CAL TENIR UN GOVERN PER FRENAR LA CONTRAOFENSIVA ESPANYOLISTA DE L’ESTAT

“Fer país o desfer-lo ”
( JORDI BARBETA )
Els sondejos electorals, si més no els que es publiquen, mai no són neutrals. Es presenten com a boles de vidre que pronostiquen el futur, però en aquest cas, la posició de l’observador encara és més determinant que en la teoria d’Einstein. Qui pregunta ja respon, cantava en Raimon. Segurament, hi ha preguntadors que s’esforcen a saber la veritat, però no hi ha cap dubte que alguns el que busquen és material d’engany. Quan el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), que és un organisme públic que paguem entre tots, decideix trencar precedents i publicar per sorpresa una enquesta flaix una setmana abans de les eleccions, només pot respondre a l’interès polític d’incidir en un estat d’opinió que considera millorable per als interessos del partit que governa l’Estat. Així que no deuen ser gaire optimistes els estrategs socialistes quan han hagut de forçar el CIS a intervenir de manera tan sospitosa.

La iniciativa no pretén una altra cosa que fixar l’opció socialista com el vot útil espanyolista que el 2017 va aglutinar Inés Arrimadas per a Ciutadans. Tanmateix, el momentum que va tenir Ciutadans el 2017 no és el mateix que té el PSC ara mateix. Fa quatre anys, amb el procés sobiranista en plena efervescència, Arrimadas va aconseguir vots de tot l’espectre polític antisobiranista, des de l’extrema esquerra fins a l’extrema dreta. No sembla que el PSC estigui en condicions de reunir tantes voluntats. El PSC està fent la campanya més espanyolista de la seva història per rescatar el vot prestat a Ciutadans, però qui ha pres el relleu de Ciutadans a la política espanyola ha estat Vox. La irrupció al Parlament dels feixistes que no tenen vergonya de ser-ho frena les expectatives socialistes. Si a això hi afegim que l’alternativa més plausible a un Govern independentista és el tripartit amb ERC i els comuns, difícilment l’unionisme més abrandat considerarà útil el vot socialista. Una altra cosa seria que l’independentisme no repetís majoria, perquè llavors no cal dubtar que Salvador Illa seria investit president amb el suport de la resta de partits unionistes, des de Vox fins als comuns, com ja va passar a l’Ajuntament de Barcelona.

Més que la independència, que va per llarg, el que està en joc en aquestes eleccions és si Catalunya ha de tenir un Govern capaç d’exercir de dic de contenció i contrarestar l’ofensiva espanyolitzadora de l’Estat

Mentrestant, els partits independentistes continuen disputant-se l’electorat propi, fins i tot amb guerra bruta, i omplint-se la boca amb la paraula independència quan el que s’hi juga en aquestes eleccions no és exactament la independència, que va per llarg, sinó si Catalunya ha de tenir un govern capaç d’exercir com a dic de contenció per contrarestar l’ofensiva espanyolitzadora de l’Estat. Des del punt de vista català, fer país ara és més urgent i més difícil que quan s’ho treballaven gairebé clandestinament Òmnium Cultural i l’Assemblea de Catalunya en ple franquisme, perquè els desafiaments provenen de poders polítics, econòmics i culturals molt més poderosos i no només espanyols. En canvi, per “desfer país” només cal accelerar la inèrcia dominant i vectors no en falten.

L’establishment espanyol està fermament disposat a aprofitar el vent favorable per neutralitzar tot allò que suposi fomentar la llengua i els trets identitaris, l’escola, els mitjans públics de comunicació, però també —i no menys important— les finances i la gestió de les infraestructures, un assumpte cabdal per vertebrar el país i projectar Catalunya al món. L’Estat, abans amb el PP i ara amb el PSOE, dona suport a València com a motor substitutori del progrés econòmic espanyol. Ho fa amb les institucions financeres desplaçades —La Caixa, Sabadell—, amb el port que fa la competència deslleial a Tarragona i Barcelona i amb el corredor mediterrani que ha de passar necessàriament per Madrid. Sense un Govern que contraresti, l’ofensiva no tindrà aturador. I la correlació de forces és la que és. Queden lluny aquell PSC i aquell PSUC que des de l’oposició al pujolisme també consideraven Catalunya, la seva identitat i el seu autogovern com la referència pròpia. Reduir la catalanitat a un residu folklòric inofensiu ha esdevingut l’autèntica qüestió d’Estat. Que Catalunya deixi de ser el que encara és pot resultar un drama per alguns o un alivio, així, dit en castellà, per uns altres. Certament, moltes nacions han desaparegut del mapa i el planeta ha continuat girant. Tot són opcions. Per posar un exemple proper, en el seu dia els portuguesos ho van tenir clar
Informa:ELNACIONAL.CAT (7-32-2021)

104 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: