econòmicament, el problema més important de Catalunya és el dèficit fiscal amb l’Estat. Equival al 5-8% del PIB anual (segons la metodologia de càlcul), entre 10.000 i 16.000 milions. Que el sistema de finançament vigent és injust i resulta arbitrari ho han estudiat i ho han dit un incomptable nombre d’experts, inclòs al seu dia el Ministeri d’Economia d’Espanya, quan era ministre Pedro Solbes. Es poden demanar a la Generalitat sobreesforços per combatre la pandèmia i facilitar la recuperació però, posats a demanar, que sigui un tracte fiscal equànime.

El quart punt a recordar sempre és la categoria de tracte que es permet l’Estat amb Catalunya. La inversió pública en infraestructures n’és un bon exemple. Ho denuncia tothom, però a Madrid senten ploure: històricament es pressuposta menys del que raonablement correspondria i, per acabar-ho d’adobar, només se n’executa una part. Resulta paradigmàtic el dèficit inversor en Rodalies (que afecta milions de persones) combinat amb un AVE faraònic.

El cinquè punt a tenir present en demanar responsabilitats a la Generalitat és la qualitat institucional d’un Estat que fa possibles els punts anteriors. N’és una mostra de rabiosa actualitat la protecció a un rei emèrit esquitxat de corrupció. Quin exemple és aquest per part d’un cap d’Estat? On és la igualtat davant la llei? Qui paga el que hauria d’haver pagat el rei? On són les denúncies d’Hisenda i on són les queixes dels empresaris, de juristes, d’economistes, d’acadèmics?

Cal queixar-se quan toca, esclar, però sense equivocar-se de destinatari.
Informa:ELNACIONAL.CAT (21-3-2021)

119 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: